El camí havia estat
tortuós i dantesc, sobretot perquè esquitllar-nos d'un embús
semblava una missió impossible. En arribar al lloc on faríem un
petit recés, aquesta sensació de desempara tampoc no ha
desaparegut. L'hotel era un casalot rònec, que, a simple vista, feia
la sensació d'abandonat. El rètol esbocinat, els parterres de
l'entrada deixats de la mà de Déu, els arbres de l'entorn esquifits
i tot esperant una poda hivernal... El calfred em recorregué
l'espinada i vaig fregar-me els braços a la recerca d'un escalf
inútil. La impressió gèlida no desapareixia i li costaria de
marxar de dins meu.
La porta principal
entreoberta va facilitar-nos la feina. D'un cop d'ull ens havíem
adonat que ningú no ocupava el seient de la recepció, i podríem
escolar-nos sense ser detectats. També gràcies a una ràpida
llambregada al calaix de les claus, vàrem esbrinar quines
habitacions encara no eren ocupades. Triaríem un parell de cambres contigües, per si la cosa anava de mal borràs i havíem
d'abandonar-ne una o totes dues abans d'hora. El número 113 tampoc
no em tranquil·litzava massa. Però no m'hi vaig capficar més del
compte. Mai no havia regit la meva vida pels viaranys de la
superstició i no començaria aquella matinada.
El cansament va envair-me
sense que cap pensament de malastrugança em revifés els membres.
Tants jorns de vagareig pesaven damunt de les espatlles; tantes nits
de pèssim o nul descans també. Vaig allitar-me damunt de la vànova
i la còrpora sencera va ser embolcallada pel sopor. No sabria dir
quan varen aparèixer els íncubes, però llur aparició em va
modificar aquell son, que era profund, i va començar a alleugerir-lo
per oferir-me el trasbals i, a la llarga, l'insomni. S'asseien en el
meu pit i em xiuxiuejaven frases de maliciosa vivacitat, i
m'emplenaven de terror. Sentia de nou la caterva a prop, amb les
torxes enceses i les eines de treball llestes per servir com a armes.
El xiscle que vaig emetre
despertà en Sebastià, que aparegué quasi a l'instant en la meva
cambra. M'abraçà i s'adonà que tremolava. “Hem de marxar, ara
mateix”, vaig murmurar, i ell traduí aquella súplica a l'instant.
Vàrem travessar l'hotel per escapar-ne a corre-cuita. Sentia la meva
paüra extrema, i aquelles parets no aconseguirien apaivagar-la més
ni retornar-me la pau. Semblava que encara ens perseguissin els
homes, plens d'odi i de maldat. I jo esbatanava els ulls de la
mateixa forma que la nit del linxament. Érem jutjats pels vilatans,
sense raons aparents, tan sols per uns rumors gens fonamentats que
ens acusaven de bruixeria. Jutjats i condemnats, des d'aquella nit, a
vagar pel món i evitar el contacte amb la humanitat. Esperits pels
segles dels segles...