Volo.
Volo.
Volo. I m'escolo per un
finestral obert. Sento la calidesa de la llar. L'estridència del
televisor em desorienta. Esquivo la canalla. Juguen a mastegots. Són
germans, sens dubte. Flairo menges diverses. Travesso el llarg
passadís. Ferums d'immundícia, de pixum. El lavabo és a prop. Em
venç l'aroma alimentària. M'hi dirigeixo. És la cuina. Com passa
amb la resta d'espècimens humans. Hi trobaré delícies. Aterro
damunt del marbre. Cristalls de sucre. Els arreplego amb la trompa.
Alhora buido els budells. Si no, és impossible ingerir res. Un
corrent d'aire m'espanta. M'enlairo. Els meus ulls composts en
detecten la font. La dona duu un davantal i un drap. Arrufa el nas.
Li molesta la meva presència. Com de costum entre humans. La
sobrevolo, la finto. En mil·lisegons. Clavo les sis potes al
sostre. M'empolaino el cap amb el parell davanter. Les dues de
darrere treuen llustre a les ales. Aprofito el recés. L'observo
mentre feineja. Els vapors surten de dins del forn. M'exciten la
gana. Detecto un rastre de sang. Suculent. So de trencadissa de
vidres. M'enlairo discretament i veloç. M'hi ajuda l'escridassada
maternofilial. El festí comença en la fusta de tallar. La baieta no
l'ha eliminat prou bé. La saliva desfà fluids. Per deglutir-los
millor. Per digerir-los després. Defeco al mateix temps. Com sempre.
El tub digestiu és minúscul. Com jo. Inversament proporcional a la
fam que arrossego. I que mai no minva. Crits al menjador.
L'esbroncada continua. Les passes que s'aproximen em desquadren,
però. Tanmateix, llepo cada mil·límetre de la superfície lígnia.
Engoleixo sense pausa. L'embranzida talla l'aire. Pressento
l'amenaça. Desplego les ales. M'enlairo per no acabar esclaf