L'atmosfera de la Diada
de Sant Jordi s'omple de llibres i de roses, un dia per a la llegenda
i per a l'amor. Si aquesta fos la tònica per sempre, ja seria una
fita memorable, però no sempre s'esdevé de la mateixa forma. I no
parlo d'enguany, en què un minúscul ésser ha estat capaç
d'ajornar i de suspendre dies assenyalats i festivitats ben
arrelades. Caldria recular uns tretze anys, per exemple. I el sol del
mes d'abril fereix uns ulls acabats de llevar, un badall oxigena les
cèl·lules encara mig adormides i les esperona, en ple estirament de
braços i de cames. I la primera micció amb totes les aromes de vuit
hores sense evacuar-ne ni una gota, i l'esmorzar a corre-cuita perquè
les classes no esperen però de pressa i bé no pot ser. Surto de casa
com un esperitat i de seguida veig com les roses comencen a guanyar
terreny en la grisor de l'asfalt i de les voreres i els cavallets i
els taulons acabats de treure d'un magatzem, són el germen de
l'exposició de llibres que, en uns minuts, es desplegarà davant de
l'aparador de la llibreria del poble. Respiro amplament. Eixamplo els
pulmons i somric.
He estat fent la llista
inacabable de llibres per tenir a la biblioteca personal, i sé que
el més voluminós serà demanat al pare. Per una vegada (deixant de
banda la cita nadalenca) no és dolent que es grati la butxaca per
comprar-me'n un. El neguit em visita durant cada assignatura i el
professor de torn m'enxampa revisant el rellotge massa cops seguits,
fins que acaben cridant-me l'atenció. Jo, però, penso en tots els
llibres que m'esperen quan soni el timbre de les 3 de la tarda, quan
sigui l'hora d'anar a dinar. Endraparé en un temps rècord i fugiré
cames ajudeu-me cap a la parada llibretera, a remenar i a sospesar
l'elecció segons el pressupost santjordià, sumant-hi l'afegitó de
la mare que, subreptíciament, m'entaforarà un bitllet dins de la
butxaca de la jaqueta.
De camí cap a casa,
penso en Joyce, en Gil de Biedma o en Gabriel Ferrater. Rumio en les
obres completes bilingües de Sylvia Plath o d'Anne Sexton, o també
em tempta deixar-ho a l'aventura de la coincidència. Hi ha troballes
extraordinàries de vegades, quan et poses en mans del destí i de la
fortuna. I, abans que me n'adoni, ja estic fregant-me les soles de
les sabates en el pelut de l'entrada de casa. Els ulls plorosos de la
mare em reben junt amb una abraçada ben ferma. Aquest panorama em
dona una mala espina suprema. Un gerro d'aigua freda al damunt és la
quitança d'aquesta Diada perquè cal afanyar-se per arreplegar
quatre coses i conduir fins al poble nadiu de la mare, a 400
quilòmetres d'aquí. La notícia de la mort de l'àvia provoca que
els autors i les poetes s'esfumin lentament i ara ja soc conscient
que hauré d'esperar-me uns dies per augmentar el nombre d'exemplars
de la meva biblioteca.