Vides senceres, m'arrapo amb ungles
I dents perquè el torrent atrapi
La part més fràgil del meu cos.
He servat el cor i l'ànima
A recer del corrent, en la quietud
D'un instant que omplo de memòria.
Insomne, potser: no vull l'amnèsia.
Necessito seguir de prop la vida;
L'oxigen és preuat tresor que anhelo,
Que aleno sense pausa ni rendició.
I flairo, a ulls clucs, el xuclamel
Que floreix en alguna banda propera
Però encara inabastable per a mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada