Coneixença

Conec un desert que cerca amarar-se de llum

D'aigua, encara que sigui amb plors propis,

Encara que hagi de sacrificar la vida

Per trobar un oasi on deixar-hi el reliquiari

Dels seus besos, el rosari de les carícies

Que ha guardat durant anys i panys

I ja cremen en els llavis i en els dits.

Conec un oasi que ha sabut beure la set

De la sorra, i deixar créixer dins seu la duna

Bruna del somriure innocent de la jovenesa,

Encara que no es vegi mai la cara oculta

De la lluna, encara que pugui desvetllar el somni

Dels homes un cop més amb paraules senzilles

I plenes d'hermetisme que guarden la subtilesa

De saber anomenar les gotes de la pluja.

Conec un oasi perdut dins d'un desert amagat...

Taques tristes que entristeixen (RPV16)

[proposat per Francesc Arnau i Chinchilla]

Taques tristes que entristeixen

Les tenebres de la tinta,

I sols sé que seran la meva ombra

Que cavalca al meu costat,

Cavall de cabòries mai contades,

Mai comptades. Perquè en són moltes...

Taques tendres que junyeixen la joia

I el desassossec de no saber ser sols paper,

Enmig del trepig de la llum,

Que llisca en la llunyania

Del desig per trobar-la. Callades

Paraules quan les oïdes són escasses...

(Tinc tot el temps per trescar entre

Tendresa i tristesa i tractar de desentrellar

El tràfec de la troca transcendent

Del tràgic triomf del traç: traduir les taques

És un tram lleu o greu en el trajecte

Vital cap a la comprensió de l'ésser...)

LLENÇA LA BROSSA! (Síndrome de Diògenes)

Has acabat el tetrabick de llet

I les escombraries són massa lluny

Per a llençar-lo a dins. A terra, millor?

La mandra se't menja, devora per dins

Les teves entranyes i s'escamparà

Fins que moris sense mots.

Embruta la teva pròpia llar,

Diran que és orgull d'humà?

Trepitja les darreres resquícies

Oblidades de menges pretèrites

I traça camins de cavernícola

Cap al llaç on temps i memòria

Semblen lluitar en pugna ígnia.

Dorm, intenta fer-ho, íncube

De degradada presència fètida

Fins que t'evacuï la misèria.

Has acabat la teva gana?

O només descansa en un somni

Lleuger? D'eterna requesta?

O no abandonaràs mai l'ombra

Fosca que t'atrapa en la bogeria

De no saber quin és el color del terra

De la teva casa, de la teva cambra?

O en el nom de l'hel·lènic filòsof?

Ofrena silent

T'ofereixo el fang dels meus versos,

La nit dels segles, la por i la lluita

Per a tenir aquestes mans que lliures

A l'amistat, a la vida i a la germanor.

Abans de morir, deixa'm cosir-te els somnis

Als fils de l'argentada llum de la lluna

Amb batecs del teu cor esdevinguts porta que es bada.

T'ofereixo els meus mots, gens perversos,

La dolçor de l'albada, el mossec a la fruita

Prohibida que només ha pogut escriure's

En pàgines sagrades, a canvi de la tristor.

Aquesta tristor que amara els teus insomnis

Amb la sal de la llàgrima inoportuna

Que no em permet endinsar-me en la teva mirada.

Heu escoltat Cousteau?

Direu que sóc antic? Direu que no és novetat? Potser sí, però a mi m'ha meravellat la darrera descoberta discogràfica: Cousteau, el grup indie de Gal·les. Direu que ja els coneixeu? Direu que no us sonen? Dos discs per ara (que jo sàpiga): Cousteau i Sirena.

Personalment, només he pogut escoltar el primer i és una meravella vocal i instrumental.

Aquí, ara...

Et tinc al meu abast, he de fruir-te com qui devora amb avidesa la fruita acabada de collir, com qui esguarda la mar i desitja nedar-hi envoltat pel seu oneig. Duus la calma de la presència teva al neguit de l'espera, la pau als membres cansats de caminar i vagar.

Què duran aquests besos oferts? Què portaran aquestes carícies sembrades a la teva pell? El demà és un present que encara no ha passat, una pregunta que tard o d'hora es respondrà. Puc dir-te que t'estimo ja?