Capvespre ennuvolat.
Corre l'any 1830. Per ser més exactes, és el vint-i-set de juliol.
La senda és plena de penombres que amaguen el lloc cap a on mena.
Una multitud s'arraïma tot seguint una dona que, quasi nua, enarbora
una bandera de tres pals; concretament, es tracta de la bandera de la
República de França. Però això ja és parlar en termes
endevinatoris, ja que, ara per ara, a la capital francesa, com la
resta dels dominis, hi regna l'absolutisme de Carles X. La caterva
empunya armes diverses (fusells amb baionetes, pistoles, sabres...) i
ningú no para esment en els cadàvers que emplenen el terra que
trepitgen. Alguns diuen que aquesta figura al·legòrica i femenina és la llibertat;
d'altres, que no s'aventuren en la seva identitat, només es fixen en
aquella sina descoberta; uns pocs gaudeixen d'unes hores de no
haver-se de preocupar dels maldecaps constants. La cridòria i la
xerrameca és un poti-poti eixordador, sense ordre ni concert, potser
només amb la finalitat del rebombori pel rebombori.
Capvespre ennuvolat. I el
camí cap a la revolució sembla endegat i encès i veloç, com si es
tractés de pólvora llepada per la flama d'un llumí. Seran tres
dies intensos, gloriosos. Aquest ímpetu fructificarà i derrocarà
el dèspota que governa la nació. Seran dies convulsos i
vertiginosos, amb sensacions contradictòries, des de l'excitació
extàtica al pessimisme recalcitrant, arrelant-se en el cor de cada
parisenc, que formi part (o no) d'aquesta comitiva tsunàmica. No hi
haurà muralles prou altes que no sigui capaç de derruir, ni
exèrcits que l'aturin. Venceran tard o d'hora, com ja ho van
aconseguir els seus avantpassats en prendre la Bastilla. Són fills i
néts i nebots i gendres d'aquella munió que ja s'alçà contra la
crueltat d'un altre monarca. Aquesta sang blava que corromp tant i
malmet la gent sense llinatge noble...
Capvespre ennuvolat també
en la nostra terra. I observo el llenç de Delacroix amb una mescla
d'escepticisme i d'esperança. Camèlies ebúrnies enmig del sutge.
En silenci, imagino les consignes que devien fer menester llavors, i
penso en tot el que succeeix ara. Aquest territori usurpat, en què
s'ha erigit algú com a capitost i cabdill, sense haver estat cridat;
aquesta força innecessària i inútil i gratuïta, que cal esborrar
perquè és vergonyant; aquests ferits que, mitjançant la
manipulació i la informació tergiversada, seran engolits pel
secretisme i l'”aquímandoyocoño”. I unes llàgrimes s'aboquen
en les balustrades dels meus ulls, plens d'impotència, i em sento
orfe d'aquesta dona que, amb coratge i clarividència, es carrega tot
un poble a la seva esquena; una dona decididament oprimida,
proletària, de classe baixa. Tres voltes rebel, tèrbol atzur que
compta els dies per fugir d'aquest parany d'un caire entre roig i
groc.