Tallo el tros de carn i
la sang apareix i amara el fons del plat. Sempre m'ha agradat poc
cuita, i inclús la mare em felicitaria per haver-li trobat el punt
òptim de cocció. Quan s'acabi el tall, hi restarà un bassal
abundant de color vermell intens, que recolliré, plena de parsimònia
i lentitud, amb una llesca de pa. Però, en empassar, sento la
tibantor desagradable d'una fibra entre les dents, que deixa al bell
mig de l'epiglotis el mos mastegat, com un pèndol que vol abastar el
buit de l'abisme. El fàstic d'aquell contratemps em provoca una
nàusea, la consegüent convulsió i perboco abundosament; tot
s'empastifa. L'àpat se'n va en orris, i maleeixo aquella qui em va
dur al món per no tenir la meva temprança. Tot i que, de vegades,
també perdi l'oremus. Sòmines!, em dic, no calia
crispar-li tant els nervis si sabies que no et tornaria a emprenyar
de nou.
Llenço a les escombraries el tros de carn sanguinolent, cobert de vòmit —una pasta marronosa mig digerida pels sucs gàstrics—, i recullo la resta del maremàgnum amb arcades, que aconsegueixo controlar amb esforç. M'allitaré després de prendre una dutxa calenta i demà ja em desfaré del cadàver de la mala pècora que em va parir. Prou disgust m'ha provocat la darrera discussió.