Carnaval al Garraf. La mascarada amb
carta blanca... La gatzara s'ha allargat, ha acabat tard; a l'alba,
la mar calma, blava, ampla amanyaga la canalla (la Sara, l'Adam, la
Clara, la Natasha, la Jara, la Carla, l'Aran, la Gal·la, l'Abraham,
l'Ada, l'Àgata, l'Amanda, l'Anna, l'Armand, la Blanca, la Jana, la
Marta, la Sandra...). Tanta carn blana tan a l'abast, tanta cachaça
barata amalgamada amb massa ball [txa-txa-txà, batxata, salsa...]
ara, abracadabra!, clapa a la platja. Al capdavall, la cala. Allà,
l'Àlvar acapara la Bàrbara: sap cardar la llana, la fama d'anys;
galant, parla amb la Bàrbara (al llarg d'anys l'ha calada, l'ama, fa
tant ja...; tarannà cast, capaç d'anar d'Arlt a Kafka, d'Adams a
Sagarra, d'alabar Praga, Chagall, Damasc, l'art càtara, la raça
dàlmata...) garla, dansa, balla, s'arrapa arran —la carn amb la
carn, la mansa sang abrasada, gland alçat tal fava afamada, arma
clamant batalla fa capmàs amb arcana art—, pas a pas, la Bàrbara
bada, la badada arranja l'arrambada, l'abraça, traspassa la ratlla
al mapa d'amants gallards, marca la mancança a la babalà l'assalta.
Carall! la Bàrbara acaba aclaparada. Cap clam, cap alarma; La mà
alçada para la Bàrbara, la fa callar. Car tant bla bla bla
l'atabala. Amb passa clara, l'Àlvar la glaça, l'atrapa, l'acara cap
a la part apartada, la tracta amb mala gana, amb mala bava; l'arbram
amaga la magna baralla, cara a cara. Cap alarma, cap clam. L'atzar
malda la carn arrabassada a la marjal, la trama nada amb pla malsà
s'afanya a manar, pacta la mamada; la Bàrbara acatarà tan rar tast.
Crac! Catacrac! La sabata aplana l'atzavara, pas mal dat amb la
planta: la Bàrbara llança la cama al davant, aplaca la barrabassada
amb la gran gambada. Acatxada, cara agra, s'alarma. Ara cal bramar
alt, clar català; la canalla s'alçarà, la salvarà: la taca blanca
al camal tan clara la damna, plasmarà l'atac. Carnaval al Garraf,
val tant la màscara, Àlvar amat?