[Interior de taller. Migdia. El dia s'ha llevat ennuvolat i rúfol. La llum i les ombres fan jocs interessants per a l'artista. Xiuxiueigs enmig del silenci i la calma de l'estança. Temperatura agradable en ple mes de març]
—Ja has escoltat
l'artista. Ben immòbils i com ens ha col·locat abans de començar a
aplicar el carbonet damunt del llenç.
—Sí, ho sé. Però
sento massa a prop la teva túnica i no crec que...
—Xst. Res de remugar i
estigues quiet, que ets un rondinaire dels grossos.
—Vejam, demanem-li
parer a en Raffaello i acataré la seva opinió.
—No crec que hàgim de
destorbar la seva creació, i menys un cop endegat l'esbós.
—Deixa'm malpensar,
però penso que aquest no és un tarannà propi de la ciutat
d'Urbino. Soc foraster però no ruc, m'entens?
—T'entenc i et
comprenc, amic. Però permet-me explicar-te la paràbola del gra de
mostassa i...
—Això sí que no. Que
després del gra de mostassa, venen els talents; tot seguit la dracma
perduda i acabo essent jo qui rep el caliu massa pujat de to del pare
en retrobar-se amb el fill pròdig.
—No ets massa
extremista, Lluc?
—Tot el que tu vulguis.
Ara, però, fes el favor de treure'm les teves grapes del gluti i
deixa de tirar-me l'alè al clatell. O la paràbola que hi haurà
aquí serà la descrita per la plantofada que et clavaré, sòmines!
—Llavors em veuré
obligat a posar l'altra galta...
—Vés a pastar fang,
apa! I tant de bo que surti un nyap d'aquest quadre, si per mi fos...