Arribo a casa. Localitzo el mòbil i connecto la wifi.
Mentre intento desprendre'm de la primera peça de roba, sona l'avís de
recepció d'algun element al dispositiu. Prioritzo la comprovació del que
serà un correu publicitari per davant de la comoditat. Aprofito també
per revisar les aplicacions de les xarxes socials. Els missatges que he
tramès abans de sortir cap a la feina han estat rebuts i llegits, segons
les miniatures de la imatge d'usuari al xat de facebook i el doble tick blau als missatges de whatsapp.
Premo les dues icones, alternativament i aleatòria, i m'espero una
estona més per si el marge de sincronització ha de ser més ampli. Però
no hi ha cap resposta, ni tan sols una exigua emoticona, a aquesta
tramesa massiva.
Sense camisa i encara amb els pantalons de la feina, teclejo un missatge sec i intimidatori; el copio per trametre'l a tothom qui ha ignorat la meva salutació anterior. La càrrega de retrets és elevada, tot i que les gracioses cares de disgust que hi afegeixo suavitzen el to enutjat del text redactat. Hi esmerço ben bé una hora, entre l'enviament i les pertinents constatacions de recepció o no, perquè no hi hagi excuses possibles ni inventives que sabré fal·laces. Tot seguit, apago el senyal wifi i finalment em canvio de roba, amb la consciència alleujada, sabent que sempre sóc jo qui endega la comunicació amb els amics, els coneguts i els saludats.
Al bar de sota de casa, demano un cafè amb llet i llegeixo el magazine d'ahir diumenge. “Què ens està fent l'smartphone” resa la portada, massa fosca pel meu gust. Les set mans que hi apareixen tampoc no ajuden al conjunt. “Collonades”, penso mentre topo amb paraules com empatia, relacions familiars, dispersió o identitat. “Què sabran aquests periodicastres de relacionar-se?”
Sense camisa i encara amb els pantalons de la feina, teclejo un missatge sec i intimidatori; el copio per trametre'l a tothom qui ha ignorat la meva salutació anterior. La càrrega de retrets és elevada, tot i que les gracioses cares de disgust que hi afegeixo suavitzen el to enutjat del text redactat. Hi esmerço ben bé una hora, entre l'enviament i les pertinents constatacions de recepció o no, perquè no hi hagi excuses possibles ni inventives que sabré fal·laces. Tot seguit, apago el senyal wifi i finalment em canvio de roba, amb la consciència alleujada, sabent que sempre sóc jo qui endega la comunicació amb els amics, els coneguts i els saludats.
Al bar de sota de casa, demano un cafè amb llet i llegeixo el magazine d'ahir diumenge. “Què ens està fent l'smartphone” resa la portada, massa fosca pel meu gust. Les set mans que hi apareixen tampoc no ajuden al conjunt. “Collonades”, penso mentre topo amb paraules com empatia, relacions familiars, dispersió o identitat. “Què sabran aquests periodicastres de relacionar-se?”