Clarividència (Repte Clàssic CDXL)

…i t'estranyarà que t'escrigui després de tants mesos sense saber res de mi. Però sols volia que et tranquil·litzessis. Tenint notícies meves, creuràs finalment que no m'ha passat res de greu? Com que és llarg d'explicar, prefereixo fer-ho per escrit i potser així et quedi més clar tot. Els esdeveniments, de vegades, són fàcils de targiversar-se i, si no es té la informació exacta, més encara.

Començaré dient-te (o confessant-te) que la meva font més important d'ingressos era la feina de gigolò. Ara no t'explicaré en què consisteix això, no et considero ximple i crec que alguna noció deus tenir del terme. Tampoc et diré com era cadascuna de les cites que l'agència m gestionava, sols pensa que no hi ha temps per avorrir-se i el ventall de possibilitats és inimaginable. No només és acompanyar dones madures... He dit que no et parlaria de les meves cites acordades, però aquesta carta, en part, és conseqüència de la darrera.

Quan l'agència em va facilitar l'hora (molt de matinada) i l'adreça del lloc on se celebraria la festa, vaig esbatanar els ulls. No podia creure-ho però sempre m'havia mantingut discret i sense preguntar. A més, van advertir-me que, en aquesta ocasió, ho fos el màxim possible. I quan vaig presentar-me al pis en concret, vaig entendre per què havia de veure, escoltar i callar. La festa (per dir-ho d'alguna manera) semblava haver començat feia estona. No per ser impuntual, però... al primer cop d'ull, enmig de cossos nus i d'alcohol, de piles de pols blanca, que no era farina, evidentment. Tampoc crec que necessitis més dades... Hi havia massa gent important per esbombar més tard què hi estava succeint allà dins. Una bacanal, encara que se l'anomenés festa, pur sexe en estat pur, fluids de tota mena pertot arreu (suor, semen, saliva...). El xampany francès corria més per damunt de la gent que omplia les copes. I hi havia dones i homes de totes les edats; tots, sense excepció, amb un estatus elevadíssim, amb un tren de vida inabastable per a qualsevol mortal de classe mitjana.

No et diré noms ni càrrecs, però hi havia polítics i executius, gent pública que no havia assistit a la festa amb la seva parella (o esposa) habitual. La disbauxa i el descontrol semblava apoderar-se dels ànims de tothom, i a mi m'embargava un sentiment de vergonya aliena que mai abans no m'havia aparegut. M'adonava, potser, que alguna cosa havia d'anar malament en aquell desordre. Com si d'una premonició es tractés. Però jo em deixava besar i llepar per una desconeguda, que em clavava la llengua al fons de la boca o m'engolia el sexe sense miraments, sense conèixer ni tan sols el seu nom, ni ella el meu. Era la meva acompanyant? Ni ho sé ara, en escriure't aquestes línies. Només sabíem que havíem estat convidats per un amic en comú, o ni tan sols ens unia aquella possible persona. Qui n'era l'amfitrió, no ho sabrem mai. Tampoc no ho indagaré.

Suposo que encara no lligues caps sobre les meves decisions després de tants anys seguint un camí més o menys coherent. Però la festa va allargar-se durant hores. I no em facis enumerar les dones que van deixar-se magrejar sense cap tipus de pudor, ni les que van oferir-se a ser penetrades amb protecció o sense ella, sempre retardant l'ejaculació, per poder mantenir-me excitat més estona. Només et sabria dir que van ser-ne moltes, i moltes més m'envoltaven, amb postures inimaginables, doblegades i entortolligades amb altres cossos, abandonats a la luxúria del moment i caient en una somnolència barrejada amb l'embriaguesa de les drogues i dels estimulants sexuals. I ningú no va adonar-se que despuntava el dia ni que, de mica en mica, la gent havia marxat i que no érem tants com al començament de la vetllada.

No sé quants van presenciar els fets del matí. Aquell matí fatídic que va posar punt final a la festa. Però no només a la festa. També va ser capaç de canviar el pensament del món. Quan tot va saltar pels aires (la trencadissa de vidres, la sorollada increïble, la tremolor de tot l'edifici), encara abraçava la darrera desconeguda que m'havia xuclat sencer fins que em vaig escórrer. Però no veia la seva cara de pànic, sinó la de la divinitat. La clarividència que aquell succés era pel meu bé, que des d'aquell precís moment havia de fer un canvi en el meu tarannà i deixar el mal camí de les drogues i de l'alcohol, de les festes d'aquella mena, de tot el vici que em rodejava.

L'atemptat de les Torres Bessones no només ha canviat la vida dels novaiorquesos, també l'ha canviada per al teu germà. Potser ara entenguis millor la meva decisió de convertir-me a l'Església Evangelista i lliurar-me a la Paraula de Déu. No m'han rentat el cervell, ni les seqüeles dels traumatismes han fet que embogeixi. Sóc un home nou, però encara segueixo sent el teu germà. Creu-me, és una decisió irrevocable i és la millor que podia haver triat. Només em penedeixo d'haver-la presa tan tard.

Deixant de banda la meva conversió, també hi ha d'altres coses que voldria parlar amb tu, i penso que tinc temps per exposar-te-les. Com per exemple...