6/4/16

Intermitències (o Repugnància)[84a Crida, de VullEscriure - «Aurora» {PROVA MESTRE «ENCICLOPÈDIA»}]

A Cristina C. F.



Arriba a la riba, on la sorra s'agermana amb l'aigua, on l'embat de l'onatge pot bressar-li els somnis trencats, mentre el sol segueix el seu camí de llum ferida a la recerca de l'horitzó, mentre la nit persegueix amb mans de foscor el vol dels ocells, que batran les ales fins al niu. Més enllà del seu microcosmos de dona nostàlgica i isolada, Júpiter ja ha endegat el festeig amb la lluna i fa més gran la seva soledat. Potser a còpia d'observar la mar, la terra l'engolirà i la servarà del dolor perpetu al cor petri d'un planeta deixat de la mà del déu que el creà, junt amb el descobridor del foc primigeni.

Potser sigui certa la sentència de John Donne que l'home no és una illa, sinó una part del tot, però ella és dona i no s'hi veu representada ni reflectida, en les paraules del poeta. Més aviat és no-res, una nova Babilònia immersa en el desordre, i així parafrasejarà en Derek Walcott, que li oprimeix el pit amb poemes que tenen el pes d'una muntanya de plom. Tot i així, permet que l'aire l'acaroni i li vincli el cos, que avui pressent fràgil. Acluca els ulls i visualitza els efectes de la veritat pronunciada per uns llavis que, poc temps abans, creia que la besaven amb el mateix amor que ella professava a l'home que els posseïa. Però la trencadissa li ha desmanegat el mosaic de l'ànima i pertot arreu hi ha les tessel·les, en l'escampall del comiat més dolorós.

Arriba a la riba i una llengua d'escuma freda li llepa les plantes descalces. Potser ha de conviure amb les intermitències de la bona estrella i de la malastrugança, però no es veu capaç d'arrossegar l'embalum del fracàs una vegada més, aquestes alternances que li rebreguen l'esperit i en cada nou séc aparegut hi deixa el ròssec d'una experiència que no l'ajudarà a avançar. Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra i ella va néixer en un tarter... A mida de rebre hòsties, és l'única certesa que ha après: el seu destí és aquest. Per això, prefereix embolcallar-se amb la bellesa de l'ocàs, que és una de les poques coses que li queden i que encara la meravellen. Sense ànim, s'endinsa lentament en l'aigua i, de mica en mica, l'hi desapareixen els peus, els turmells, les cames... i s'atura quan la desagradable sensació de la mullena li arriba a la cintura i l'eriça sencera.

Potser sigui capaç d'imitar la Virginia Woolf, però no li oferirà una satisfacció tan plaent a aquell merda-seca que, en aquest moment, li causa tal repugnància que és conscient que no val ni la corda per penjar-se. Aquesta idea li esborra la ganyota de sofriment punyent i es metamorfosa en un esbós que esdevindrà somrís i anirà augmentant fins a la rialla més sorollosa. La platja li ha retornat el seny i té la seguretat que, després de la nit, arribarà una nova aurora.