Devessall de vassall

Perquè sóc presa de les teves mans, no lluito:
És plaent sentir com les teves dents em maseguen
Amb lentitud la carn, i s'hi marquen com tatuatges del desig.

Però, quan l'absència em barra la teva nuesa,
Reclamo i m'ajudo de la memòria
Per a reconstruir-la, trencaclosques que trenca cors:

Gaudeixo de la llibertat que m'ofereix la gàbia dels teus ulls.

Digues-me Presència [Retindré gaudis generosos](Melorepte 18)

[proposat per Dolça Parvati]

El meu cor d’atzavara travessa l’atzar
Del jardí del teu cos de magnòlia nocturna.
I s’enfila i s’arrapa, com l’heura,
A les fibres minúscules de la teva carn fèrtil,
Als teus llavis de sínia frondosa i refrescant.

Cada batec duu el nom de fulla del teu esguard,
Ametller en flor, odorant i fet per als somnis,
Pluja per a esclatar de nou el verger
Del bes desesperat, de l’abraçada feta aliança i empelt,
Adob de la devoció i de la joia.

Inunda’m amb la saliva, que el paladar gaudeixi dels matisos
De les diverses maneres de devorar el fruit que recol·lecto
Del teu ventre d’aliment primordial;
Endins de l’hivernacle, construït expressament
Per al teu esperit d’orquídia, guardo la llavor
De saber-te sembradora de la meva pell,
Alfàbrega que embolcalla l’aire amb la seva flaire única.
I la tenacitat i el repòs i l’enigma que amaga
Tots els secrets que no puc cridar als quatre vents...

L'entrepà (Repte Clàssic CCCXXXIV)

Mai no he sabut controlar l’estómac i he deixat que em seduís el menjar. Potser fruit de l’atzar o del meu mal cap, aquell entrepà de botifarra de pagès que em van oferir va fer que perdés el nord i oblidés la meva vida de quatre cartrons pudents en un racó amagat darrere de l’església del poble. La flaire de l’entrepà, el panorama no gaire bo i la fam dia sí dia també, van fer que botés dins de la furgoneta d’aquell homenàs sense dubtar-ho ni un segon. Aquella semblava una segona oportunitat en la meva vida, que no creia escrita enlloc del meu destí (hi ha homes que pensen que tot ja està decidit), però que cegament seguia.

La furgoneta es va aturar després de molts quilòmetres de conducció per carreteres poc transitades i incòmodes pels sotracs continuats. L’asfalt brillava per la seva absència. Tot de muntanyes formaven el paisatge al meu voltant. La petitesa que sentia a la gran ciutat no era res comparada amb la que sentia davant d’aquells cims rocosos, jo que mai no m’havia allunyat de la mar fins llavors... Imagineu com n’estava, d’impressionat, que les ganes d’orinar no em van permetre cercar un arbre i m’ho vaig fer sobre. Allà, un nou grup d’individus esclafí a riure en veure’m.

Però la placidesa va acabar en el precís instant que vaig descendir de la furgoneta. Un cop de gaiato va doblegar-me l’espinada i el segon impacte va emmudir-me les queixes del primer. A crits van assenyalar-me la barraca de pedra seca, a garrotades m’hi van dirigir mentre sentia els bels d’ovelles espantades que provenien del seu interior. Cada cop veia que aquell grup maltractava premeditadament els animals. Les ovelles feien pena embotides dins de la xardor d’aquella barraca minúscula, ferides per totes bandes, mossegant-se entre elles amb ràbia. I a mi em tocava treure-les amb el perill de ser atropellat per milers de potes descontrolades d’aquelles bèsties esporuguides i dur-les a l’escorxador d’una gran ciutat. Era l’únic que sabia, res de noms.

Aquest va ser el meu primer contacte amb els pastors. Des d’aquell dia, cada viatge que fem a la gran ciutat és un repte per aconseguir una nova oportunitat d’escapar d’aquells ogres que em tenen descuidat i mal alimentat, de trobar una velleta que m’aculli. Però potser hauria d’haver nascut pequinès minúscul i amb pedigrí en lloc de petaner grossot i sense valor...

Una nit més (Repte Clàssic CCCXXXIII)

La Rossana torna una nit més al seu racó assignat. La tempesta ha minvat però encara queda un lleu plugim, que deixa perles d’aigua als seus llavis plens de carmí, i els bassals que el clavegueram no acaba d’engolir. Ha perdut el compte de les nits que ofereix el seu cos. Des que ha arribat a Espanya no sap què és gaudir d’un dia lliure. Cal que treballi sense descans per pagar el passatge de Rio de Janeiro a Barcelona i la documentació, que li ha estat presa pels seus propis compatriotes brasilers com a garantia de tenir els seus serveis.

Vesteix una faldilla breu, que escassament li tapa el sexe, la mateixa faldilla que va haver d’estripar la primera nit perquè no mostrava prou bé la mercaderia. I una caçadora de pell. Res més sota. Duu sempre el mateix perfum barat que agrada als clients per la seva flaire dolça i vulgar, que converteix el devot en profà, l’executiu en proletari. Recolzada a la paret, només es mou quan apareixen els llums d’un automòbil. Una nova resplendor fa que s’apropi a la calçada, sense abandonar la vorera, per ser visible al possible client.

L’Ismael beu cervesa i crida quan ha empassat el glop. Al seient de darrere, perquè encara no té la majoria d’edat per a conduir un cotxe, té la llibertat d’embogir sense límits fins al punt que la música eixordadora queda mitigada pels insults que surten de la seva gola. Insulta els vianants anònims i els indigents arraulits en portals o bancs públics. Però el clímax de l’adolescent és al carrer de les meuques, com la seva colla anomena aquella avinguda.

El conductor accelera en veure aparèixer una mulata amb caçadora de pell i faldilla breu. A l’alçada del fanal que la il·lumina, el bassal format és enorme. La velocitat del vehicle aixeca una gran quantitat d’aigua, que esquitxa completament la Rossana.

-Puta! –se sent mentre desapareix el cotxe avinguda avall. Així l’Ismael escup l’odi cap a la seva mare, que es prostituïa per sobreviure a la misèria. Però la colla no en sap res, d’aquesta història.

L'últim sopar (Repte Clàssic CCCXXXII)

-Mateu, cap a on vas? –em pregunta amb la seva veu dolça Jesús, amb evidents símptomes d’embriaguesa. –Resta amb mi una estona més, que ja saps que per a mi ets un germà. Segueix omplint els pergamins i tothom coneixerà el meu missatge.
-Només un momentet... –dic i m’alço
-Ja tens un altre pastor? És això?
-No, Mestre, cal que vagi a l’urinari. Massa vi ha de sortir per alguna banda...
-Té, apropa’t, beu d’aquesta copa, que és la meva sang.
-Perdoni, Mestre, però...
-És la sang de l’aliança, la refusaràs?

Bufo i demano disculpes de nou. Si bec més, el meu cap rebrà una plantofada de campionat que em farà rodolar pel terra, i la bufeta és a punt d’explotar. In extremis, faig veure que esquivo un dels servents més atractius i joves de la casa, a qui demano on queda el servei. Sols per dissimular la meva borratxera i els meus gustos sexuals, tot s’ha de dir...

-Al fons a la dreta, per variar –contesta amb desgana el noi, que ja ha hagut de respondre’m la mateixa pregunta tres vegades.

L’olor d’orina i de vòmits es va fent més penetrant i he d’anar amb compte de no relliscar amb aquells regalets i caure de nassos per convertir-me en la riota dels altres. Allà dins, hi trobo el més enigmàtic dels deixebles del Mestre en plena feina. Orina amb abundància i puc apreciar el seu penis. Amb el membre semierecte, a causa del vi i de veure aquella arma, aquella esquena i aquell culet perfectes, m’atreveixo a parlar, encara que amb la boca pastosa i amb dificultat:

-Això de l’alcohol em desperta el desig. Tu que ets tan mascle però mai se t’ha conegut dona, t’animaries a fer-me una fel·lació d’amagat?
-A més d’homosexual, ets un hortera? Què és això de fel·lació? Parla com els homes!
-Una mamada, Judes. I t’ofereixo tretze monedes d’argent –dic després de regirar la bossa de cuir amagada sota la túnica-. És un bon tracte, oi?
-Tretze monedes d’argent per una mamada? Ets boig! Els romans me n’ofereixen trenta. I només per un petó!

El Nobel que mai no va existir (Repte Clàssic CCCXXXI))

Corre el desembre de 1935. Dia fred i grisós a Estocolm. Dues figures vestides completament de negre passegen pels carrers de la capital sueca. Un home prim, amb posats tímids i sense aixecar gaire els peus en caminar, com si els clavés a les llambordes. Al seu costat, una dona amb cara trista i mirada innocent, que s'agafa al braç del noi. És la seva germana Ottla, nou anys més jove que ell.

En girar cap a la dreta, un lleu sol il·lumina la cara demacrada de l’home, que acota els ulls. La tuberculosi ha estat cruel amb ell i les seves seqüel·les són evidents, però no ha pogut vèncer-lo. Malgrat tot, li ha quedat un cos esquàlid i la pal·lidesa sempiterna a la pell, com si li hagués de recordar amb quanta proximitat han estat els murs del cementiri. Prem amb força el braç de la dona, el carrer Hötorget és a prop si la memòria no falla.

Cap dels dos coneix la ciutat. Tot just acaben d’arribar amb vaixell. Els dos passatges han estat pagats gràcies a l’ajuda econòmica dels amics, que han recollit una suma suficient perquè l’home pugui rebre el reconeixement universal que es mereix. És la primera vegada que surt de Txecoslovàquia després de la mort dels seus pares. I el viatge més llarg que fa des que va abandonar el sanatori de Viena.

Demana a Ottla d’afluixar el ritme. Respira amb dificultat i en cada esbufec deixa escapar un lleu gemec dels pulmons. Massa quilòmetres sense descans, en ple hivern, amb roba poc abrigada degut a l'extrema pobresa que pateix des del començament de la malaltia. Darrerament la poca activitat literària quasi no aporta ingressos fixos. I Dora, la seva esposa, tampoc pot treballar pels dos. Sort que Max Brod l’ha anat aconsellant en l’edició dels seus llibres i ha insistit fins a l’extenuació per a que Franz tingui un renom fora del seu país natal. Escriure en alemany li ha obert més portes que haver-ho fet en la seva llengua materna, el txec.

Giren de nou, aquest cop cap a l’esquerra. Una placa anuncia Hötorget, on hi ha ubicat el Konserthuset. La façana s’alça majestuosa davant d’ells. Franz s’atura extasiat i obre la boca. Aquest cop no hi ha ofec:

-Ottla, avui la literatura txeca serà coneguda una mica més arreu del món. Avui Franz Kafka rebrà el premi Nobel en aquest edifici.

Avaluació contínua (Repte Clàssic CCCXXX)

En Rodolf entra a corre-cuita al bar del costat de l’institut. El terrabastall i l’escampada de papers anuncien l’arribada un xic accidentada del setciències malastruc de Batxillerat. Riures i mirades furtives quan se li apropa en Nicolau, un dels companys, per ajudar-lo a recollir fulls i llibres.

-Estic nerviós
-Apa, no diguis bajanades, Rodolf, que amb els ulls tancats pots fer l’examen. Si ho dius una altra vegada, t’engego a pastar fang...
-I si em quedo en blanc?
-Tu? Abans s’hi quedarà el professor!
-No m’atabalis, que t’ho dic seriosament.
-Pep, prepara’m un cigaló de whisky per a aquest papallona-demana al cambrer mentre assenyala en Rodolf.

Baixet, amb ulleres de pasta negres, i vestit amb la moda més macarrònica que es pugui trobar, el cervell de l’institut es pren d’un sol glop aquell cafè batejat, gens acostumat a la beguda.
-Quin és el símbol de l’antimoni? I el seu pes específic? Quantes valències calen...si barregem un àcid i una base...et trobes bé, Rodolf?-la veu d’en Nicolau es dissipa, es barreja amb les converses del voltant.
-Disculpa’m un moment, estic marejat-el talla en Rodolf, i es dirigeix cap al bany.

El cap va pel seu compte, li rodola, necessita aigua fresca. Es mulla la cara, el clatell i s’asseu a la tassa del vàter. Tira el cos enrere, fins que l’esquena sent la fredor de les rajoles i gaudeix de la tranquil·litat i del silenci de l’excusat. No hi ha exàmens ni alumnes en aquella habitacioneta. Tanca els ulls...

* * *

-Que hi ha algú? -piquen la porta amb força.
-Un minut!-desperta en Rodolf mig desorientat.
En obrir la porta, en Pep, el cambrer el mira estranyat: -I tu, no havies de ser fent l’examen final? Ja fa mitja hora que tothom ha marxat...-No fotis! Si és avaluació contínua...

Enmig de la quietud (Repte Clàssic CCCXXIX)

En Pol desperta al costat d’Aixa a l’hort de les oliveres, el lloc on des d’infants han inventat jocs. Però ells han crescut i amb llur creixement els jocs han evolucionat fins a la descoberta mútua. Contempla el cos nu d’ella; la suor el perleja. El ressegueix amb els dits. Fa uns minuts el besava mentre gaudia d’ella per primer cop, en aquell racó on el món s’atura i és silenci, on el bassalet que es troba al seu centre esdevé oceà per a desfermar la llibertat. L’aigua s’escola pel reg i xopa pausadament els terrossos que envolten les oliveres, junt als dos adolescents, que jauen quiets, esgotats per la recerca de noves sensacions.

Res no escolta, malgrat ser tan a prop de casa. Aquesta quietud impertorbable els ha encisat sempre. A tots dos. De petits fugien a corre-cuita cap a direccions oposades per a despistar els pares, i encara segueixen amb la mateixa tàctica per a veure’s furtivament. En Pol estima l’Aixa i és correspost per ella. I voldria que fos sempre així. No haver de maleir cada minut que transcorre fora d’aquells marges, no comptar els batecs del seu cor quan ella no el mira com ho fa dins de l’hort.

L’Aixa es remou, voldria besar-la amb la màxima dolçor possible, però el temps és ràpid i voraç. Ella encara mandreja quan la mà d’en Pol la sacseja primer suau i finalment amb insistència:

-Aixa, germana, hem de tornar si no sospitaran. Els pares ens esperen a casa...