25/3/20

Rastres (#escripturaperalconfinament; 7)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El setè ha provocat aquest relat:


Volo.
Volo.
Volo. I m'escolo per un finestral obert. Sento la calidesa de la llar. L'estridència del televisor em desorienta. Esquivo la canalla. Juguen a mastegots. Són germans, sens dubte. Flairo menges diverses. Travesso el llarg passadís. Ferums d'immundícia, de pixum. El lavabo és a prop. Em venç l'aroma alimentària. M'hi dirigeixo. És la cuina. Com passa amb la resta d'espècimens humans. Hi trobaré delícies. Aterro damunt del marbre. Cristalls de sucre. Els arreplego amb la trompa. Alhora buido els budells. Si no, és impossible ingerir res. Un corrent d'aire m'espanta. M'enlairo. Els meus ulls composts en detecten la font. La dona duu un davantal i un drap. Arrufa el nas. Li molesta la meva presència. Com de costum entre humans. La sobrevolo, la finto. En mil·lisegons. Clavo les sis potes al sostre. M'empolaino el cap amb el parell davanter. Les dues de darrere treuen llustre a les ales. Aprofito el recés. L'observo mentre feineja. Els vapors surten de dins del forn. M'exciten la gana. Detecto un rastre de sang. Suculent. So de trencadissa de vidres. M'enlairo discretament i veloç. M'hi ajuda l'escridassada maternofilial. El festí comença en la fusta de tallar. La baieta no l'ha eliminat prou bé. La saliva desfà fluids. Per deglutir-los millor. Per digerir-los després. Defeco al mateix temps. Com sempre. El tub digestiu és minúscul. Com jo. Inversament proporcional a la fam que arrossego. I que mai no minva. Crits al menjador. L'esbroncada continua. Les passes que s'aproximen em desquadren, però. Tanmateix, llepo cada mil·límetre de la superfície lígnia. Engoleixo sense pausa. L'embranzida talla l'aire. Pressento l'amenaça. Desplego les ales. M'enlairo per no acabar esclaf