Com si el seu amor, que ja no l'estima,
Hagués de rescatar-la del seu captiveri
Voluntari, d'eterna tristesa.
les hores són negres corbs que roseguen
les entranyes si no véns, si no respires amb mi,
si no sento que agonitzes pels meus llavis,
si no em parles ni em dius paraules tendres
Melangiosa, en va. Segueix pensativa,
Capficada en el seu microcosmos de llàgrimes
Entre turbulències fetes esgarip, a través del dolor
De saber-se abandonada.
veus les meves mans com són òrfenes de la teva pell?
i saben esperar i arrossegar-se frenèticament
per a seguir-te fins a la mort, perseguir el teu record
que és esbós de la meva existència.
Melangiosa, en va. El pensament se l’emporta
A l’aïllament i al silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada