Avui hem acomiadat l'Ambròsia, la que semblava
que ens enterraria a tots sense empiocar-se, la Dama de Ferro de la
Residència d'Avis. Ha marxat per un d'aquells capricis del destí, com un
designi imprevist de «Nostro Sinyó» perquè, com sempre ens ha dit la
«Madre», els camins de Déu són inescrutables.
I quanta raó que té...! Però no sé si per la divinitat o per la
rancúnia acumulada al llarg de la seva existència. La qüestió és que, en
havent parat taula i tot esperant el bacallà a la llauna, les dents
postisses han començat a fer-me la guitza i a fregar-me les genives de
tal manera que inclús m'hauria estat impossible engolir una trista
compota de poma. He intentat reencaixar les peces a les mandíbules, però
el remei era pitjor que la malaltia.
Així que, mentre el consomé es refredava al plat, m'he furgat la boca per veure si arribava a bon port l'arranjament provisional (un cop que toca el meu àpat preferit, no hi havia dentista al món que em destorbés el dinar). Amb la mala fortuna que les dents de la part inferior han sortit disparades i han anat a aterrar al bell mig del menjador, tot interferint en la trajectòria d'arribada de l'Ambròsia. Bé, no exactament... L'arribada de la seva cadira de rodes. Perquè ella és minusvàlida i no mou les cames. Li hauria de dir una paraula més correcta, sí, però sempre se m'oblida. Del punt on ha topat amb les meves dents fins al començament de les escales hi havia una distància considerable, però ella l'ha recorreguda en un instant. Sortosament, mentre cridava auxili histriònicament i exagerada, i abans de descendir més graons, la seva dentadura ha sortit disparada i m'ha arribat a la falda, just en el moment que em servien la meva ració de bacallà. I no era moment de ser escrupolosa.