Es desclou la tenebra...

L'anàlisi (Minirepte26)

2012-01-23T04:47:00.001+01:00

Surt de la consulta mèdica amb els resultats de l'anàlisi, biòpsia inclosa, sota el braç. Un somriure sorneguer acompanya el record de les paraules del substitut del seu metge habitual. Metàstasi... Càncer fulminant... Poques setmanes de vida... No creu cap mot d'aquell diagnòstic. I menys d'un xitxarel·lo desconegut.

Què en sabrà ell, de la meva salut de ferro?, pensa mentre es barreja amb la multitud anònima en endinsar-se en l'ampla avinguda. Accelera el pas per seguir el ritme de la gent i del seu pensament. Error mèdic... Negligència... Demanda si s'escau... Per danys a la moral... Ja se'n pot oblidar, d'exercir en la Medicina, aquest medicastre... A mi no em mata un càncer ni boig! Estic fet un roure: res de tabac, l'alcohol ben lluny i caminades saludables sempre que es pot. Ni un sol refredat m'ha postrat al llit! I ara estic en un compte enrere que em porta cap a la mort? Un error, evidentment; d'això es tracta. Demà ja parlarà amb els seus col·legues del bufet, això no quedarà aquí...

Un noi corre esperitat en direcció contrària. No el veu per poder-lo esquivar, i es produeix el xoc brutal i breu. Però ja n'hi ha prou perquè l'home es desequilibri i caigui a la calçada de l'avinguda. Amb l'estrèpit del clàxon que brama davant seu, s'adona de la presència d'un autobús metropolità que se li abalança. L'ombra enorme del vehicle l'atrapa fins que és engolit sota de la carrosseria, entre xiscles i grinyols dels pneumàtics en atropellar-lo.

Mil·límetres (Melorepte176)

2012-01-21T17:36:00.004+01:00

[m. j. e. b.]

La ciutat es vincula a la boca sedegosa de la brisa,
I maleeixo el somni que només m'apropa a tu quan
Et sé absent i fugissera si desperto, sol i enyoradís.

I traspuen les llàgrimes en el fonament trencadís
D'un edifici que basteixo amb monòlegs tristos, que van
Escolant-se enmig del comiat d'una vida massa grisa.

I tinc les mans sembrades de carícies que et busquen,
Els ulls palpen la llum d'un enlluernament perpetu
Per no saber cloure els parpres abans d'hora, i regiro
Els mil·límetres d'un camí recorregut, cada passa vana.

I sé els noms del fracàs, de no retenir-te amb la gana
Del desig que m'abrusa i que neix sempre que et miro,
I obtindré la paciència impacient d'un ímpetu que no veto
I, per quan retornis, aclariré els llindars del cor, que s'ofusquen.

Resist(d)ència mí(s)tica (RPV200)

2012-01-20T00:48:00.003+01:00

¡Hasta la victoria siempre, libertad o muerte!

Ernesto 'Che' GUEVARA.

Camina, dona, amb la grisa flor del silenci als peus,
Amb la força del dèbil que només ho sembla a les palmes,
Amb la injúria de qui se sap posseïdor de la veritat,
I seràs veloç com un infant que devora el món i encara té gana.

Canta, dona, amb les melodies mil·lenàries dels pares,
Amb el servil respecte a la llar i a la terra, al poble i a la mar,
Com qui espera el primer raig de sol de l'alba rogenca
Per desvetllar els seus somnis dels esculls i fer-los realitat i far.

Corre, dona, amb la fermesa de qui coneix el camí i les dreceres,
Amb la inquietud de desitjar un destí millor, amb la il·lusió
De qui llaura el camp i el sembra i recollirà el fruit de l'esforç aviat.

Lluita, dona, amb el valor de qui es cansa d'ensopegar amb la pedra
De la injustícia, amb l'ajut dels avantpassats, amb l'orgull de servar
La veu malgrat el trepig i la mordassa. Sempre fins a la llibertat.

L'ària (Repte Clàssic CDXCVI)

2012-01-19T18:31:00.001+01:00

La il·luminació minva progressivament i es fa el silenci absolut a l'auditori. I, en apujar-se el teló, els decorats que hi apareixen són d'una bellesa que astora. Però és normal que així sigui per poder estar a l'alçada de l'esdeveniment i de la música de Giuseppe Puccini. La soprano que hi actua és Rosa Raisa, sempre tan elegant, fins i tot en el paper de Tosca. Les veus dels tenors i dels barítons no han pogut eclipsar-la mai en aquesta òpera. El seu punt àlgid, diuen els experts, és l'ària Vissi d'arte, en què la soprano demostra la seva qualitat. La senyora Braun, però, ja ha quedat embadalida amb l'escenari i, en la penombra de la llotja, obre els ulls per no perdre's cap detall, quan aparegui, d'aquell cos que es mou en harmonia, d'aquella veu que arriba a notes insospitades, d'aquell rostre que és bell sota el maquillatge que l'amaga.

Perquè l'ha vista abans d'abillar-se en el personatge de Floria Tosca. Fa escassos minuts, aprofitant que té algun contacte a la Konzerthaus. I veure-la enmig de la tasca de preparar-se per a l'actuació, sense cap mena de pudor, l'ha ruboritzada i excitada alhora. S'ha fixat en els seus braços nus, en la seva roba interior, que s'entreveia a través de la gasa dels enagos. I en la parsimònia de la soprano per mantenir una conversa mitjanament coherent amb ella. Si hagués posat una mà damunt del seu cor, s'hauria adonat del grau d'excitació que li havia provocat. Tot i així, s'ha controlat la veu que, amb una calma difícil de mantenir, responia les preguntes que, gairebé de gairell, escoltava entre el torbament.

Se sent impacient ara, que sap que ha de sortir a escena en breu. Li sobra la resta de personatges, tant Mario Cavaradossi com el Baró Scarpia, com la resta de figurants. Fins i tot, li sobrarien el públic i les persones que ocupen la seva llotja. Vol tenir-la per a ella, desitja que li canti aquestes àries angelicals a cau d'orella, en petit comité i esperar-la nua i delerosa de ser abraçada i besada per aquella boca que és roja i plena de melodies perfectes. Ha restat en silenci, després de tornar del camerino, i seguirà amagant aquest desig cap a la cantant perquè no seria entesa per ningú. Ni tan sols pel seu marit. Sap que també és possible que aquest afer escandalitzés els seus amants.

Creua les cames amb més força quan la Rosa Raisa apareix en l'escena. Sent com s'humiteja el seu sexe amb la pressió de les cuixes i a conseqüència de veure la causa d'aquest foc que la crema per dins. Copsa cada nota que emet, la interioritza i es deixa acariciar per la melodia que en sorgeix. La seva pell s'eriça i, sota la roba, els mugrons se li marquen de forma discreta, només perceptible per una mirada penetrant i sotjadora. Li costa respirar, a causa de les palpitacions que van en augment. Les vol contenir i li és tan costós que, de tant en tant, deixa escapar un sospir que és interpretat erròniament pel seu marit. De nou, li deu semblar avorrit l'espectacle...

Segueix atropelladament l'argument de l'òpera, para més atenció a les intervencions de la soprano i s'abaixa el teló sense que s'adoni del temps que ha transcorregut sense emetre ni una paraula, només sospirant. S'alça el teló de nou i tot l'elenc rep l'ovació del públic, dempeus. El ram de flors per als cantants principals i, tot d'una, fora de llibret i de qualsevol exigència del paper, Rosa Raisa és besada per Beniamino Gigli, el tenor que ha interpretat a Mario Cavaradossi aquesta nit. I ella li correspon sense negar-s'hi en cap moment. Acompanyada d'una gèlida mirada, una única paraula surt de la boca de la senyora Braun:

—Marxem!
—Què et passa, Eva? —demana en un xiuxiueig el seu marit.
—Res... No res... Però cal donar un escarment a aquests bruts gossos jueus, Adolf. Aquesta meuca de la Rosa Raisa... Raitza Burchstein... no és ària com tu i com jo... —el nom real i la darrera frase són pronunciats amb una ràbia notòria. Amb la mateixa fredor que, al carrer, el gèlid novembre fueteja la ciutat de Berlín. El novembre de 1938.

Hortícola (Niporepte11)

2012-01-17T17:38:00.000+01:00

Onatge hortícola.
En la fondària creixen
Colors i formes.

Misèries (Niporepte10; 5)

2012-01-13T00:38:00.000+01:00

Per si la brisa
Ens recorda misèries,
Floriu, nenúfars!

Èmfasi (Niporepte10; 4)

2012-01-13T00:37:00.000+01:00

Respiro fondo.
He sabut dels teus pètals
En sentir l'aigua.

Reflectància (Niporepte10; 3)

2012-01-12T00:32:00.001+01:00

Veuràs la vida
Quan el mirall s'onduli,
Silent nenúfar.

Trèmula (Niporepte10; 2)

2012-01-12T00:31:00.001+01:00

Com un perfecte
Matí de primavera,
Neix el goig trèmul
D'una fulla: es despulla
Sobre la pell de l'aigua.

Amfíbia (Niporepte10; 1)

2012-01-12T00:23:00.002+01:00

furuike ya
kawazu tobikomu
mizu no oto

(Un vell estany.
Una granota hi salta:
el so de l'aigua)

Matsuo Bashō (1686)[trad. J. Pagès/J. N. Santaeulàlia]

Pètals plens d'aigua.
Mentre espera l'amfibi,
L'estany reposa.

Gàbia (o Barbàrie)(RPV199)

2012-01-11T17:00:00.001+01:00

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol

S. ESPRIU.

Cal una gàbia per empresonar el cant clar de la cadernera,
La veu ferma d'un home, el desig sempitern d'un poble
Que desperta del somni amb la fam de mil·lennis perduts
En la barbàrie i en la fosca?

Cal, potser, la fal·làcia i la rígida mà ferma d'un covard
Per silenciar la boca i cegar els ulls i destruir la memòria
De qui desitja recordar, veure, parlar en lluita constant
Contra la pólvora i el sabre?

Cal unes reixes per no saber com desprendre's de la pedra
A la sabata, de la incomoditat de la queixa, del dit que burxa
La llaga, la roja ferida oberta?

Cal, digueu-me, una hecatombe per imposar lleis i llengües estranyes
I renunciar al bressol matern i tastar l'amargor de la guerra contra
El poble per un sol home?

Fúria

2012-01-11T03:35:00.001+01:00

Quan escolto el xiscle, em trobo a la cuina, amb l'olla al foc i les patates gairebé pelades. Corro cap al passadís i el panorama que descobreixo a través de la finestra és esgarrifós: una dona ha travessat el crani d'un nen. Només una part de l'empunyadura del ganivet queda visible enmig de la massa sanguinolenta del caparró. Xisclo per evitar el desmai. Reconec la roba, és la que duu el meu fill avui. I, ara que hi penso, fa estona que no l'escolto per enlloc de la casa... Un calfred em recorre l'espinada de forma immediata arran d'aquest pensament, sens dubte, el pitjor. Alço la mirada i els meus ulls topen amb l'esguard dement de la dona. Em mira i s'adona que també la reconec. La fito amb ràbia, amb la fúria de la mare que veu com li arrabassen el fruit del seu ventre. La boja deixa caure el cos inert, encara amb el ganivet enfonsat en el seu crani, el del meu fill, i l'inici de la seva aproximació cap a mi és idèntic al de la meva cap a ella. En sentir l'impacte, el mirall s'esmicola i apareix la paret nua del rebedor. Llavors és quan, presa del pànic, ho entenc tot.

Misericòrdia (Repte Clàssic CDXCV)

2012-01-11T01:11:00.003+01:00

El veig sortir del portal, sense presses ni indicis d'haver percebut la meva presència. He arribat massa d'hora, ho reconec. Miro el rellotge i espero. M'espero una bona estona per si de cas ell s'ha descuidat alguna cosa i desfà el camí per tornar a l'apartament. Tinc temps encara. Un bon marge de temps fins que arribi l'hora habitual d'aparèixer jo. Per no despertar sospites entre el veïnat i haver de donar-li explicacions a ella. Ara no és bon moment per dir-li que fa un mes que m'han acomiadat de la feina... Tampoc no tinc tant de coratge. Tots els meus plans de futur s'esfondrarien. I, amb aquest esfondrament, també els d'ella, segurament. Decideixo prendre'm un cafè, ara que encara tinc gairebé una hora de coll. I les cabòries fugiran, potser... Perquè estic neguitós, com si fos la primera vegada que m'amago subreptíciament per no ser descobert.

Pujo els graons que separen la porteria del replà de l'apartament, sense utilitzar l'ascensor. És més ràpid així i no es notarà tant que no he fet res en tot el sant dia, excepte esperar aquest moment. M'obre en escoltar les meves passes sorolloses (aquí li dono la raó, no sóc massa discret...). Duu el barnús mig lligat i la tovallola al cap. Percebo que no porta cap més peça de roba. Sort que era jo..., li dic amb un somriure disfressat. A aquestes hores només podies ser tu, em respon amb una rapidesa i una lògica aclaparadores. Entro al domicili i el neguit encara persisteix. Les meves dots d'actor no són massa generoses, i menys les de bona qualitat. Però, haver-la trobada tot just sortint de la dutxa, em permet oblidar-me de tot i pensar en abraonar-me immediatament al seu cos. Ha notat que la desitjo amb més delit que cap altre dia i no s'enretirarà, malgrat la sorpresa d'aquests fogots.

Deixa que les meves mans s'endinsin pel barnús i engrapin els seus pits càlids. Els mugrons, amb el contacte de les meves mans fredes, es contrauen i s'endureixen de forma automàtica. I amb aquest ímpetu, remunto fins al temps d'adolescent i li xiuxiuejo que la desitjo, com si fos la primera cita, per si no li ha quedat prou clar. I no hi ha cap gana de menjar res que no siguin els nostres cossos. Avui tinc la sensació que el nostre temps és més exigu que mai, escadusser, minvant, i necessito arreplegar tot segon que pugui gaudir-la. La beso i l'acaricio com si la descobrís per primera vegada, la penetro i s'estremeix com si el meu cos li semblés estrany. No m'importa que em pertanyi menys del que hauria de ser ni que la pugui posseir un altre home, que ocupa més espai del seu cor. Ara, en aquest microcosmos de l'habitació només hi ha dos cossos nus que s'entortolliguen, encesos. En tensió fins que un orgasme salvatge i intens descarrega dins del seu sexe, barrejat amb la meva ejaculació.

M'adormo sense adonar-me'n. Amb la placidesa i la tranquil·litat de no sentir-me envaït pels problemes i per les decisions que hauré de prendre tard o d'hora. Somniaré les meves paraules, bressolat pels seus pits nus, generosos. Mica en mica es desgranaran les frases que li he de dir en despertar. Potser sigui mentre em dutxo i ella s'aplica les cremes, o enmig de la cuina quan estiguem esmorzant en una esgarrapada, o quan m'hagi afaitat per estar presentable a la feina, que ja no tinc. Però això tampoc no li diré en despertar. Per no provocar-li llàstima ni misericòrdia. Només li exposaré les meves intencions de divorciar-me d'ella. Almenys amb la meva decisió un dels dos serà feliç. I segurament que sigui ella, en veure's lliure del seu marit i pugui citar-se amb el seu amant sense haver-ho de fer d'amagat. És pura intuïció, però...

Epístoles (Minirepte25)

2012-01-10T23:47:00.001+01:00

Avui, més que mai, odio la nova xicota del meu pare. Teclejo a la tablet aquesta frase tot just haver arribat, amb els dos trucs corresponents, una nova epístola d'ella, adreçada al meu pare, després d'haver-la llegida i d'haver sentit nàusees per tantes floretes supèrflues i tanta mostra d'amor. Gairebé fins al punt de tenir ganes de vomitar tot l'esmorzar. Però ho he evitat amb una sobredosi de tecnologia dins de la meva habitació. Entre els artefactes electrònics i la il·luminació amb LED, em sento en el meu hàbitat. Perquè aquí dins no hi ha petons edulcorats ni frases gastades que facin ablanir els cors, excepte el meu. I menys d'aquesta bruixa filòloga que intenta engatussar el pare.

Només penso a tranquil·litzar-me, oblidar les línies de lletra lligada que m'han contaminat fa poc. Després ja tornaré a tancar amb cura el sobre, que conté l'epístola, perquè res no es noti. I buscaré el millor somriure perquè passi desapercebut el disgust que m'ha provocat llegir aquelles paraules damunt del paper. Rellegeixo la meva frase i el cap barrina com seguir endavant. Necessito desfer-me d'aquesta sensació apegalosa del fons del ventre, o desempallegar-me d'aquesta bruixa directament. El cursor parpelleja en la pantalla fredament agradable. Les nàusees han desaparegut del tot. I no tornaran fins que no recordi, de nou, que aquella filòloga li escriu, al pare, aquells pedaços de paper amb tinta, demostrant-li el seu amor i disposada a contraure matrimoni amb ell. En ple segle XXI?! Qui se l'ha de creure...?!

Rússia (o Tàctica temerària)(Niporepte9; 4)

2012-01-09T16:38:00.000+01:00

S'allarga el dubte
Fins a l'horitzó. Cerques
Alternatives
Al joc de decidir-se.
Fútil ruleta russa?

Gènesi (Niporepte9; 3)

2012-01-09T16:37:00.000+01:00

Malalt de vida,
També el camí es bifurca.
Pols de l'origen.

Mantícora (o Existència)(Niporepte9; 2)

2012-01-09T16:35:00.001+01:00

Sentir les urpes
De l'error en les venes
I haver de viure'l.

Relíquia nàufraga (Niporepte9; 1)

2012-01-09T16:34:00.002+01:00

Com un naufragi
Entre la pols i els núvols,
La senda es dobla.

L'Acadèmia (Minirepte24)

2012-01-08T17:30:00.001+01:00

Té el seu mestre present en tot moment. Sempre l'ha tingut present, i avui amb més insistència. Tant per la seva rotunditat i disciplina com per la seva estimació cap al seu alumne predilecte que era ell. El seu record a boca de canó el visita amb violència, com si els ulls sotjadors se li clavessin a l'ànima. Què pensaria? Què diria ara ell, en veure'l en aquesta situació de covardia? O comprovant que el pols li falla? Tants anys d'aprenentatge llençats a les escombraries... I li doldria. Igual que a ell li dol trobar-se en aquesta cruïlla insalvable. I tirar pel dret a la recerca de la solució més fàcil, no pas la més adient o la que sigui més fidel als ensenyaments obtinguts en els anys acadèmics. Perquè l'Acadèmia és un pas més en la lluita constant de viure, el parafraseja mentalment, aquesta frase que va gravar-se a foc en el seu cervell.

Per això no entén com ha arribat a aquest atzucac per culpa d'un fracàs amorós i com, en el moment de la veritat, no només deixa arraconat el valor sinó totes les tècniques perfeccionades gràcies al seu mestre durant tant de temps. I el que més el fastigueja és haver fallat el tret definitiu que el deixa agonitzant damunt d'un bassal format per la seva pròpia sang. Potser per això, mentre sent que s'escola la seva vida lentament, el turmenta el record de Don Álvaro Alcántara, el seu mestre de tir a l'Acadèmia militar.

Paràmetres

2012-01-06T18:35:00.001+01:00

[m. j. e. b.]

Amor, amor, he teixit per a tu el llençol clar del cel,
El marge que abasta l'horitzó en paràmetres infinits,
Com les carícies que et servo en l'ànima dels dits,
Les que desitjo que recullis amb la teva pell d'estel.

I tindré el coratge de l'espera, el caliu d'una llar de foc
Encesa, el deler per sentir la flonjor dels teus pits
Mentre repeteixo el teu nom, del meu món pedra de toc.

Fèrria crònica (Niporepte8; 3)

2012-01-05T17:48:00.001+01:00

Ferro que forja
Ferides de la busca
En la quieta
Pedra, com un rellotge
Enmig d'una cruïlla.

Incògnita (Niporepte8; 2)

2012-01-05T17:47:00.000+01:00

On pot cercar-se
El remei més escàpol,
Creu laberíntica?

Vísceres (Niporepte8; 1)

2012-01-05T17:44:00.000+01:00

Cascada immòbil.
La corromp l'aire, argolla
Entre les vísceres.

Ambivalència (o Noctàmbula desídia solitària)[Melorepte174]

2012-01-02T11:41:00.003+01:00

[m. j. e. b.]

De gebre si la vida no ha de tenir el teu escalf.
Un cor de gebre, i de glaç quan batega distret
En la distància i en l'ambivalència
Del record bastida en fonaments de mots clars.

I et cerco, amant de la pluja i dels llavis
D'avidesa desperta, en paratges indòmits
On el somni ha de fer-se realitat tangible.

De glaç com dir els noms del fred mentre el llençol
Perpetua l'aroma que has deixat, pigment per tenyir
Les nits de noctàmbula desídia solitària.

I bracejo contra la corrent d'un torrent de comiats,
Sense torxa ni far ni riba amistosa per al repòs.
Endavant, envoltat per marees i remolins, avançant
Perquè el premi que obtindré seràs tu, escalfor que em fibla.

Decadència? (Niporepte7; 3)

2011-12-31T17:40:00.000+01:00

Tardor i mudesa,
Quiet signe de vida.
Creix l'arbre, encara.

Tàcita primícia (Niporepte7; 2)

2011-12-31T17:38:00.000+01:00

Creix amb l'autumne
El germen de la vida.
Ple de silenci.

Boscúria (Niporepte7; 1)

2011-12-31T17:33:00.001+01:00

Remor de fulles.
La quietud i el liquen
Abracen l'arbre.

Enigmàtica (Niporepte6; 5)

2011-12-28T17:03:00.000+01:00

Matí, capvespre,
Tarda? (La neu maquilla
La llum incerta)

Malencònica letícia (Niporepte6; 4)

2011-12-28T17:02:00.003+01:00

Quanta tristesa
Oculta en la letícia
De la nevada!
Passos plumbis segueixen
L'home sol; l'acompanyen.

Botànica (Niporepte6; 3)

2011-12-27T22:19:00.002+01:00

Flocs de neu, gèlids
Peus que arrabassen l'aura
Del teu somriure.
Com flors que han de marcir-se
Abans que es descobreixin.

Mirífica innocència (Minirepte23)

2011-12-27T21:42:00.003+01:00

—Llavors, això dels Reis d'Orient és una mentida que us vau inventar el pare i tu?
—Sí, fillet, i ara que ja tens vuit anys hem pensat que va sent hora que ho sàpigues. Mica en mica cal anar perdent aquesta innocència que caracteritza als nens i començar a aprendre de ser adult.
—Però, i tots els regals que he anat rebent, cap d'ells ha estat portat per un Rei Mag?
—Ni camells, estimat, ni la fressa dels patges en deixar els paquets.
—I com pot ser això, mare? Si semblava que els olorava fins i tot...
—Amb il·lusió, tot es pot imaginar, petit. També allò que és, en el fons, mentida. Però és una mentida, una de les que en diríem pietosa.
—Pietosa? Què vols dir amb pietosa, mare?
—Que es diu per no fer mal, perquè somniar és gratuït. I els ulls d'un nen que espera aquesta nit màgica any rere any és impagable.
—Llavors, res de mirra, ni encens, ni or vinguts d'Orient? Ni un estel que guiava tot el seguici reial fins a l'establia?
—No, reietó, tot una llegenda.
—Igual que el que li vas explicar al pare sobre l'Esperit Sant? Allò també era una mentida pietosa d'aquestes?
—D'això... Aquest tema són figues d'un altre paner, Jesús...
—...

Gènesi (Niporepte6; 2)

2011-12-27T21:20:00.001+01:00

Bella tempesta
De neu. El món retorna
Al seu origen.

Nívia (Niporepte6; 1)

2011-12-27T20:21:00.000+01:00

Perfila formes
Irreals com la vida
La volva en caure.

La notícia (Repte Clàssic CDXCIII)

2011-12-27T16:41:00.002+01:00

La notícia m'enganxa a mitja preparació de les festes nadalenques, que es troben al caure. I, amb més precisió, mentre remoc la discoteca dels pares per trobar els vinils de nadales que hem punxat any rere any.

Som a les acaballes del segle XX. El 22 de desembre del 1999. Amb un fred que s'escola per qualsevol escletxa de les finestres o sota les portes. La calefacció central escalfa tota la casa i l'ambient de la sala on es troben els discs és càlid, agradable. Descalç però amb mitjons, no he de preocupar-me per cap horari, que no he de tornar a l'escola fins després de Reis. De sobte, la placidesa de la recerca es trenca per un truc descomunal i nerviós, sense mesura, que m'espanta i fa que caiguin les fundes que duc a les mans.

A través de l'espiera veig la cara familiar de la tieta Ambròsia. Es mou amb un balanceig constant i ràpid. Dubto abans d'obrir la porta perquè la seva expressió és dolorosa, crispada. Però també em temo que, si no obro, el truc es repetirà. Amb més intensitat encara... Quan obro, el fred de l'exterior ja no és tan cruel com abans de les paraules de la tieta.

* *

Després de vomitar la notícia de la mort de l'avi, la tieta Ambròsia em demana que em quedi a casa, que ella s'encarrega de tot. Ha de telefonar els pares, que són a la feina i nosaltres no en tenim, de telèfon, a casa. I començar mil coses que, dit amb un somiqueig plorós i amb tant de detall, m'atabala i em mareja.

Em quedo sol i, malgrat els meus vint anys, m'empetiteixo fins que torno als primers Nadals de què tinc constància, a la vora de la llar de foc de casa dels avis, entaulats i gaudint d'un sopar tan abundant que prometia no menjar mai més. A l'instant, però, me'n desdeia quan el Tió havia cagat una munió de llaminadures exquisides i temptadores. I les rialles de l'avi quan em feia seure a la seva falda. I com vaig agafar el volant per primer cop amb ell parlant-me ben a cau d'orella. Corríem per paratges que imaginàvem, malgrat no moure'ns del lloc on el cotxe era aparcat...

Encegat pels records, enfilo les escales directe a la meva habitació. Vull enclaustrar-me durant el temps que faci falta. Fins que expulsi aquesta ràbia que em rosega les entranyes. Remoc la meva discoteca personal, sense vinils però amb cassets i discs compactes moderns. I trobo el que busco per a aquest moment. El primer disc de Pain Of Salvation. La seva portada em desassossega des de sempre. Però no tant com les paraules de la tieta Ambròsia.

Introdueixo el disc a la cadena de música i apujo el volum. ! (Foreword) comença amb contundència. Em deixo caure damunt del llit perquè l'Entropia em doni la benvinguda i les llàgrimes arribin amb més força. Tinc clar que no es punxaran nadales a casa. Avui ja no.

Clemència (Melorepte173)

2011-12-26T04:23:00.001+01:00

[m. j. e. b.]

Només podem estimar
incondicionalment
allò que no hem triat

V. VILLATORO.

Polissó del vaixell de la teva absència,
Delitós per ofegar-me en el glop de mar
Dels teus ulls, sé que el fred no durà mai el teu nom.

Menteixo, mentre deixo enrere l'encanteri dels xàfecs,
A l'atzar perquè em porti de nou el teu rostre
En aquesta nit ferma i erma que és el món sense tu.

I no obtinc misericòrdia enlloc; res de clemència
A les mans, que arribi per un descuit d'un avar
Déu que no sé quan es manifestarà ni com.
I creix l'ombra pregona en la sima més profunda

Que és l'ànima meva, carregada amb plom i tràfecs.
I sóc tristesa i solitud, melangia per esguardar un nou llostre
Al teu recer, llàgrima que l'embat del vent no s'enduu
Abans que caigui al pou de necessitar-te, que m'inunda.

Andròmina (Niporepte5; 3)

2011-12-23T10:14:00.000+01:00

Gràcil andròmina
Per poder volar sobre
De l'harmonia.
I de sobte t'adones
Que ets fràgil, home feble.

Metàstasi (Niporepte5; 2)

2011-12-23T10:12:00.001+01:00

La negra taca,
Com un càncer, altera
L'instant idíl·lic.

Dependència (Niporepte5; 1)

2011-12-23T10:07:00.004+01:00

Ocàs volàtil.
Perquè el núvol obtingui
Llibertat vera.

Dècada (RPV197)

2011-12-22T18:31:00.006+01:00

[m. j. e. b.]

Si ell em marca el camí, ja no puc perdre'm

Ll. d'A. G.

Ateu de qualsevol Déu, m'has fet devot
Del santuari dels teus llavis en espiral,
Del rosari de delícies que fa immortal
La vida i la llum, l'esplendor del Sud i el mot.

I la muntanya esdevé turó i es coneix l'ignot
Abans d'aprofundir en els traços del cristall
Trencadís que mena al camí que duu a la vall
Del teu ventre, la pausa necessària per a tot.

I sóc romeu que busca la claredat d'un senyal
Entre pedres i fondalades, amb signes evidents,
La brúixola que guia i il·lusiona i orienta.

I, embolcallat pel desig de sentir les teves dents,
Vaig vers un amor ver amb la pregunta ferma com un mall:
Quanta passió guarda una dècada, quan de foc s'alimenta?

Nèmesi (Niporepte4; 3)

2011-12-20T19:15:00.001+01:00

I la venjança
Tindrà el regust metàl·lic
D'un doll de llàgrimes.
L'espasa eixorca l'hàlit,
Com la sal en la terra.

Diàspora (Melorepte172)

2011-12-20T18:58:00.003+01:00

he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca

S. ESPRIU.

Solament cal una torre d'ivori
Per guardar somnis i amputacions,
La crisàlide d'emocions
Que retornen avui, perquè no plori

El cor, d'una diàspora -el desori-
Interior on les il·lusions
Són miratges en el desert del viure,

La fantasia que la fosca lliura
Al balç, el vidre que escorxa la sang.
I en les venes segueix el gra de sorra,
L'engruna rude de saber-se fang,

Aquest rosec que en lustres no s'esborra
I esdevé home. Per somniar en blanc
Solament cal l'ivori d'una torre.

Angèlica (Niporepte4; 2)

2011-12-19T19:02:00.000+01:00

La cara angèlica
Glaça els cors amb pupil·les
De gèlid ferre.

Fúnebre (Niporepte4; 1)

2011-12-18T15:57:00.002+01:00

Ales que apropen
La pell dels núvols, l'ombra.
Quiet silenci.

Ràfegues (Minirepte22)

2011-12-18T15:56:00.001+01:00

i la boira és fidel com el meu esperit

M. TORRES.

L'Eustaqui s'adona aviat que no ha estat bona idea voler-se estalviar els peatges abusius del túnels de la C-32, i agafar el traçat ple de corbes amb ràfegues de vent constants és l'afegitó d'aquesta boira que persisteix dia rere dia i que no escampa. Potser avui... Malgrat tot, els seus pronòstics personals no són gaire esperançadors perquè es tenyeixen amb el seu tarannà depresiu i, inclús, pessimista que sempre l'ha caracteritzat. Des que té ús de raó i memòria per recordar-ho...

L'Eustaqui és aprensiu, un xic hipocondríac i, segons la seva dona, controvertit dins de la seva introversió. Perquè rarament se'l convenç al cent per cent si no ho veu clar des del bell començament. Però si alguna cosa se li fica entre cella i cella... I aquesta boira no ajuda a treure's del cap una idea que li ronda massa vegades els darrers dies... Un clàxon potent, l'embalum d'un camió que gairebé frega el minúscul turisme que condueix, un gir a la dreta després del cop de volant per esquivar l'ombra d'una corba inesperada. Aquestes sorpreses el desperten dels pensaments. Per això també, intueix que avui tot plegat és una suma de despropòsits. Des que ha posat el peu a terra.

L'Eustaqui s'adona aviat que no ha estat bona idea llevar-se avui en topar contra el mur de protecció i notar com el vehicle cau al buit, penya-segat avall. Ni que hagi demanat cita, en secret de la dona, per treure's la boira dels ulls a la Clínica Barraquer.

Consciència (o Indústries vàries)(Repte Clàssic CDXCII)

2011-12-18T15:54:00.002+01:00

Per la seva complexió, ningú no diria que la Lídia tot just ha complert els setze anys. I menys ara, vestida amb una roba tan extremada que deixa ben clar el desenvolupament generós i voluptuós de la seva anatomia. Espera que la bona fortuna l'acompanyi i que no hagi de tornar a peu a l'hotel on s'allotja la resta de noies. S'ha arriscat massa, ho sap, però li havien parlat tant i tan bé d'aquella discoteca que no ha pogut evitar la temptació. Malgrat trobar-se enmig d'un polígon industrial, on l'activitat que menys s'hi dóna a aquestes hores és la industrial.

Passa llista als nois que ha besat durant la nit. No en sap gaires, de noms. Només ho ha fet per diversió i per combatre els efectes de la primera borratxera, sense buscar res seriós entre llavis famolencs i dits àgils. El recompte és una mera distracció, perquè l'Isaías no apareix per enlloc. Ell és qui l'ha duta fins al polígon i ell hauria de tornar-la a l'hotel. L'Isaías n'és el grum, un noi efeminat que coneix bé aquell local. Allà sempre hi va de cacera, segons les seves paraules. Però la Lídia no ha patit en cap moment: les intencions d'ell no són aprofitar-se d'ella, sinó que busca espècimens del seu mateix sexe. També són paraules d'ell.

Mira de nou el rellotge. Passen trenta minuts de l'hora convinguda. I no li estranya el retard, havent vist amb quina bona peça marxava als lavabos l'Isaías. Tot d'una, però, se sent alleujada en veure una cara familiar entre la gentada que surt de la discoteca en aquell precís moment. Alça un braç i mira cap al jove fornit que destaca de la gernació per la seva alçada i l'amplada de les seves espatlles. És l'Óscar, l'argentí que ha conegut a l'hotel, tot just arribar. La veu i li sembla reconèixer-la perquè se li acosta amb un somriure ample. L'abraçada i el petó als llavis és el preludi del que vindrà. La conversa conté picardia en dosis elevades, que ell també segueix sense dificultats. Sap que no té l'edat que aparenta el seu exterior, però a l'Óscar no sembla importar-li massa. I ella que es deixa atacar, ara que l'alcohol l'ha descontrolada i l'ha desinhibida del tot.

Pensa que potser hi ha hagut un cert malentès en la seva petició per acompanyar-la a l'hotel en veure's enduta per un vertigen irracional. S'observa entrant dins del cotxe de l'Óscar, arribant a l'hotel i, enmig d'un silenci sepulcral, entrant en la seva pròpia habitació. També, tot d'una, nota com les mans de l'Óscar la despullen completament i, en penetrar-la amb una celeritat suau, l'envolta el pànic de la consciència de saber que la corpulent silueta que ha aparegut en la cambra és la de Dmitri Szitrav que, sense esforços, acaba amb la vida del professor de ioga argentí. Amb la mateixa consciència que sap que aquelles mans màgiques quan toquen el violí la mataran també.

Ràpides mandíbules (Niporepte3; 3)

2011-12-15T09:16:00.002+01:00

Endins arrela
El deixeble de l'aigua
En letargia.
Amb ràpides mandíbules
Constants masega el ferro.

Màcules (Niporepte3; 2)

2011-12-14T17:46:00.003+01:00

Pell clivellada.
Màcules del suplici
D'esperar l'ombra.

Experiència (Niporepte3; 1)

2011-12-14T11:08:00.002+01:00

Passen els dies,
Que el temps empeny: transforma
L'experiència.

Voràgine gastrònoma II (Relats conjunts)

2011-12-13T00:28:00.002+01:00

[m.j.e.b.]

I callaràs en el regne que t'he erigit amb paraules enceses,
I esperaràs l'ímpetu del mossec i el cove ple de somnis de la lluna,
Com si no haguéssim de deixar a la plàtera ni una sola engruna
De minestra de besos i de carícies, sense mirar guanys ni despeses.

I contemplarem la pell carbassa del capvespre que desvetlla el cos,
I sabrem que falten hores per fet minvar la fam i la flama,
El ressò del tornaveu que, amb dolça insistència, reclama
Llambordes per construir camí, experiència i flors contra els plors.

I serem l'inici sense fi, l'infinit que abarca el món
D'uns llavis amb l'avidesa immortal de l'insaciable moribund,
La il·lusió per la collita diària i la polpa del codony.

I callaràs perquè el silenci ordeni el caos que confon
Un jaç de braços i boques que lluiten per arribar al punt
Just de devorar-te mentre creix el desig, saliva que et llepa sencera.

Relats Conjunts

Voràgine gastrònoma (Relats conjunts)

2011-12-12T07:24:00.003+01:00

[m.j.e.b.]

Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Devora'm i sabré quin plaer em transmeten les teves dents
Fetes per a assaborir la meva carn delitosa de tu.

Mastega'm i ensaliva cada partícula del meu cos,
Escalfa amb la lentitud dels fogons la ració que vulguis
Menjar de mi: tot centímetre que puguis recórrer és teu.

Què necessites? Paelles, cassoles, estris de tota mena et posaré
A l'abast per a facilitar-te la tasca més austera, la d'assaborir-me
Tendrament sense pausa ni limitacions, com desitgem.

La taula és parada ja fa estona, però els llençols encara
Criden els nostres noms. Però cal saber vigilar les torrades
Mentre em masegues els llavis i em mossegues el coll.

Vine, acosta't on el marbre queda lliure d'entrebancs: sabràs
El gust gràcil de la serenor fugitiva en escolar-te silenciosament
On la fruita vària destorba la dolçor dels teus mugrons.

Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Potser després no podrem tastar les torrades carbonitzades...

Relats Conjunts

Presència pètria (Niporepte2; 2)

2011-12-11T11:07:00.001+01:00

Pedra a la pedra.
I el temps desfulla els pètals
Eterns del viure.

Elegància magnífica (Repte Clàssic CDXCI)

2011-12-09T17:54:00.001+01:00

El Palau de la Música es vesteix amb les millors gales per acollir el concert d'aquesta nit. El programa és exquisit per a les persones enteses en la matèria. Amèlia Pàvlova interpretarà els Concerts per a piano i orquestra número 26 i 24 de Mozart. Els que sempre ha preferit per harmoniosos i bells. Sec en una butaca discreta, barrejat entre el públic, per no provocar rumors i passar desapercebut per a tothom. La barba, que m'he deixat créixer, ajuda a no ser reconegut.

Quan l'Amèlia apareix i tota l'orquestra la rep dempeus, el públic fa el mateix i sento com ressonen els aplaudiments pertot el Palau. És un instant ple d'emoció. És el primer cop que presencio una actuació d'ella d'ençà del divorci. El seu rostre, radiant però amb un bri de melangia al fons dels ulls, no ha canviat. Tampoc s'hi endevinen seqüeles de la meva decisió d'engegar a dida deu anys de matrimoni exemplar. Sé que no l'ha entesa encara. Per injusta, per inesperada, per sorprenent. Seu davant del piano i la resta de músics ho fa també després d'ella. Sento el silenci que regna en el recinte, un estossec típic o un esternut dels que mai no falten, també.

Fins que la batuta del director de l'orquestra no indiqui els compassos, cap instrument no sonarà. I l'Amèlia esperarà que acabi la cadenza introductòria per desplegar el seu art, el que va encisar-me des del començament, en conèixer-la. Amb la meticulositat que la caracteritza i l'elegància que magnifica el seu tecleig, plasmarà la bellesa composta pel geni vienès sense esforços aparents. I el públic no s'adonarà de les hores de treball i de repeticions monòtones que han calgut perquè la partitura sembli un joc d'infants perfecte. Observo les seves mans. El missatge que transmeten és de seguretat, i cada moviment executat no conté errors.

La potència de l'orquestra en el pas de l'allegro al larghetto em desvetlla dels pensaments. Estic sentint una nostàlgia insuportable que no havia imaginat. Decideixo marxar abans que els ulls se'm neguin de llàgrimes i ja no pugui veure les mans de l'Amèlia damunt del piano. I perdi el compàs de la composició i el gust pel seu art. Aquest art que va encisar-me des del començament, en conèixer-la, i que, en secret, he hagut d'anar renunciant. I, amb aquesta renúncia, hi ha una decisió injusta, inesperada, sorprenent, covarda... Perquè la sordesa ja fa mesos que s'ha agreujat i és irreversible. I aviat serà total, incorregible, com certes pors...

Resiliència (Niporepte2; 1)

2011-12-09T11:01:00.001+01:00

Triomf dels segles.
La realitat vetlla

El fang, l'autumne.

Insípida dedicatòria (Minirepte21)

2011-12-08T18:27:00.001+01:00

Després de vint aniversaris sopant junts, la rutina s'ha trencat. No cal dir que avui es nota que l'àpat l'he cuinat jo. És una menja insípida i tan allunyada de la idea que tenia del plat que, a hores d'ara, ja em penedeixo d'haver-ho intentat. I, el més greu de tot, d'haver-ho consumat.

No he sabut donar-li la textura desitjada ni l'aroma ha quedat intacte un cop cuinat. Aquell delit que despertava, durant qualsevol entaulada, les aromes vingudes de la cuina mentre ella preparava el dinar o el sopar, indistintament, avui no ha aparegut en cap moment. Ni en salpebrar la carn ni en tenir la plàtera al forn amb la guarnició de patates, tomàquet, ceba, all i llorer. I ja a l'hora de servir el rostit resultant he vaticinat un fracàs en l'estrena com a cuiner.

Enmig del silenci del menjador, la taula parada, amb el seient d'ella buit, m'ha deprimit tant que ara tinc pressa per acabar la vetllada. M'aixeco per anar a buscar el cava, al congelador des de fa una hora. Almenys això estarà al punt de sempre. Serveixo dues copes, en memòria d'ella. La dedicatòria d'aquest sopar d'aniversari haurà d'anar dirigida a la seva aroma encisadora. Aquella flaire que ha acabat provocant que desitgi paladejar el seu cos de forma extrema. Però tan poc satisfactòria que noto amb més intensitat la seva absència i la de la seva olor i enyoro poder parlar-li com fèiem mentre sopàvem plegats... Sobretot en una data com la d'avui.

Blasfèmia (Melorepte171)

2011-12-07T00:50:00.000+01:00

Enyorar-Te en majúscula com qui ha vist
Allunyar-se la vida sobtadament
És una llosa tan pesada i feixuga
Que esperar el darrer bes ja no consola.

Potser ajuda la pregària, de cadència humana,
Fins a fer tangible l'immaterial,
Però cal alliberar els pulmons de l'ofec
Blasfem, que malmet, de dependre d'una rèmora.

Hi ha prou fondària per enterrar els malsons
A les simes de l'oceà de voler viure lluny
De cadenes i de fal·làcies, de presons obscures
En l'ànima que la creença i l'encens empudeguen?

Enyorar-Te en majúscula com qui viu en silenci
És adonar-me, Déu meu, que no em pertanys.

Funàmbula transparència angèlica (RPV196)

2011-12-06T00:51:00.000+01:00

ese ángel es el peor de los dragones

J. E. CIRLOT.

FUNÀMBULA

La recerca de l'àngel és la corda flèbil
Del dèbil equilibri i la soga ferma al voltant del coll,
Que asfixia i dóna vida alhora.

I sóc funàmbula existència que gira al ritme
Del caprici d'un joc diabòlic fet de foc i de gel,
De lentitud i de velocitat extremes.

I el temps transcorre i acaba abans que me n'adoni...
*

TRANSPARÈNCIA

Mira'm endins de l'ànima; hi trobaràs la límpida
Aigua cristal·lina del doll més clar que desitges,
El camp de sitges per omplir de somnis, de paraules,
De vivències, la transparència que anheles.

L'oferiment de calidesa contra la impia intempèrie,
Envers la bufetada de l'huracà, que vol tombar-te,
I el guariment de ferides i de records que et desvetllin,
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora

Als Inferns de l'absència teva, al silenci lluny de la veu,
Del cor net d'immaculada puresa que glapeix en el teu pit,
I he de calmar l'ímpetu de voler recórrer amb impaciència

El camí que ens separa a contratemps, el cànem que lliga desig
I empara el trontoll. I pregunto, per evitar la temptació de la pell
Teva: Esdevindràs estàtua de sal si goso mirar enrere?
*

ANGÈLICA

Guardes al fons de les oceàniques pupil·les el dimoni
Que em roba el descans? O l'he conegut en besar-te els llavis?

Àngel a l'abast del món i escàpol, tristesa bella, llàgrima i rialla,
La nit ha arribat i resto entre el descuit de seguir recordant-te
I els límits de la recerca més febril, mentre el buit em crida.

Clou-me les parpelles i et veuré amb més claredat, seguint
Els teus passos dins del laberint del teu encís, fins trobar-te.

* * *

Nàutica (Niporepte1)

2011-12-02T10:58:00.001+01:00

Arran de l'aigua,
Xiscles de les gavines
Solquen les barques.

Extravagància endèmica (RPV195)

2011-12-01T00:48:00.000+01:00

On s'és vist més extravagant l'abandó de Crist quan entela
Carrers i llars i les transforma en rònegues tessel·les d'un mosaic
Que ha de segellar llavis amb el silenci d'un Paradís escàpol, laic?
I fins al llindar arrossegaràs pedres per engrandir la favela

-Una esperança que no subsisteix més enllà d'una vida de gos, orba
Pupil·la cega que vigila l'argila, imatge i semblança de Déu,
I els braços estesos d'un monòlit emparen el no-res, la veu greu
D'un prec que cau a fons perdut, la xavalla que no sobra ni destorba-.

On s'és vist el plor esdevingut moneda de canvi per a la carn,
L'home fet bèstia de càrrega, mercenària idolatria que sotja i jutja?
I fins que els límits et freguen la pell no atures el deliri del vagareig

-El coure i el plom, la pólvora i l'escarafall embolcallant l'escarn,
L'iris que pesa endins perquè no et giris i tresquis directe al sutge
D'un pa que no combat la fam d'una pobresa que miro i mai no veig.

Clarícies (Melorepte170)

2011-11-30T18:48:00.000+01:00

[m.j.e.b.]

Dolç com el nèctar de la vida que m'ofrenes
Sense presses, llar de xiuxiueigs i carícies,
He retingut en l'esperit meu, amb les clarícies
Del retorn, el pes lleuger de les teves cadenes.

I callo per cercar en els mots les teves resquícies,
I ets frec de cordes, rosari que compta denes
D'enyorança per sentir els llavis que emplenes
De foc de joia, d'avarícia per la deu de les delícies.

Dolç com un glop d'aigua enmig del desert, regiro
Cada racó del meu llit per recuperar l'escalfor
Abandonada entre els llençols, avui que albiro

El demà més proper, l'arribada de la primavera.
I ets la lletania i l'esperança d'una espera
Que palpa, al fons del túnel, la llum i la claror.

Paràbola (dibuixet)

2011-11-24T17:46:00.001+01:00

[m.j.e.b.]

Pots endevinar la paràbola del cor
Si segueix la sinuosa séquia del teu ventre,
On sóc pelegrí que s'atura en el repòs de la cabana?

Pots saber quant resisteix la melangia que mor
En aparèixer el teu somrís, mentre
Busco entre la boscúria -i la trobo- una clariana?

Pots controlar el delit pel teu cos de ginesta,
Raig de sol en un matí on el record crida
El teu nom, l'aroma, el tacte, el temps volàtil
Quan és immòbil, i jo trencadís, de porcellana?

Digues, ànima bessona, pots teixir la vesta
Dels teus besos al voltant de la meva vida,
La murtra, l'encens, el goig, filla d'Ana,
Per oblidar l'amargor de l'adéu, la dolçor del dàtil?

Lúmina (Minirepte20)

2011-11-24T17:45:00.000+01:00

Imagina, Llum, que el món desapareix i l'has de crear de nou, com si fossis una deessa. Què hi retornaries del món que coneixes? Què eliminaries i oblidaries per sempre? Ets omnipotent, si tens imaginació.

Suposo que primerament seria la Mar perquè esdevingués el centre d'aquest nou món, on alliberar-se de la realitat i poder somniar. I tot seguit, l'horitzó i les carenes per poder refer viaranys i sendes i avançar enllà sense límits. Deixem ocells? Mamífers? Tots els animals existents ara i els ja extingits? Millor aquesta darrera opció, Llum, no creus? I l'amor, la felicitat, la serenor, la pau i la vida en general sense les coses dolentes que nosaltres mateixos hem creat. Ni les presses, que tot ho contaminen...

T'atreveixes a imaginar més? Ara que la teva infantesa és la perla de la felicitat en el joiell del meu cor...

*

Veus? Els núvols suren pel cel carregats d'aigua. I no saben quin rumb els farà portar el vent. I malgrat tot, es deixen estirar cap al desconegut, en plena muntanya o enmig del desert. Amb una destinació ignota, que sembla que ni el vent la sàpiga. I nosaltres, mers observadors d'aquest fenòmen, només podem meravellar-nos de les formes que creen aquests dos elements aparentment tan diferents, com poden ser l'aire i l'aigua. Esdevinguda vapor, l'aigua sap deixar-se acaronar...

Apropa't, Llum, i veuràs la immensitat de la Mar quan el sol l'escalfa lentament i la converteix en núvol...

*

Aquí torno a ser, rellegint aquests esbossos que encara no he pogut enviar. Et sé endins meu, Llum, tan endins que ets part meva: la meva ànima, la meva il·lusió. I tinc cura dels teus pensaments i de la teva creixença. Fins i tot ara, que encara ets idea, fonament, sense poder avançar... Encara no pots...

Màscara (Melorepte169)

2011-11-23T17:41:00.003+01:00

If you want a lover, I'll do anything you ask me to
And if you want another kind of love, I'll wear my leather mask for you

Leonard COHEN

Això és tot. Un home, una ombra, un bri de pols còsmica
Que pul·lula per abastar el temps favorable,
Un amor que s'alimenta dia rere dia amb tendresa.

Un indici, un capvespre plàcid com respirar,
Un ajut per caminar endavant malgrat l'enyor,
Un somriure que reviscola la primavera del cos.

Això és tot. Quan sento la carícia abans que arribi
A solcar la pell de delícies i de milers l'alternatives,
Quan gaudir del sol permet diferenciar la bellesa d'allò
Que és extraordinari al fons d'unes pupil·les plenes de vida.

Quan les paraules que he de pronunciar són retalls
D'un desig constant, quan córrer cap a la mar és voler
Apropar-se més aviat als llavis que arrelen els besos,
Mentre servo del món el nostre amor rere la màscara feta de tu.

Enigmàtica, críptica (RPV194)

2011-11-22T17:40:00.001+01:00

La debilitat de la vida apareix quan l'amor és pèrdua?
Has sotjat de forma directa els ulls de la divinitat, avui,
I t'ha explicat històries dolces plenes de penúria, o el destí
Té la necessitat d'assolir una fita tan bella com els teus ulls?

Enigmàtica pupil•la, plaer de dona que ha de travessar
Llindars ignots per saber que, més enllà, no hi ha llavis
Ni avidesa folla per caure en el pou sense fons de la carn,
T'ha parlat la veu invisible de la desesperança, potser?

Calles, silenci del rostre més fràgil, porcellana i poncella,
Perquè les paraules són massa fosques aquesta matinada?
O, tal volta, has crescut per fugir després del comiat absent?

Mirada críptica, vetes cada pas que camino per aproximar-me
Al teu misteri i conèixer cada sentiment que et forma la figura?
O t'escudes en la mudesa perquè encara no tens les respostes a tot?

Poètica tòxica (Repte Clàssic CDLXXXIX)

2011-11-16T18:32:00.003+01:00

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo.

[Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd.]

Cesare PAVESE.

En Serapi Fonoll vol ser poeta. Amb 18 anys i amb tals ínfules literàries, ha llegit i llegeix amb avidesa tot poemari que li cau a les mans. Només ha fet una excepció en topar amb Cesare Pavese. Perquè s'ha adonat que, enmig de la foscor depressiva d'una vida torturada, pot entreveure's la llum i l'èxtasi del Poeta majúscul, capaç de crear versos tan bell i emotius per interessar-se no només en la seva obra íntegra, sinó també en la seva biografia.

27 d'agost. Nit xafogosa i clara d'estiu en una contrada enretirada i aïllada penedesenca. En Serapi s'ha endinsat en el bosc solitari en què hi regna un silenci calmós només destorbat per la pinassa trepitjada i carrisqueigs de grills a la vora. Més enllà, el remor sord del trànsit d'una autopista no trenca la màgia del moment. Respira fondo i s'omple les pituïtàries de l'aroma silvestre de la resina i de la humitat provocada per la baixada de la temperatura. Ha pensat en tot, també en aquesta frescor nocturna. I s'ha endut, dins de la motxilla, una jaqueta de punt teixida per la mare, en ocasió del seu darrer aniversari.

També hi té els setze pots de somnífers que ha comprat en setze farmàcies diferents, fora del seu poble, per no despertar sospites. Els ha dissolt en aigua, a casa lentament, perquè sigui més fàcil la ingesta. Tot està ben calculat, pensa. També la data, en què es commemora el suïcidi de Cesare Pavese. Fins i tot ha escrit un últim poema per acomiadar-se dels seus, i demanarà disculpes en un full en blanc, igual que l'anotació final del poeta piemontès. No ho farà en un hotel sinó entre pins i bestioles diverses, en un paratge igual de solitari. Ni després d'una trucada desesperada a la seva amant, això perquè no en té. S'ha inventat un afer, un amor platònic amb la Marta Geneta, la noia més arrogant de la classe i la més oposada a les seves idees poètiques. I és a ella, alhora que també a un Déu en què no creu, però sempre queda bé esmentar-lo..., que li dedica uns versos, que deixa ben visibles perquè els trobin quan descobreixin el seu cadàver.

DÉU TOTPODERÓS

-A Marta Geneta, amb passió idòlatra-

Déu meu, totpoderós, cec, sord, mut,
mira'm, escolta'm, parla'm; ara
que moro vull el teu ajut,
el teu pit, que mai no m'empara.

De nou, l'Esperança he perdut,
mes veig la meva mort més clara.
Mor la flor de la joventut
i la senectut viu encara.

Fill de la tristor i del dolor,
he sembrat la morta llavor
de la vida en el camp de la recança.

Morirà el batec del meu pit,
omplert amb la veu de l'oblit,
avui que la fugaç Ombra s'atansa.

Dimarts, 27 d'agost de 1996

Està satisfet del dramatisme d'aquest sonet, de la rima i del còmput sil·làbic. De l'endreça ben visible i de les majúscules en paraules clau, que hi fan patxoca. Somriu i treu el pot amb la barreja tòxica i blavenca. La nit és clara, a la lluna li queda un dia per al pleniluni. I en Serapi s'adona de tots els detalls que l'envolten. Els pins formen figures fantasmagòriques que l'espanten lleument. Però comença a beure sense immutar-se. Els primers glops són amargs i ha d'aturar-se per evitar l'estossec. Però escura el contingut immediatament, amb ganyotes estrafolàries pel seu gust tan intens i violent.

S'ajeu i espera. L'efecte del contingut de les píndoles serà ràpid perquè la quantitat és important, una sobredosi diria ell... Pensa per distreure's i no tenir idees de penediment. Pensa en la Marta i en que, realment, no sent res per ella, ni un simple enamorament d'adolescència. És un afegitó per donar versemblança a l'emulació dels passos del seu poeta predilecte. Pensa en futbol, en la mala ratxa del Barça, que ja dura quatre temporades i en la possibilitat que acabi aviat. Han fitxat en Louis van Gaal... i tot pot ser...

Però no vol tenir cap idea de futur, que tot acabarà avui, en breu. Escolta els grills, cada vegada més apaivagats. No és que ells parin, sinó que la seva oïda comença a velar-se, com la resta de sentits. S'endormisca i se sent roncar, amb la ment en blanc, no vol recordar res més. I els versos de Pavese li tornen al cap. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls... A quins ulls s'ha de referir ell, que no ha sentit amor per cap dona, encara? Ha fingit amors,però no ha sucumbit als braços de cap fèmina, ni als seus llavis deliciosos, tampoc a la flor del seu ventre. Plora, no se n'adona, però plora. Li cauen llàgrimes enmig de la somnolència provocada pels comprimits, un segon de lucidesa que l'astora i fa que obri els ulls de nou.

El cel fosc i poc estelat, degut al resplendor de la lluna, damunt d'ell. Se sent sol i crida. Xiscla el nom de la seva mare, però ningú no l'escoltarà. És lluny de qualsevol casa. Agafa aire de nou per tornar a xisclar i sent els llavis entumits. Els sons que surten de la seva gola esgarrifen i són difícils de reconèixer. Els grills han callat, els cotxes circulen amb la mateixa velocitat, però en Serapi ja no aconsegueix discernir els sons. Quan vomita sobre de la motxilla ho fa amb força i sense consciència del que està fent. El vòmit és calent i blavós, àcid i desagradable. El paper queda xop, la tela impermeable de la motxilla també. S'aixeca del terra i, al cap d'uns segons, un nou espasme l'encorba i treu més líquid blavós de l'estómac.

Es calma la violència d'expulsar tot el somnífer, i ara té ganes de tornar a casa, d'allitar-se i de sentir l'escalfor dels llençols i la suavitat del coixí. I despertar al matí amb el reny de la mare perquè és tard per mandrejar al llit. I somriurà en obrir els ulls i saber que, darrere de les persianes, s'hi amaga el sol. Tornarà a casa amb dificultats, sigil·losament perquè no el vegin amb aquesta fila. I potser escrigui sobre aquest episodi quan estigui preparat. Mentrestant, però, buscarà enamorar-se d'una dona que l'estimi, escriurà poemes sentits i intentarà gaudir de cada dia com si la vida li hagués ofert una segona oportunitat. Admirant Pavese, però sense obsessionar-se per cap altra biografia excepte la seva pròpia. Potser així esdevingui poeta de veritat...

Aromàtica (Relats Conjunts)

2011-11-16T04:09:00.004+01:00

[m.j.e.b.]

Olor de codonys pertot arreu. Has sentit que la tardor costa que arribi enguany? Però, tot i així, prepares amb parsimònia i impassibilitat tots els ingredients per obtenir un codonyat deliciós. T'observo. Fa massa dies que som junts, en silenci, aquest silenci que arriba després d'anys de convivència, recolzat i reforçat pel puntal d'un amor que no s'ha esquerdat en cap moment.

Les teves mans. Àgils, destres, ràpides. Les taques del pas del temps, la magresa del teu cos, cada vegada més evident, els teus llavis que acompanyen els moviments del ganivet mentre pela i trosseja la fruita. Em vénen ganes d'envoltar-te la cintura i xiuxiuejar-te que et trobo preciosa, com les primeres vegades que ens reuníem, durant el festeig. Si em miressis ara, m'ho veuries a l'esguard.

S'impregna la pell de la fruita que manipules. Tota tu quedes plena de dolçor, aquesta confitura que els mesos no malmeten perquè la protegeixo i en tinc cura. A mitjan novembre i l'escalf del sol ens alegra els matins, malgrat aquesta frescor autumnal de capvespre. Llegirem al nostre sofà, després de sopar? Demana'm que et llegeixi, com sempre has fet, i la meva veu voldrà envoltar-te. I el teu rostre recull la fruita que has preparat al llarg de l'any. I hem menjat plegats, marit i muller, en la immobilitat del compromís sincer.

Olor de codonys pertot arreu, Aurèlia, i la tardor encara no arriba. Les acàcies segueixen formoses. I la nostra llar, com el primer dia, intacta.

Relats Conjunts

Impaciència (Minirepte19)

2011-11-15T04:21:00.000+01:00

Ha recorregut amb impaciència el trajecte entre casa seva i l'hotel, tot escoltant música per no pensar en la trobada. Fa setmanes que desitja veure-la, comprovar que totes les paraules que s'han escrit entre missatges curts als mòbils i correus electrònics són certes. La seva dona no en sap res, d'aquest flirt, és evident. Ni tampoc no té constància de les nombroses trameses que ha fet en aquest temps.

Amb neguit però impassiblement, a la recepció actua amb discreció a l'hora de demanar l'habitació, que ha reservat uns dies enrere. Quan li lliura la clau, la recepcionista l'observa en silenci i amb un punt de complicitat. Deu estar acostumada a aquestes trobades...

L'habitació és acollidora. Senzilla però acollidora. Deixa les poques coses que ha dut amb ell i inspecciona tota l'estança. Dos llits, separats per una tauleta de nit, que no serà dificultós enretirar quan es vulguin ajuntar. Una taula i dues cadires i, al fons, la porta entreoberta del bany, amb banyera i bidet. Pensa en prendre una dutxa ràpida abans que ella arribi. Vol estar llest i impecable per a ella. Encara hi ha mitja hora de marge.

Es despulla i nota com els batecs se li han anat accelerant lentament i l'ha sobreexcitat. Cal que es calmi o, a la seva edat... I després de tant sense estar amb una dona... Va visualitzant els detalls que ella li ha anat dient mentre es despulla per complet. El desig per veure-la i per acariciar-la i penetrar-la l'astora. Sense adonar-se, cau a plom i pica contra la vora de la banyera. L'espectacle que es trobarà ella és dantesc. Queda estès damunt d'un toll de sang, al terra del bany, inconscient amb les conseqüències d'una aturada cardíaca i amb la desil·lusió del pensament que, avui tampoc, sucarà el melindro.

Gàbia

2011-11-14T04:15:00.000+01:00

Sentinella de la teva boca,
Cicatriu de besos que no dol,
Que ha d'acompanyar-me en la vetlla
D'un delit que creix endins i no marxa.

Estella que em punxa quan evoca
La mar d'atzabeja d'un bri de sol
Que esdevé contrast i cosmos i escletlla
Per a l'estratega que ha caigut en la xarxa,

En l'emboscada d'una veu de vellut,
En la gàbia d'un esperit lliure que vol
L'aire i l'enclusa dels somnis, el temps tenaç.

I em pregunto, envoltat de solitud,
Mentre la cridòria del món em dissol
En la sang l'ombra del tedi, si demà vindràs.

Essència laberíntica (RPV193)

2011-11-13T17:36:00.000+01:00

Arrela't com l'ànima de la selva al cor de l'ara,
L'altar que és present i instant perpetu,
I iguala la meravella mil·lenària de la terra.

Estima'm com un riu és capaç de desitjar els còdols.
Amb xarxes entortolligades d'arbre ingent i de liana,
Amb urpes tendres de fullatge divers que m'atrapin.

Obre'm les portes del Paradís, cap a la deessa
Que em redimeixi de l'argolla de la solitud,
I salvaré la meva carn -barreja de llim i de llàgrimes-
De l'ostracisme, de la distància al llindar dels teus llavis.

Arrela't a mi com la nafra a la sang, com la llum a l'ombra,
I en el crepuscle humit de l'arbreda frondosa sabré
Que hi ha una sortida a l'essència laberíntica de viure
Entre el desig del bes i l'anhel de la carícia: el teu temple.

Minúscules lluminàries (Melorepte168)

2011-11-11T00:50:00.000+01:00

Has trescat per quietuds enceses,
Minúscules lluminàries que eixamplo
En l'ànima com garlandes efímeres
Que remouen la memòria de la infància.

M'has embolcallat amb dits inquiets
L'entorn limítrof de la pell malalta de tu,
I ara visc en l'insomni d'anhelar
La llum perpètua de la teva fragància.

Però cal que m'escolti el món el batec,
Que repeteix el teu nom en contínua
Ressonància, si sóc espera, ànsia, tendència?

Cal que vaticini la dependència diària,
Si ets la llar que m'ofereix abric quan el desfici
De l'absència esdevé indici de presència?

Carícies aèries (dibuixet)

2011-11-10T18:12:00.001+01:00

I tindrem gabadals de carícies de brisa,
Tones lleugeres de tendresa al límit
De la pell, aire, més aire, com si fos tímid
L'intent d'esdevenir-te carn que frisa.

I sabrem les sendes d'un món que et pertany,
La solitud d'una deessa asseguda al tron
De la bellesa excelsa, mentre el sol es pon
En l'horitzó, vençut pel teu esguard d'estany.

I nedarem en la riba que, en el teu pit, ens deixes
Com si les queixes del desig que ens provoques
Arribessin a les teves oïdes, en la llera del riu

Dels teus sospirs -el vent dòcil i, alhora, esquiu,
Que desperta l'avidesa pel bes a les boques
Que et volen-, el meu cor i jo, mentre ens esqueixes.

Àngelus (Melorepte167)

2011-11-08T16:57:00.000+01:00

Plores? O només tens l'aïllament com a penyora
D'una creença que s'endinsa al fons del cor
I no et parla ni et crida al seu regne invisible?

Somnies? O calles per ofegar l'angoixa dels esculls
Enmig d'una mar que fingeix l'embat del seu onatge,
Lluny de ponts i veus que uneixen i separen alhora.

Guaites l'horitzó? O alces la vista cap al cel on només
Els ulls saben distingir els núvols de la divinitat feble,
Miops, gairebé encegats, per si l'hivern t'atrapa al pou
D'un sentiment que no s'apaivaga amb res ni minva mai?

M'abandones? O pregues en silenci a l'hora de l'àngelus
Perquè el teu ventre engendri la vida i endegui el reialme
Més pur del món a la basílica del teu pit, als teus llavis,
Mentre el bes creix lentament a frec de la meva pell encara?

La notícia (Minirepte18)

2011-11-07T00:33:00.001+01:00

Després d'anys de repressió amagats sota una bandera revolucionària i de llibertat, el dictador mor vell, empoltronat i amb els ideals perduts i oblidats. Els darrers anys, a més, la seva salut no ha ajudat a tornar el seu país a la normalitat: ha estat el seu germà Raúl qui ha agafat les regnes del poder per seguir l'estela castrista. I l'Hipólito se n'alegra silenciosament, a casa, sense eufòries.

És la tardor a Espanya, el país que l'ha acollit des de la seva decisió de marxar. Avui, però, hi ha un motiu de celebració. I quina millor manera que l'havà que va lliurar-li el seu pare abans de fugir de l'illa caribenya? Baixa al bar de més a la vora de casa seva amb l'estoig que ha mantingut el cigar en òptimes condicions.

Demana un rom cubà. I, quan es disposa a extreure el cilindre d'alumini per consumar la celebració, la seva vista topa amb el rètol de PROHIBIT FUMAR. ESPAI LLIURE DE FUM de la llei 28/2005, vigent a tot l'estat espanyol.

Hidrofòbia (RPV192)

2011-11-03T17:24:00.004+01:00

[vaticini21112011]

negra nit i el musell al vent
esperant la tempesta olorant-la
amb les aromes del fred i de la tardor
que no espera el conjur

ni el ressò de la ràbia quan
es barreja entre les gotes d'aigua
d'un ofec d'una asfíxia d'un modus vivendi
hostil sense futur

negra nit i el lladruc s'escampa
enmig de camps de sordesa contra
l'invisible enemic

vaticini del mossec ferm
del pleniluni més buit -satèl·lit
que cerca un nou abric

Tònica (Repte Clàssic CDLXXXVII, 2)

2011-10-30T17:56:00.001+01:00

La Clàudia es desvetlla. Al seu costat, el seu marit dorm i ronca. O ho fa veure. Es mossega el puny perquè ja no sap com posar-se per apaivagar aquest estrèpit. Tampoc vol anar-se'n al sofà a dormir, que seria la solució més eficaç. Avui no. Avui necessita el contacte físic del sexe contrari i unes mans damunt de la seva pell. Si es despertés ell, o deixés de fingir, s'adonaria que té a la vora una dona diferent, receptiva com mai.

Es gira cap a ell i se li arrapa descaradament. Els roncs augmenten gairebé de forma automàtica. I la Clàudia es desespera. Es lleva i entra al lavabo. Ha de refrescar-se la cara almenys. Amb cautela gira l'aixeta fins que brolla el mínim doll d'aigua per omplir-se mica en mica les palmes juntes. En mullar-se els ulls tancats i les galtes, aixeca el cap i observa el seu propi reflex al mirall. La camisola poc suggerent dissimula el seu cos, els cabells embullats també ajuden a treure-li sensualitat al conjunt. En silenci, escolta els roncs del seu marit a l'habitació i, a través dels conductes de l'aire, l'enrenou d'una discussió dels veïns. Una escena que es va repetint i és una tònica ja coneguda. Només li falta una butaca per ser millor espectadora que ara.

La Clàudia gira de nou l'aixeta i l'aigua ja no raja. Respira amb calma per mitigar l'excitació abans de tornar al llit. Es troba a la corda fluixa d'un matrimoni que ha quedat a la via morta de la rutina, que se suporta només perquè ja s'ha acostumat a la vida en comú amb poques alegries i gens d'obligacions extres. I perquè cap dels dos no es planteja marxar ni prendre la decisió del divorci. Es col·loca sota elsllençols, a una distància prudencial del cos del seu marit, per si s'anima a indagar sota de la seva camisola. Avui no li diria que no.

Lentament, la Clàudia es deixa seduir per la son, amb el dubte de qui va començar a fingir: si ella amb els seus orgasmes o ell amb els seus roncs. No ho recorda, avui tampoc.

Nostàlgies (Melorepte166)

2011-10-30T17:20:00.000+01:00

(I. Metròpoli)

Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.

Mt, 16:25

La ciutat desperta cap a les alçades d'una nova Babel?

Vine, trobarem els racons més oblidats de la Metròpoli
Per ajaçar-nos de la misèria i de les pors, d'allò que omple
Les nostres vides de temença, i caminarem amb sigil
Per graons de cristall, d'eben, de nacre, trencadís d'ànimes
Que, en corrua, vesteixen l'avinguda nua, que ha d'esdevenir
Caòtic desordre, apressat ritme quan l'ensonyament desaparegui.

El gratacel abasta els somnis dels núvols abans que retorni
La nit per escampar la seva vesta mil·lenària damunt de la badia?

Vine, tinc els ampits de totes les finestres del món per abocar-hi
Silencis i tempestes, solituds enllà de la multitud que duu un corrent
Invariable, amb la mirada a l'horitzó que no es veu, que, finalment,
Ha desaparegut engolit per xarxes laberíntiques d'asfalt i de ciment
On l'or i l'aram i el coure van de mà en mà i hi troben el seu santuari.

*

(II. Memòria Sabàtica [Efemèrides])

És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!»

Mc 5:8

Breu, tan breu com un enlluernament que ha de ser recordat
Al fons dels ulls, perquè, en adonar-nos de la seva existència,
Ja ha desaparegut.
I hi haurà llàgrimes i oblits, amnisties sense rancúnia; quan la pèrdua
Succeeix, el llenç queda en blanc, tabula rasa, la memòria immaculada.

Efímer, com un esglai que és momentani, que acabarà barrejat
Entre efemèrides i rutina, oblidat també.
Com el sofriment i la malastrugança,
Com qui compta els dies amb sang.
Només en el tint vermellós d'un prec
Habita l'ànima que ens mou, comunitària,
L'isolament que ens tornarà humans, més humans
Que fins ahir ens feia inermes, freds, sense paraules per a l'estrany.

*

(III. Bullícia)

T'aniré donant amb mesura l'educació justa,
amb exactitud et transmetré el coneixement.

Sir, 16:25

La ciutat desperta cap a les alçades d'una nova Babel?

He escrit al vent missatges que no han d'arribar-te, derrotat,
Com qui ha de suportar l'embat de les onades en terra ferma.
En el sil·labari que he inventat per a tu i per a mi i per aquest
Sentiment que m'arrossega torrent avall, abandonat per la mar
I per la vida on la llum s'engendra i no coneix el ventre matern
Perquè s'ha allunyat de la llar. I segueixo essent herald del dolor.

L'edifici s'alça impassible, ignorant el batec de la vida al voltant,
I no hi haurà res que el freni ni l'enderroqui avui. Potser demà...

He emplenat fulls d'enigmes sense desxifrar, que deixo en mans
D'un déu que no m'escolta, i m'alleujo en vaticinar el retorn del dia
I de la claror. Enmig de la Metròpoli, i de la bullícia. Una tessel·la
Més en aquest mosaic tan eclèctic com homogeni, absent de calidesa.
I segueixo la meva senda, que havia dibuixat en la pell de la mar.

* * *

Ànima intrínseca (Repte Clàssic CDLXXXVII, 1)

2011-10-30T17:18:00.001+01:00

Quin enrenou! Quantes rialles insuportables! I això per veure una obra de teatre en què no hi ha res que sigui real. El que és real és la feina que hi ha darrere dels decorats, entre les cordes de la tramoia. Aquí se sua de valent, ja ho veus, xicot, perquè el públic marxi satisfet de tantes falòrnies i mentides, després d'haver vist la seva actriu preferida, que tan desagradable es comporta fora de l'escenari. Marxen a casa havent estat còmplices d'aquest entramat que els fa riure o plorar, que reflecteix de vegades les seves misèries i, tot i així, aplaudeixen.

També en representacions que diuen que són tan importants i cabdals en la dramatúrgia. Com a Oncle Vània, de Txèkhov, el mestre d'aquest art. Això opinen els que no han vist res d'ell, també. Com que ho diuen els entesos... s'ho arriben a creure. I si véns al teatre com si fossis un més del ramat, què has de queixar-te després? Qui t'obligava a anar-hi, no? Mossega't els llavis, però calla i suporta el que veuràs, quiet a la teva butaca i sense mirar el rellotge perquè la funció et sembla avorrida.

Però avui et garanteixo que no hi haurà motius perquè la gent s'avorreixi. La causa serà Txèkhov. Encara que no per les seves trames i els seus personatges d'intrínseca psicologia. Només per una frase, tan genial com certa. Al llarg de les seves creacions. No l'has sentida mai? Diu així: “quan en una història apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar”. I a l'obra d'aquesta nit, n'hi ha una. Ho sabies? Estigues atent i seràs testimoni del meravellós espectacle d'un tret i de les seves conseqüències. Perquè les bales que es troben dins del tambor d'aquesta pistola no són de fogueig, sinó reals. Com la vida. Com allò que ocorre fora d'aquest teatre.

No em creus? Espera i ho comprovarem. El teló és a punt d'alçar-se i Oncle Vània començarà, un cop més, però amb sorpresa afegida... He esmentat la paraula pistola, oi?

Exànime (RPV191)

2011-10-27T17:51:00.000+02:00

Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.

J. MARGARIT.

Als teus peus, com la pluja que mulla l'asfalt i l'ànima,
Amara'm, xopa'm, que esdevindré llim i vida humida
Quan pugui enyorar-te. Demà, potser, si retornes.

Entre els dolls del torrent que creix i s'escampa, exànime
Batec, en el xim-xim d'un ritme constant, sense brida,
Acaricia'm i torna'm flama en la foguera que subornes.

Als teus peus, com la rosada que resta en l'herba, arran
De pell, a flor de llavis, guareix-me la tèbia ferida
D'una gangrena que rau, inquieta, al fons dels teus iris,
Silenciosa com una tempesta llunyana però a la vora.

Entre els capvespres i les matinades que vindran,
Cerca'm un laberint directe al teu cor, sense sortida,
I cauré als teus peus mentre prego que no em miris
Si t'observo fit a fit: ets el núvol quan el cel plora.

Eficiència (Minirepte17)

2011-10-26T17:30:00.001+02:00

L'avió s'enlairarà. No hi haurà cap atac terrorista imprevist que no permeti que el vol arribi a la seva destinació. Els escàners i els raigs X ho han comprovat tot perquè això no succeeixi. Tampoc hi haurà ràfegues de vent huracanat ni un nou Diluvi Universal que cancel·li les previsions aèries dels aeroports. Ni d'aquest. La documentació i la targeta d'embarcament són en regla i aquest tampoc no serà un motiu per retardar el viatge.

Ha tornat la timidesa de la infància, que provocava que no existissin paraules capaces de trencar el lacre del silenci que segellava els llavis. Però avui, fins aquest precís moment, hi ha hagut paraules suficients perquè no prosperi aquest silenci, aquesta absència de sons. L'únic que ha fallat ha estat la pólvora, la climatologia, la tramitació. Potser aquesta darrera ha actuat amb massa eficiència, tot al contrari que el valor que necessitava per retenir-te al meu costat. L'avió s'enlairarà sense preguntar res a ningú.

No hi ha Torres Bessones enlloc per enderrocar, la vida és massa complicada si la intentem solucionar sense cap ajuda. Fins i tot costa el moviment del propi cos si al voltant només ens creem obstacles. O callar aquest perdó que gairebé tenim a flor de llavis. El retenim, encara, i l'avió s'enlairarà. Amb el comiat més amarg de la vida al fons de la seva bodega, entre l'equipatge exigu que t'has endut. Una agència de missatgeria i de paqueteria ja s'encarregarà de la resta, que és a punt a casa.

Intempèrie (Repte Clàssic CDLXXXVI)

2011-10-20T17:51:00.001+02:00

Els veig des de l'exterior. Acaben de llevar-se de la becaina i sembla que no només hagin dormit. M'acosto una mica més a la finestra i escolto les rialles d'ella quan ell li palpa els pits mentre es troba enganxat al seu cul. Preparen el sopar, l'enciam per a l'amanida en remull a la pica, el lluç descongelant-se al microones, i un bol de maduixes per a les postres. Amb els ànims que hi ha en la seva cuina però, crec que hi haurà d'altres activitats abans que sopar.

Ell es desenganxa de la seva esquena. L'erecció és notable i encara oculta pels pantalons curts. Ella tot just porta posada una samarreta llarga, i unes calcetes minúscules. Res més. Ni faldilla ni pantalons. Els mugrons han enviat senyals d'atenció, igual que el penis d'ell. Sento gelosia. Per força, aquest espectacle em sembla gratuït. Després de tant somicar per part d'ell, dels seus monòlegs de víctima acompanyats per la meva mirada compassiva i entenedora... Ara la que no entenc res del que veig sóc jo. Perquè és evident que aquest matrimoni no està en hores baixes ni en crisi. Una flor no fa estiu però és un entusiasme adolescent tan clar...

Em neguitejo en veure que ell s'ha despullat del tot. Sé cada part del seu cos de memòria, fins i tot abans de treure's la darrera peça de roba. Ella m'és desconeguda en aquest aspecte. Només l'he vista vestida en totes les ocasions. Els seus pits comencen a notar l'edat però es manté en un equilibri que envejo. Amb habilitat s'ha desfet, alhora, de la samarreta i de les calcetes. El seu pubis perleja de suor i de la pròpia humitat. Sense gens de pèl púbic em vénen nàusees d'aquesta nuesa tan clara. Davant de la pica, on l'enciam ja és en remull, demana amb gestos i paraules dolces que se li acosti més. Li engrapa el penis, completament erecte, i el masturba. La visió del seu sexe ens encén a les dues. Ella pel desig de sentir-lo dins seu i jo per l'enveja que em provoca que ella estigui empunyant el que més m'agrada del seu marit.

Dono un tomb sobre mi mateixa quan la penetra. Un gemec sord i ple de plaer anuncia la penetració enèrgica i plaent. Això ja em sembla que passa de taca d'oli i la ràbia em corre per dins. Em sento enganyada, la seva amant en els dies crítics de la parella i ara oblidada mica en mica. L'assiduïtat dels primers cops ja no és el que era i ara comprenc el motiu de tot plegat. També el punt d'abandó que sofreixo. Vull enviar-ho tot en orris, ja no vull seguir observant-los i tampoc vull que segueixin aquest espectacle tan mesquí. Amb ràbia emeto un lladruc que els faci despertar d'aquest estat eròtic i s'adonin que m'han deixat a la intempèrie del jardí durant tota la tarda.

Sínia (Melorepte165)

2011-10-20T17:50:00.001+02:00

El meu amor desemboca en una mar antiga
De flors que es mustiguen
En la llera d'un riu que inunda
El cor de penúries.

I és aiguamoll i pou sense final,
Glacera que esdevé líquida
Amb l'escalf mínim d'uns dits.

El meu amor mou la sínia d'uns llavis
Que s'emplenen d'esperança
En pressentir el diluvi, la quarantena
De jorns per gaudir del foc.

I, mentrestant, m'enfonso en el llot
De l'espera, en l'abandó, en la llàgrima
D'una súplica contra el naufragi.

Zitzània (RPV190)

2011-10-17T17:22:00.004+02:00

Al capdavall, amics, si em demanàveu...,
us diria a l’orella la secreta
ràbia que se’m menja l’alegria
i em dóna pas de vella, mans de nàufrag.

Maria-Mercè MARÇAL.

Emmetzina'm amb la zitzània de l'atzembla
Que sembla atzabeja en lloc de l'atzur de l'atzar,
El calze del bonze que no s'enfonsa mai

En la temptació de l'argent més viu,
I converteix-me en bronze, en atzeituní,
En aigua estancada, cisterna cercada pel saurí.

Emmetzina'm i no caldrà aconseguir descans
Per a les mans buides, per al foc que descuides
Encès quan la cendra aflora, i plora als afores
D'un llogarret que t'és foraster, metec, aliè

Com la il·lusió del miratge, com la duna
Que creix sense parar endins del cor,
Ofidi que és herald de l'homicidi fallit,
La nit, la vetlla i el dia que recomença, malgrat tot.

Penèlope (Minirepte16; íntegre)

2011-10-17T17:20:00.001+02:00

El seu estómac es queixa. Dins de l'habitació, en silenci, la Penèlope pensa que tanta sorollada acabarà alarmant els veïns. Al bressol l'Úrsula respira fortament, i a l'altre llit, la Lídia parla en somnis. No hi ha cap de les seves germanes que s'adoni que el got de llet amb quatre cereals comptats, que ha pres abans d'allitar-se, no li ha fet passar la gana. Elles, que són més petites, en tenen prou amb això. Però la Penèlope ja ha complert els set anys i menja més.

Es destapa i deixa que la flassada caigui al terra. Es gira i intenta dormir. L'estómac, però, emet sons exagerats. No gosa llevar-se i dirigir-se al menjador, on els pares discuteixen o no es parlen amb el televisor sempre encès. Perquè la darrera vegada que va preguntar què hi havia de sopar, a banda del got de llet, el pare li va respondre amb un clatellot i escridassant-la. I ella sense comprendre la seva reacció.

Mica en mica aconseguirà adormir-se. Ho farà, com sempre, si no pensa en el menjar o en les reclamacions de la seva panxa. Ja ha après a callar. Demà ja es barallarà per un tros d'entrepà a l'hora de l'esbarjo, quan tampoc tingui esmorzar. Encara que no sàpiga de què li parlen els pares quan li esmenten paraules com crisi, pobresa o retallades. Són paraules que mai no havia escoltat i no en sap el significat concret. Ella només entén quan el seu estómac es queixa de gana.

Arrogància (Relats conjunts)

2011-10-15T17:22:00.003+02:00

Es desperta amb la incomoditat que ofereix l'arrogància i la fatxenderia. És aviat per sortir amb presses, així que es prepara una dutxa, conscient de l'enrenou que ha suscitat la seva darrera acció. Tan plena d'originalitat... Somriu davant del mirall, el cabell canós el fa sentir-se cada dia més atractiu. Parla a la imatge amb un deix de sensualitat que, barrejat amb l'accent, ell mateix el troba d'allò més temptador. Gairebé nu del tot, només duu els calçotets de mitja cama, es repassa amb la mirada i hi ha una escalforeta que li puja del sotaventre arran de l'espectacle que observa.

Decideix que mirarà el diari i canvia la dutxa per un bany relaxant. Col·loca el tap de goma al desguàs de la banyera, que es va omplint lentament. La premsa és damunt de la còmoda, l'Antònia l'hi ha deixat sense fer soroll. Així li agrada, amb la màxima discreció i amb la docilitat de dona subjugada. Fulleja el diari del seu país, deixa els esportius per més tard: no fa falta començar tan bé el dia amb glops d'enveja escrits. Les notícies de la crisi el cansen, els afers internacionals se la porten força fluixa, la veritat. Però quan arriba a una notícia sobre els conflictes armats en què s'han vist involucrats els Estats Units d'Amèrica, obre de bat a bat els ulls.

S'emprenya i mastega quatre malediccions en la seva llengua materna. Ha d'haver-hi una confabulació contra la seva persona, aquest home que mira de forma amenaçadora endavant, que l'assenyala amb el dit. A ell. S'ha fet expressament, ho sap del cert, després de la seva acció tan lloable per a uns i tan envejada per als seus detractors. Marca el número del seu acabalat cap. Vol aclarir l'entrellat de tota aquesta martingala desacreditadora. Quan en Flo despenja, en José ha oblidat que l'aixeta de la banyera encara raja, igual que va oblidar el nom de qui va rebre l'atac del seu dit la nit anterior.

Relats conjunts

Consciència (Repte Clàssic CDLXXXIV)

2011-10-08T17:55:00.002+02:00

he does not have to feel because he thinks
(the thoughts of others,be it understood)
he does not have to think because he knows
(that anything is bad which you think good)

[ell no ha de sentir perquè pensa
(els pensaments dels altres,entengui's)
ell no ha de pensar perquè sap
(que és dolent tot el que vosaltres creieu bo)]

e. e. cummings.

1997

Les ordres són clares. La Plaza de Mayo ha de ser desallotjada. De la forma que sigui; la finalitat, diuen, justifica els mitjans. Vaig protegit amb l'armilla antibales, encara que sé que no n'hi ha, d'armes de foc, i amb el casc de visera enfosquida. Igual que la resta de companys. Tots amb la mateixa fesomia, anònims, perquè ningú no ens pugui reconèixer. Ni assenyalar-nos pel carrer, si algun dia caiem pels suburbis de la ciutat. Això ho dubto... Estic preparat per quan sigui l'hora d'actuar.

1978

Em desperto amb l'estranya sensació de la fam extrema. Però estic saciat. Saciat i tranquil. No entenc, llavors, per què aquest rar pes al cor no sé d'on ve. Xisclo, crido la mare ben fort. El motiu ja aniré sabent-lo. Els manyacs de la mare arribaran en breu. La seva olor, malgrat que hagi canviat d'uns mesos ençà, em retorna la pau i la tranquil·litat que semblava haver-me abandonat una estona. El cap funciona i recorda amb vaguedat retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut. Diria que ho he fet. Però no. Somico i respiro amb dificultat. L'escena és dramàtica per qui la vegi des de fora.

1997

Les dones s'han reunit, totes amb la mateixa indumentària també. La tela d'un bolquer que els serveix de mocador per al cap. Ho he llegit en alguna banda. Em sona a llegenda urbana. Em vénen ganes de preguntar-los si ha estat usat. O potser també els fa fàstic la femta d'un fill propi. Ja m'agradaria que m'argumentessin les seves raons. Per què diuen que el Govern els ha pres els fills, els marits, els familiars. Tots els mascles, de preferència. El nostre país és enorme, potser han fugit, o han volgut desaparèixer. Criden, les que s'autoanomenen des de fa temps Madres de la Plaza de Mayo. La càrrega arribarà en breu. Ho intuïm. Jo també.

1976

Tinc gana. Molta gana. I no és d'ara. És una fam endèmica, que no la deixo anar ni després d'haver-me cruspit amb voracitat la curtíssima ració que ens toca a cadascú. Sóc el petit, de set germans, dormo en un racó de la casa gairebé a la intempèrie. Quatre parets que tenen poc d'empara. Un pany que, amb una ràfega de vent, cauria. Els vidres nus a les finestres. No hi ha diners per a cortines, ni per a persianes. La fam no és l'únic problema a casa. Ho diu el pare sempre. I la mare plora. Ens en sortirem, Cristóbal, repeteix sempre. Jo la creuria, però les entranyes gemeguen de tal forma... Cops i crits. Corredisses i jo callo més del que callava fins ara. Botes i sons metàl·lics. S'apropen les passes. I s'obre la portella que separa el meu racó de la resta de la casa. La llum fereix els ulls, avesats a la foscúria. Xisclo, crido la mare ben fort. M'alcen unes mans, que semblen enormes. M'encaputxen i la foscor encara és més densa. Alguna cosa em colpeja i quedo inconscient.

1997

Cal carregar contra les dones. Ens han començat a insultar. Ens mostren els retrats. Fotografies descolorides, degut al pas del temps. Les fesomies d'aquestes imatges són penoses, gent de baixa estofa. Busco un punt per no desorientar-me ni repartir cops sense solta ni volta. Topo amb un marc que conté un rostre de nen. Uns ulls enormes que sotgen, que miren de fit a fit a qui l'observa. Aquest retrat és idèntic als que he vist al llarg de gran part de la meva vida. Almenys en vint anys. Els anys anteriors són retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut.

No vull pensar. Em fixo en els ulls de la dona que subjecta la fotografia. Escupo ordres perquè s'aparti, malgrat que, en el fons, desitjo que no ho faci. Descarrego la ràbia contra el seu rostre, vull esborrar aquests ulls del meu cap. Aquesta no pot ser la meva mare de veritat. Jo no sóc un desaparegut. I menys ara, que fa tants anys que no conec la gana ni l'angoixa d'anar contra el sistema.

Nostàlgia de Tòquio (Melorepte163)

2011-10-05T17:35:00.001+02:00

Com ahir, la ciutat esdevé propòsit de solitud,
Símbol de la melangia extrema,
Del necessari desig de sentir-se viu
Perquè, en ple dolor, el batec de la vida glapeix.

Encara avui.
I és com esguardar el precipici i cercar-hi el fons.
Almenys intentar-ho, mentre s'ennubila la vista
Carregada de paisatges.

Vindran vents d'enlloc, la ginesta flèbil d'un sol
Que ha estat tenyit massa vegades,
El cos estrany en continu jet lag vital.

I, encara avui, sabré els noms d'allò que crec tangible,
I que m'envolta.
Com si el tsunami ressonés a les portes de la llar.

Èmfasi (Repte Clàssic CDLXXXII)

2011-09-23T17:45:00.002+02:00

Després dels trenta minuts contractats, en què només l'ha tustada de totes les formes possibles, l'home es vesteix i, amb fàstic, llença damunt del llit l'import acordat, amb un bitllet de vint euros de propina i perquè la meuca guardi silenci. S'acaba de col·locar bé la corbata i l'americana davant del mirall i s'adona de l'esgarrapada a prop de la galta esquerra. Inventarà una excusa prou versemblant perquè la seva dona el cregui.

Abandona l'habitació amb flegma britànica, aliè a l'escenari que ha deixat rere la porta, un cop que ha comprovat que no es descuida res. Ni el rellotge, ni la cartera, ni cap objecte personal que pugui desmuntar les raons del seu retard. El dia ha estat atrafegat i ple de nerviosisme. La cridòria de la quitxalla al parc on ha estacionat el seu vehicle el desperta de les cabòries. Es fixa en la floristeria. Seria sospitós comprar flors a l'Aurèlia. Se'n desdiu, de la idea, gairebé a l'instant. No és detallista, ho reconeix. I, en vint anys de matrimoni, l'Aurèlia ja ha perdut la il·lusió de ser sorpresa un dia qualsevol. De ben segur que s'estranyaria que avui, tot d'una, el seu marit vingués amb un detall.

Quan arriba a casa, mitja hora més tard del que acostuma, l'Aurèlia l'espera arrepapada a la butaca i mig endormiscada. Els nens ja dormen, la casa és en silenci i en penombra, només amb el volum baix del televisor. Fred Astaire i Ginger Rogers ballen, galta contra galta, i la melodia de la cançó conegudíssima omple l'estança. Li agradava tant, aquesta pel·lícula... I ara ni tan sols s'immuta. L'Aurèlia s'alça lleument i el besa a la galta dreta, la llum escassa no descobreix la ferida de l'altra galta.

Es despulla mentre es dirigeix al bany. Soparàs?, pregunta ella, i ell respon de forma negativa. Hem fet un mos després de la reunió. Aniré al llit quan em dutxi, afegeix sense canviar la modulació de la veu. I, amb el mateix èmfasi apagat, quan surt de la dutxa només amb el barnús, afegeix:

—Per demà necessitaré el vestit gris i la camisa blanca. Me'ls podràs planxar? Tinc un judici contra aquell fill de puta de maltractador...
—És clar, amor. Ha de fer bona fila el fiscal del Jutjat de Violència sobre la Dona número 2!
—Això —afegeix ell, esbossant un somriure cínic—. Bona nit.

Planyívola pregària (dibuixet)

2011-09-22T01:25:00.000+02:00

Nua, pell i membres en corrua
Per desitjar la quietud i el desig
D'esdevenir immòbil en el trepig
D'una beutat que pels porus traspua,

En l'esquena infinita que és fita
Dels dits i dels llavis, de la famèlica
Flama que fon dies i delits, cèlica
Fembra que gustosament m'excita.

Nua'm a tu, nua com la llum goluda
Que llepa l'estepa deliciosa del ventre
Teu, el prat jovenívol d'un plany etern.

Lliga'm als teus ulls, en la nit temuda
D'un terratrèmol que multiplica l'epicentre,
En l'anhel d'una escalfor contra l'hivern.

Hàbitat i intempèrie (RPV187)

2011-09-21T18:32:00.002+02:00

Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
les ombres fràgils!

M. TORRES.

Entre l'herba i els núvols, els camins de l'heura
Retornen la màgia a la llar pròdiga, a l'autumne
Que sembla collir andròmines del desfici arbori.

I serà silueta verdosa d'un jorn que costa d'heure
I de retenir quan el crepuscle desfà la columna
D'una boira que no escampa mai els seus dits de vori.

Fràgil vida, riu que s'escola en les silents entranyes
De la terra que empara l'hàbitat de la melangia,
I la teulada aguanta la pluja, la intempèrie, el transcurs
Del temps, i alberga existències en canvi constant.

Àgil aigua que dibuixa meandres i línies estranyes
Damunt de la pell del paisatge, arribarà la fi del dia
I les hores s'enduran cada bri de puresa del sol als furs
De la nit, plena d'ombres belles, d'enigmes al seu voltant.

Àcida experiència (Minirepte13)

2011-09-21T16:57:00.000+02:00

Per tercer dia consecutiu, ha seguit al peu de la lletra els consells de la dona de fer feines. Des que va començar a treballar per a ella, no ha estat indiscreta ni tafanera. Ha netejat la casa, li ha planxat l'escassa roba que utilitza i ha guardat silenci la major part del dia. Així era com ho havien acordat.

Ella, que és una dona que ha corregut món i amb experiències diverses, però amb poques modificacions al llarg de la seva existència, s'ha deixat aconsellar. Una dieta equilibrada, on hi abundin les hortalisses i la fruita, passeigs i exercici més sovint i tenir una disciplina horària quant al tema de la son. Perquè, segons la seva opinió, el seu cutis no acaba de tenir la bellesa que hauria de tenir. Obvia la pregunta nefasta de la seva edat perquè això de la xifra maleïda toca força el voraviu.

Però avui, en llevar-se, ha notat el mateix que els dos matins anteriors: una pesantor a l'estómac, una acidesa que no és normal, i en el seu cutis no hi ha millores ni canvis cap a bé. Sinó tot el contrari. Ara està encara més pàl·lida que de costum, les bosses de sota dels ulls més marcades i la boca seca. Per això decideix baixar al soterrani. Acabarà de descansar dins del taüt i, a la nit, tornarà a seduir jovenets fins a deixar-los ben eixuts.

Potser el més aconsellable sigui canviar de dona de fer feines, en lloc d'hàbits vampírics.

Lacònica (RPV186)

2011-09-15T18:31:00.000+02:00

Amb la reminiscència lacònica
Però no efímera, de la pedra visc
Com si m'hagués trobat el basilisc
Enmig del camí d'una vida agònica.

I tot és horitzó i alçada i pols i calma
Que anuncia la veu del penya-segat,
I esdevinc sotjadora de l'eternitat
D'una condemna, abocada a la balma.

Demà desxifraré les línies de la palma
Immòbil i oculta d'aquesta maldat
Que és rigidesa i temps absent, el risc
Del cos transformat en columna jònica?

Demà es convertirà en ruïnes el frontispici
Del temple d'Erecteu, que desafia el precipici?

Dècima (Minirepte12)

2011-09-11T01:14:00.000+02:00

El cafè amb llet fumeja. L'Obdúlia espera que es refredi per fer el primer glop mentre observa el carrer des de la cafeteria. En el seu camp de visió apareix una jove vestida de forma extremada. Contempla el seu cos, la roba deixa poc marge per a la sorpresa. Pensa en els seus anys de joventut i que no s'hauria atrevit a fer una passa amb aquella indumentària quan la jove atura el pas d'un home de mitjana edat. Els observa com gesticulen i, sobretot ella, somriuen mentre parlen animadament. Veu les boques que es mouen, però el vidre que la separa del carrer no permet saber què diuen. Però imagina el to seductor de la conversa d'ella i prudent d'ell.

El cafè amb llet encara fumeja, però imperceptiblement, quan la trobada entre els dos transeünts acaba. L'Obdúlia veu la jove extremada com travessa el carrer sense mirar, interpel·lada pels clàxons, i entra a la cafeteria. S'atura davant de l'Obdúlia, que li allarga un bitllet de cinquanta euros. Abans que el cambrer s'adoni, la jove ha marxat de la cafeteria.

L'Obdúlia es pren en pocs glops el cafè amb llet, deixa l'import exacte de la consumició i marxa. Ja en té prou. Anirà cap a casa, on la seva filla l'espera, i li comunicarà que l'home que es vol casar amb ella és fiable. Té la prova fefaent, que li ha costat cinc-cents euros. Per a l'Obdúlia, això va a missa, que nostre Senyor va ser temptat només tres vegades...

Primària (RPV185)

2011-09-08T11:34:00.003+02:00

(Todas as palavras esdrúxulas,
Como os sentimentos esdrúxulos,
São naturalmente
Ridículas).

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)

"Todas as cartas de amor são", d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)

Pupil·les que arrosseguen amb l'ímpetu de l'onada
Cap a racons on els confins de la terra desapareixen,
Dolls de glops ingents que fendeixen el fons de l'ànima
I cal mirar l'horitzó per sentir la llibertat una vegada més.

Oblits que fugen nord enllà, mentre el vent no s'atura
I satura els pensaments dins de l'espiral de la memòria,
I tot el que he viscut darrerament és confús, irreal, d'altri.

Iris que s'han tenyit amb els colors de l'origen mil·lenari,
Amb la veu primordial de les arrels que aprofundeixen
En les entranyes del bressol matern, escuma que obté
La puresa dels elements en el vagareig cap a la platja.

Descuits que guareixen la rutina de la vida massa lineal,
L'ideal que recorda que només hi ha lloc per a la malenconia
Quan la imatge és tendra, primària, la baula perduda de la Natura.

Pacífica (A Vicent Andrés Estellés)

2011-09-04T15:53:00.005+02:00

Potser perquè el pebrot i l'albergínia es couen al caliu
D'un ventre que canta a l'amor total i l'oli s'escola
Entre el trull blanc d'una pell colrada pel delit joliu
Del vent que bufa en la calma que ens sobrevola.

I potser perquè em mires amb ulls famolencs de vida,
Com qui espera els bocins apassionadament, i t'ofereix
La llum d'un matí, el rebrec d'un llençol que no oblida
La batussa pacífica dels amants, que el desdejuni amoroseix.

Potser perquè els bolets mitiguen la temperatura del teu ball
Nocturn amb el seu nom, els ajunto al record de la mirada,
I acompanyo el plat amb el vi de la taverna de la nostra escalfor.

Mentre dormies, he preparat l'escalivada i els fredolics amb all
Ben laminat i julivert olorós, damunt de la llesca torrada
I untada amb tomàquets de l'hort, i t'he esperat amb serenor.

Àncora (Melorepte158)

2011-09-03T17:28:00.002+02:00

Sozinho, no cais deserto, a esta manhã de Verão
[Sol, al moll desert, aquest matí d'estiu]

Oda Marítima, d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)

He lliscat pel moll desert de la meva solitud, on atracava
Anit el portaavions dels somnis necessaris que guardo per a tu,
Fins a l'àncora de la realitat, immensa taca d'oli en la mar blava
De la delícia de saber-te meva. Perquè desperto a recer de ningú.

I què m'importa que sigui estiu pels carrers curulls de gent
Si qui vull que aparegui marcant el ritme en les llambordes duu
El teu rostre, el teu cos, la teva gràcia? I no hi ha déu per al lament
Ni per a la queixa en veu alta, i callo i ploro i mastego el dejú.

M'he vestit l'escafandre i he engegat la màquina del temps
De la memòria, d'esma, entre retalls de records gairebé perduts,
Enmig de l'onatge calm d'un port sense tràfecs, en inútil apnea.

I hi ha cel per lloar una badia que t'espera amb honors de dea,
Una cala perquè descansi el repòs amb l'ofrena de besos goluts,
Una amarra per fermar-hi els somnis que servo i el meu cor, ensems?

Família modèlica (Repte Clàssic CDLXXX)

2011-09-01T17:08:00.003+02:00

Un gemec provinent del pis de dalt desperta la Pètula. La que semblava una família modèlica i digna de respecte s'ha convertit, sobretot al mig de la matinada, en un matrimoni luxuriós i escandalós. Si almenys fessin les seves coses en un to més baix... Sent el seu marit com ronca, ell no s'immuta per res. Encara que una bomba caigués un carrer més avall no es despertaria, n'està segura. Canvia de postura i es posa de bocaterrosa, amb les mans sota del coixí, com feia de petita. Així s'adormia immediatament. Però els xiscles intermitents no ajuden a agafar el son.

La Pètula s'imagina l'home com esbufega damunt de la seva esposa, com empeny i la penetra i ella, sota la pressió dels seus malucs, com es mou amb contorsions extàtiques entre espasmes de plaer provocats pels embats d'ell. Imagina les boques àvides mentre es besen amb golut desig, els cossos nus en la penombra de les espelmes. Unes imatges que anhela des de fa nits, un delit que s'ha agreujat amb la vinguda d'aquesta família. Perquè, encara que sembli que és un matrimoni feliç, la Pètula no passa per la millor època conjugal: costa tant que el seu marit l'acariciï i la desitgi, fins i tot que se li escapi un petó als llavis...

Amb la constància rítmica dels veïns i els roncs del seu home s'endormisca finalment. Però no dura massa aquest estat de placidesa. Un xiscle més agut que els que s'emetien fins al moment li provoca un esbatanament d'ulls sobtat. Se sorprèn de la manca de delicadesa i de pudor d'aquests individus. Almenys que tinguin un respecte pels seus dos fills d'escassos anys, ja que no el tenen per la resta d'inquilins. Ella no vol dir res. El vistiplau de tot l'assumpte l'ha donat el seu marit, ell és qui talla el bacallà a casa seva. I la Pètula calla i atorga. Mentre a ella no li trasbalsin la tranquil·litat... Però això d'avui no té nom. Es remou sota les flassades, ja no sap com col·locar-se per trobar el merescut descans.

En ple desesper, pren una decisió. Al matí, com qui es dirigeix a la fila de la fleca, correrà escales avall fins al bar de la cantonada, on hi tenen un telèfon públic. Marcarà, sense que l'observin, el número fatídic i denunciarà l'activitat il·legal que s'està duent a terme en el seu edifici. Quan li demanin que s'identifiqui, penjarà. Finalment, la Pètula s'adorm. Els roncs segueixen, els gemecs també. Però sap que, tard o d'hora, una patrulla de la Gestapo escorcollarà el pis de dalt i trobarà la família de jueus que s'hi amaga. Sense marge de reacció per fugir.

Sépia (RPV184)

2011-08-31T17:43:00.003+02:00

I he tenyit de sépia la glòria d'uns noms
I la història d'un poble que seguirà essent
Lliure dins dels cors, estimat en l'íntima
Escalfor d'un caliu que no s'ha d'apagar.

I el bat i el violoncel i la veu i la bellesa
S'amalgamen en la polsosa illa on el temps
S'ha aturat, i el son ressona en cada carreró
Per alegrar aquesta immobilitat obligada.

En la pinacoteca d'un cel constel·lat rau
El record i l'anècdota, la reminiscència
Que reposa en el blanc i el negre per semblar
Més gran del que va ser, més esplèndida.

I he tenyit la meva memòria de sépia, de nou,
Contra la realitat d'un món mediocre que cau.

Còmplice (Repte Clàssic CDLXXIX)

2011-08-31T14:50:00.004+02:00

Entro al bar amb ganes d'una infidelitat. Abans, però, he passat per la biblioteca i he demanat en préstec el darrer llibre de Roberto Bolaño i El brogit i la fúria, de William Faulkner. No vull passa per pedant ni per lector de best-sellers. El trobo a la barra, amb una cervesa a mitges. Ell també ha visitat la biblioteca, i gairebé hem coincidit en la mateixa lleixa. Ell, si no recordo malament, ha triat David Grossman. El volum era prou visible per veure'l des de la lletra efa mentre fullejava el llibre de Faulkner. És un mal vici que tinc, això de fixar-me en les lectures d'altri...

L'interrompo quan es troba immers en la lectura de la contraportada del seu llibre. Està ocupat?, demano tot assenyalant el tamboret de la seva esquerra. Ell em fita amb els ulls foscos i contesta negativament. Li agraeixo la deferència quan enretira la copa de cervesa per deixar-me més espai. Deixo estratègicament els llibres damunt de la barra, el més a prop d'ell possible. Mentre demano una cervesa de la mateixa marca que la que pren ell, m'adono que la seva atenció recau en l'esquer que he llançat. El cambrer no tarda en servir la copa gelada amb la bromera justa, gairebé el mateix temps de reacció que es pren el meu company de barra per comentar alguna cosa referent al genial escriptor xilè.

Aquesta és l'excusa perfecta per iniciar la conversa al voltant dels llibres, de forma eclèctica, d'un autor a un altre, sense una pauta a seguir. Passem del preciosisme de la literatura japonesa (descobrim que Murakami i Mishima ens són afins) a la bufetada realista de Sherwood Anderson, barrejant els comentaris de la literatura plena de violència i sexualitat de Bolaño. En realitat, però, la meva dona és qui més llegeix dels dos, deixo anar amb l'eufòria de la tercera cervesa.

En Pàrtenas, que així és com se diu el meu contertuli (per raons religioses dels pares, que ell no professa, però), somriu tota l'estona i presta atenció a les meves opinions, igual que jo faig amb les seves. Declinem la conversa cap a la família i les professions, sense adonar-nos que fa una hora escassa que érem complets desconeguts. Malgrat tot, li parlo com si ens coneguéssim de temps... amb una complicitat que esparvera. L'aproximació dels tamborets també es fa palesa de forma lleu. Comença a acompanyar cada somriure i cada frase amb un copet suau al braç, que no trobo estrany. És més, m'agrada que se senti amb aquesta comoditat.

L'observo, ara que el tinc més a prop. Els seus trets són masculins i atractius. A banda de l'afició per la lectura, se'l veu interessat per cuidar-se físicament. Es disculpa per dirigir-se al lavabo, per qüestions fisiològiques evidents. I afegeixo que no tardaré en marxar. No deixo d'observar-lo mentre es dirigeix al cambrer per preguntar on és el servei, que l'hi indica. Té espatlles amples, cames gruixudes i la samarreta dibuixa a la perfecció un cos atlètic i jovenívol. Quan desapareix darrere de la porta del vàter, agafo un full de la meva bossa i hi gargotejo unes paraules i unes xifres. Sense ser vist pels cambrers, diposito el full doblegat entre les pàgines del llibre d'en Pàrtenas, que ha quedat damunt de la barra.

Crido el cambrer per pagar les consumicions i en Pàrtenas torna tot seguit. M'acomiado amb un somriure satisfet. Per raons que no pot endevinar. Apresso el pas en direcció contrària al meu domicili, penso en el moment en què en Pàrtenas trobi el paper entre les pàgines de Grossman. Truca'm si vols reunir-te amb la meva ombra, la reminiscència faulkneriana és tan clara que, de ben segur, mossegarà l'esquer. Deixaré un marge d'acció esperant al parc de l'altre cantó de la ciutat. Amb impaciència però calmat, començaré a llegir Bolaño i imaginaré en Pàrtenas marcant les nou xifres escrites en el paper doblegat, les que corresponen al mòbil de l'Aurèlia, la meva esposa, que també picarà l'esquer que li he preparat. És tan capriciosa... Tant com jo, que he entrat al bar amb ganes d'una infidelitat de totes totes.

Conseqüències (Minirepte11)

2011-08-30T13:50:00.000+02:00

Amb la cama fracturada, pensa en el que ha perdut aquest agost. La calidesa de la platja, malgrat la multitud, el relax d'uns dies a l'apartament a primera línia, amb els nens al poble dels avis per no haver-se de preocupar més del compte. Però hi ha conseqüències i accidents que no es poden predir. Sobretot quan, després d'anys de jou matrimonial, se sent lliure i sense lligams de cap mena. I vol aprofitar-ho des del primer any de llibertat.

El dolor no remet ni amb l'alcohol que ha ingerit. I segueix pensant en la Costa Brava que, any rere any, els esperava. A tots els membres de la família. I s'adona que potser sí que s'ha precipitat en viatjar cap a la Patagònia durant el mes d'agost per desconnectar del món. I gaudir d'allò que va haver de reprimir-se durant anys i penúries: un viatge a l'aventura amb la improvisació com a única condició.

Beu el darrer got de l'ampolla de licor que, segons li havien dit, era tradició prendre allà mateix. I, amb la lucidesa que confereix l'alcohol de vegades, veu com les esperances i l'abatiment el vencen. Les primeres llàgrimes afloren entre els espasmes de dolor i de fred. Sap del cert que en Nepomuceno, el guia que l'ha acompanyat gustosament fins a aquells paratges llunyans, no tornarà perquè ja no l'hauria deixat allà tot sol, enmig de la immensitat del Glacial Perito Moreno sense queviures ni més roba d'abric que la que duu al damunt.

Estàtua (dibuixet)

2011-08-29T16:12:00.000+02:00

Perquè la brusa abrusa el foc i la flama
I la paraula, enmig del silenci que clama,
Reneix en un lament, en un gemec sord.

Perquè el dit encén un camí de guspira
Entre els pits que han d'esdevenir pira
Per a un cos mortal, humà, gens gord.

Perquè la subtilesa és la dolça confitura
Contra la fam i el desig, envers el trepig
Del temps que desfulla l'arbre, i despulla
El marbre de la perfecta estàtua de sal

Que et mira i reclama amb màxima usura
El bocí més gran del pastís que, enmig
De la matinada, apareix perquè ets la sulla
Temptació que ofereix una mort com cal.

L'ànsia assídua (Repte Clàssic CDLXXVIII)

2011-08-23T23:14:00.002+02:00

Amb la son encara als ulls i el gust ferruginós de la sang, em llevo directe al lavabo. El rostre que hi veig reflectit al mirall costa de reconèixer-lo. És el meu, però els ulls enfonsats i el llavi superior inflat el desfiguren. Me'l mullo amb abundant aigua freda mentre el record de la darrera nit em visita. Pensaments que van connectant-se dins del cap. La nova visita d'aquella estranya, el sexe ansiós forassenyat, amb una violència famolenca que, fins al moment, encara no havia experimentat, i la mossegada enmig del descontrol de l'orgasme. Els fets van accelerar-se llavors, amb l'acte reflex de clavar les ungles en sentir les dents que em ferien. Al coll o a la galta, en la foscor completa és difícil de precisar.

No sabria dir quan ni com va desaparèixer ella ni quan vaig caure en mans de Morfeu. Tampoc sé donar una raó a l'inici d'aquestes visites nocturnes que, com si es revisqués el mite d'Eros i Psiqué, no volia donar un rostre a aquesta estranya que venia com un torrent sexual per envair-me. Hi ha fets en la vida que arriben sense fer soroll i els acceptem de forma tàcita també. Immers en els pensaments, acabo d'esbandir-me la cara. L'aspecte ha millorat poc. El llavi presenta una cicatriu vermellosa, que l'impacte amb una porta pot justificar. Els ulls ja no semblen tan inflats per l'arrossegament de nits de dormir poc.

M'aplico una tireta a la ferida i em vesteixo. Penso en l'etapa de la convivència en què el matrimoni comença a allunyar-se amb infimitats. Àpats no coincidents van ser l'inici del distanciament en el nostre cas. Al cap d'unes setmanes, i després de les vacances, els estira-i-arronses ens obligaren a ocupar habitacions separades, per no voler claudicar... I també penso en la finestra entreoberta per mitigar la xafogor de juliol, cosa poc recomanable quan es viu en una planta baixa. I, enmig del silenci de la matinada, una boca càlida i humida que em busca els llavis i deixo que continuï la recerca en un estat que es barreja amb la vetlla i el son. Sense temor a despertar ningú de la casa, ni la Gràcia, la meva esposa, ni la Natàlia o en Dídac, els nostres fills. I, com qui és empès al buit, la finestra oberta ja intencionadament i l'assiduïtat de l'estranya, ha estat una rutina seguida amb religiositat. Perquè, per damunt de tot, l'estranya em té ficat a la seva butxaca i sap on trobar-me.

Surto de l'habitació i la flaire del cafè acabat de preparar em desperta la pituïtària i la gana. La Gràcia segueix amb camisola de dormir, d'esquena a mi. Les formes que s'hi dibuixen em resulten suggerents, com si aquesta ànsia sexual nocturna m'hagués aguditzat els sentits. I la trobo més atractiva fins i tot. En girar-se, unes marques al coll em posen alerta. I el cap barrina. Emeto un bon dia entre murmuris mentre observo amb més deteniment el seu coll. A prop de la clavícula també té marques. I, sense preguntar-li res, m'aclareix els pensaments, com si me'ls pogués llegir. La Cleòpatra se m'ha tirat al damunt aquest matí i m'ha esgarrapat. La dòcil gata d'angora? Em costa de creure, però no dic res, només assenteixo. No sóc el més adient per parlar.

Em serveixo una tassa de cafè abans que se'm regiri més l'estómac per l'ensurt. L'arrossegament d'uns peus anuncien l'entrada imminent de la Natàlia. Un mocador al coll en ple estiu i uns llavis vermells en excés acaben de despertar-me completament. Perquè no tenim cap altre animal domèstic a casa, que jo sàpiga...