Torno als vèrtexs del món
d.
d.
Retorno als vèrtexs del món,
A aquelles passes que, entusiastes,
Endegaven un camí on calia
Erigir noves torres en cada albada.
I trobo paraules en silenci,
Esbossos de poemes sense llegir,
Com cadàvers que esperen sepultura
Entre les ruïnes òrfenes de l'oblit.
On confluiran la tendresa sincera
I la bufetada de milers de tones
Que tatuarà el turment en la galta?
On, si la paraula més freda i crua
És emparada per la boca que oferia
Besos càlids contra temporals marins?
*
II. Quòniam
Retorno als vèrtexs del món.
Adopto la trigonomètrica ignorància
Per fer meves les arestes que s'estenen
Davant dels ulls miops i perplexos.
Irrompo en ponts de paraules mudes,
En guspires d'un foc que malda per encendre's
Mentre el delma la munió de perquès.
Entendré els jeroglífics que em brinda
La vida -missatges encriptats que desxifro
Massa tard- l'entrellat que mou els miralls
En aquest constant joc de reflexos?
O m'engolirà la pròpia niciesa, la paràlisi
Pretèrita que, inamovible i immòbil, enrigideix
Els membres amb rèmores de feixuc sobrepès?
*
III. Resquícies
Retorno als vèrtexs del món.
I m'adono de les resquícies que he deixat
Ancorades en un port que no em desitja.
I sorprenc tota gota de rou en les tiges
D'una espiga malalta com la meva existència
Que regalima fins desaparèixer en el no-res.
Demanaré clemència a qui em sotmet
A continu judici, a qui ignora els batecs
D'un cor que només necessita carícies
Per seguir endavant, en lloc de calitja?
O seré serè equipatge per a l'embalum
Que és la memòria quan no es vol el llast
D'uns records que només serveix
Per corcar el demà amb allò que no s'ha desprès?
*
IV. Cosmogònica
Retorno als vèrtexs del món.
I m'allunyo de la principal raó
D'haver començat un nou poema.
Geometria nua, traços perfectes enmig
D'un espai que ha de conquerir la paraula
Perquè les matemàtiques han fet la resta.
Però només tinc mots per a l'anatema.
Aquesta sentència que m'ha exclòs d'un cosmos
Que creia tenir entre les mans, i assolir
Una nova dimensió, potser desconeguda.
He sabut preguntar però no respondre,
He comprès els ocasos però no les albes,
Ni tampoc els senyals lluminosos. Resto
Davant del cub sense mots, com la musa muda.
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada