A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vuitè ha provocat aquest relat:
Per enèsima vegada, poso
ordre a casa. No hi ha massa més a fer, després d'un ERTO a la
força, en què el paisatge és tan variat com el menú d'un coala o
d'un panda. Trec i doblego de nou les peces de roba de l'armari, en
canvio la disposició, les combino mitjançant degradació cromàtica.
Tot per no desesperar-me més del compte. Al darrer calaix, després
dels calçotets i dels mitjons, dels xandalls i dels vestits de bany,
que és el dels mals endreços, hi ha la roba que havia utilitzat
temps enrere per pintar l'apartament. Les taques pertot arreu, com
una galàxia policroma, em duen a cada estança. El turquesa per a
l'habitació de les nenes, el marró xocolata alternat amb el gris boira per a
la de matrimoni, el blanc per a tots els sostres, el verd vintage per
al despatx, el canyella per als passadissos... La gorra em rescata de
l'abstracció. Negra, malgrat la mateixa disposició galàctica de la
resta de peces, la recordo amb una certa melangia. L'oloro i les
pituïtàries s'emplenen de l'aroma familiar del pare. Ell me l'havia
oferta per a les tasques de pintor amateur; era vella i ell ja no la
feia servir mai. Tot i les bugades sofertes, la seva olor l'ha
impregnada tant que, a dia d'avui, encara s'hi troba un cert rastre.
Aquesta flaire m'ancora a
la memòria, que em transporta a través del temps. A dies que he
emmagatzemat dins del magí. Entre un caràcter massa ferreny i una
rigidesa impermeable, el meu pare tenia una presència que imposava.
Calia respondre tot fent servir certes fórmules i consignes, mai amb
monosíl·labs o conjuncions soltes; encara menys —pecat mortal!—
amb verbs deixats a mans d'una pregunta retòrica. La rigidesa dels
àpats també era una llei inqüestionable. La preparació s'havia de
començar amb prou marge perquè, a les vuit clavades, la taula i el
sopar estiguessin parada i preparat, respectivament. Al seu favor
diré que ell era el responsable del menú nocturn, i sols demanava
una puntualitat britànica. Com l'afició al te que, avui en dia,
encara conservo. Un te amb excés de llimona i de temps d'infusió i escadusser de sucre. Aquests elements li conferien un
regust àcid i amarg que segueixo mantenint a les papil·les. Per
molt que me'l prepari més a les meves preferències, un xic més
eclèctiques i canviants (mel quasi sempre; un núvol de beguda de
soia de tant en tant; un toc de llimona per a l'Earl Grey).
Acaricio la visera i hi
tamborinejo. Com també ell feia, sobretot quan un pensament en
referència a una actriu o a un director no li venia. Les dades
cinematogràfiques, que sempre m'havien meravellat, eren infinites.
Sobretot si eren pel·lícules de la seva època, o de quan
col·laborava en un programa radiofònic de l'emissora comarcal. Era
un magazín al voltant del setè art i, cada setmana, la pregunta que
s'hi formulava premiava la persona més ràpida en telefonar al
programa i respondre correctament. El premi era un parell d'entrades
per a una tarda de diumenge, de sessió doble —aquelles coses que
succeïen el segle passat, en l'absència, per inexistència, del
mòbil i d'internet—. La feina d'empleat de banca (l'etiqueta de
banquer sempre l'emprenyava força, perquè ni era real ni tenia un
poder adquisitiu d'aquests peixos grossos, amb fam de tauró) li
agrejava l'humor i suportava ben poc la ironia i el sarcasme que ja
començava a germinar en el meu interior. Seria lleig dir que,
gràcies a aquests tons i per culpa també d'ells, he sembrat
tempestes i enemistats. Però és la veritat. També penso que
aquesta és la primera herència rebuda per ell.
El gust per les
pel·lícules el conservo. Inclús no em molesta que siguin en blanc
i negre o subtitulades, o totes dues coses alhora. Com ell. Llegeixo
TAG HEUER al frontal de la gorra. La marca alemanya i el llibre de la
Gramática Sucinta del Alemán de l'Editorial Sopena arriben de la
mà. L'exemplar era a casa dels pares, a les lleixes de la llibreria
en fusta de roure del menjador, sempre atapeïdes amb les noves
adquisicions que, mensualment, arribaven degut a la subscripció al
Grup de Llibre per part del pare. M'agradava cercar paraules al
diccionari, elements químics a l'Enciclopèdia. Els llibres cridaven
llibres i creaven lectors. Aquesta dèria bibliòtafa i bibliòfila
d'ara va engendrar-se en aquella llar, en què l'esperit
maternopaternal dels pols oposats amalgamava tots elements que hi
albergava.
L'alerta d'un nou missatge de whatsapp em retorna a
l'apartament i a l'habitació de matrimoni, davant per davant de
l'armari obert de bat a bat i amb la gorra entre les mans. Em
decideixo a pintar en breu. Sé on són les brotxes i els pinzells,
el corró i els gibrells, el paper de vidre i la massilla. Serà
fàcil trobar pintura blanca i així esborrar qualssevol resquícies
del passat, eliminar la gamma de colors que emplena aquest habitatge
que alimenta els fantasmes. El palimpsest ha d'esdevenir-se. Des del
divorci, que mosseguen amb totes les seves forces. Abans, però,
necessito telefonar als pares i dir-los que els enyoro i que
m'agradaria estrènyer-los llargament i ben fort. El confinament,
junt amb les troballes inesperades, augmenta els vincles; d'això no
me'n queda cap dubte.