La flairo. I encara hi trobo l'aroma que va encisar-me el primer dia de creuar-me amb ella. Malgrat ser una pidolaire, vaig saber descobrir-hi un diamant sense polir, una bellesa oculta sota aquella capa de brutícia i de deixadesa. I el temps m'ha donat la raó. Després de setmanes d'espera, començant per acollir-la a casa meva (una decisió força agosarada) i tenint cura de la higiene personal i d'una alimentació adequada, he vist palesa la meva intuïció: la Dèlia és la ferma candidata a ser nomenada l'amor de la meva vida.
Ho confesso. L'he estimada des de la primera mirada. Aquells ulls que brillaven de forma estranya, que he sabut conservar dia rere dia fins avui. Aquella pell que va aparèixer nívia en fregar-la a consciència. Aquells pits ferms en haver-los alliberat dels parracs que els cobrien. I aquella olor de fèmina fecunda, de natura silvestre i indòmita, que m'omplia els narius, i encara me'ls omple, d'ensonyaments. Res desmesurat, els pensaments senzills de qui ha esperat amb paciència l'ocasió idònia i el moment just. Una dona per satisfer les meves necessitats, que m'escolti amb respecte i sense interrompre'm descaradament, que m'ofereixi la seva bellesa i m'enamori com la primera vegada.
La flairo de nou. Una mania que al començament li estranyava i que mica en micava adonar-se que o era per comprovar res, sinó per gaudir de la seva olor natural. Per pura inèrcia només. Vull captar cada feromona del seu cos, confrontar la flaire del seu coll amb la del seu entrecuix, copsar les diferències entre els matissos que trobo en cada racó nou. L'estimo, l'adoro, l'oloro amb la veneració que es mereix. Amb parsimònia. Sense presses, com el pare em repetia. L'estètica i la paciència són belles aliades.
La maquillo, després d'haver triat el millor dels conjunts comprats expressament per a ella sola. Vull que estigui radiant la primera nit. Vull sentir aquelles papallones una i una altra vegada, tenir l'ànim ple de joia per besar-la sense parar, per amanyagar el seu cos jove. Sense perfumar, és clar. Vull que la seva aroma es desprengui i esclati per tota l'estança, que impregni les parets i els llençols. Saber que hi és ella dins sense veure-la, només flairant. Li descordo un botó més de la brusa per descobrir una mica més l'escot. Però m'adono que l'inici de la cicatriu queda visible i trenca l'harmonia del conjunt. He d'aplicar més maquillatge a la zona o cordar-li de nou el botó. Mentre escombro les serradures sobrants, escampades pel terra, ho decidiré.
I, un cop solventat l'imprevist, apago els llums elèctrics i queden encesos els dos canelobres d'argent. La flama de cada espelma es reflecteix en els nous ulls de vidre de la Dèlia, que em mira fixament, i em sento encisat per aquella mirada vívida i intensa. La seva flaire anul·la els bàlsams utilitzats per conservar-la. La penombra ajudarà a mitigar les possibles imperfeccions de la taxidèrmia amateur i a fer créixer en mi l'esperança d'un amor immortal com el nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada