24/4/08

If You Just Smile (Melorepte10)

[proposta de gypsy]
Quan una brisa suau t'omple el cor
Amb paraules que mai no sabies
Que existissin;

Quan el sol truca als vidres fràgils
De la teva existència per a il·luminar
Cada racó fosc;

Quan les cares que trobes en carrers
Trepitjats per primer cop et retornen
L'infant que eres;

Quan el silenci és l'àmbit perfecte
Per a gaudir de les teves mirades
Fetes de tu;

Només llavors pots sembrar
Els teus somriures de clar de lluna
En el meu esperit cansat,

Inundar la meva boca
De besos tendres acabats de collir
De la flonjor de les hores,

Idolatrar el més ínfim dels plaers
Que et demostra que segueix la vida
Encara al teu costat,

Despertar-me del somni
Per a seguir somniant dolçament
Entre els teus braços de proximitat.

Recerca (Melorepte9)

[proposta de kispar fidu]
Cansat de vagar a través de les dunes de la solitud, m’he aturat i he dit:

Sorra per a deixar de somniar
I tenir-te al meu davant, zíngara,
Per a saber quant pesa la llunyania
Si els teus llavis no acaronen la por,
Si els teus dits no besen l'absència,

I reneixo en els teus moviments de vent,
En els teus malucs fets d’argila tendra,
I la penyora de l’estrèpit m’habita
Quan l’escalfor abandona la meva pell,
Quan la paraula no ressona en la teva gola,

I et sé absència que besa els meus dits,
Por que acarona els meus llavis
Mentre la llunyania pesa en la coneixença,
Gitana, al teu davant m’agenollo i em tens
Mentre somnio que em deixes enmig de la sorra.

I, entre llàgrimes amargues, he callat i he reprès el meu camí de recerca vana...

Lacrymosa (RPV 33)

Melangiosa, en va. Resta pensativa,
Com si el seu amor, que ja no l'estima,
Hagués de rescatar-la del seu captiveri
Voluntari, d'eterna tristesa.

les hores són negres corbs que roseguen
les entranyes si no véns, si no respires amb mi,
si no sento que agonitzes pels meus llavis,
si no em parles ni em dius paraules tendres

Melangiosa, en va. Segueix pensativa,
Capficada en el seu microcosmos de llàgrimes
Entre turbulències fetes esgarip, a través del dolor
De saber-se abandonada.

veus les meves mans com són òrfenes de la teva pell?
i saben esperar i arrossegar-se frenèticament
per a seguir-te fins a la mort, perseguir el teu record
que és esbós de la meva existència.

Melangiosa, en va. El pensament se l’emporta
A l’aïllament i al silenci.