23/3/16

Vívida onomàstica (o Flòbies i esdrúixoles)[83a Crida, de VullEscriure - «Destí»]

L'escolta parlar i la veu vincladissa com un vers de Salvat-Papasseit, perfecta com un sonet de Maria-Mercè Marçal, sensual com un poemari d'Estellés. La mira amb un aire badoc que tira enrere. No cal assegurar que el seu cor enamoradís ha captat a la perfecció allò que sura per l'aire i que algunes cançons apegaloses etiqueten com el nom de la capital italiana capgirat. Fa estona que ha deixat de remenar el cafè amb llet i l'admira sense parpellejar ni un sol cop. Se la menja amb l'esguard i la sent vívida com flòbies de neu —així les anomena per herència de l'àvia de Ciutadella— al damunt de la llengua. L'engoleix i l'assaboreix perquè sap que, tard o d'hora, tindrà prou valor per alçar-se i interrompre la conversa que manté amb una altra noia i li preguntarà com li diuen.

L'escolta parlar i la veu esperar mentre l'amiga respon i els clotets de les seves galtes, quan somriu, apareixen amb una gràcil lleugeresa que li recorda el repic de la pluja en caure damunt de la sorra, en una platja deserta, enmig de la tardor. La cadència de les gesticulacions li marquen un ritme per escriure uns mots inspirats. En ells, hi esmenta un cel descobert entre les pupil·les i els iris, allà on l'ha entortolligat en un tres i no res. I el substantiu, que es construeix amb el nom de la capital italiana capgirat, tenyeix aquelles estrofes d'un aire sincer, longeu, perenne, i l'esperança inflama el seu pit de nou. Per això, sap que serà valent i gosarà arriscar-se un cop més. Els savis ja deien que qui vol peix...

L'escolta parlar i entremig de paraules inconnexes, degut a l'enrenou que omple la cafeteria, hi endevina un nom accentuat a l'antepenúltima síl·laba. I aquesta és la baula per començar el vincle que l'encadeni a aquest encontre imprescindible des del moment que ha aparegut aquesta esdrúixola. Aquest nom —Verònica— ara ha quedat ben clar, pronunciat en l'interval casual d'un silenci quasi inconcebible i sent un calfred que li recorre l'espinada. I la suor d'un nerviosisme palpable i latent l'embolcalla. És quan es pregunta per què no pot ser ella el puntal de la seva vida des d'avui mateix i és incapaç de no pensar en l'Alícia —la primera— o en la Sílvia —la més important i qui li ha deixat més petja en l'esperit—, sense desmerèixer la Tònia o l'Úlrica.

L'escolta parlar i es decideix a fer cas al destí perquè també que se li està acabant l'alfabet onomàstic.