...i calia esmenar el desgavell
I l'única forma era presentant-se a
l'hospital
O beure una barreja d'aigua ionitzada i
sal
I esperar que produís el seu efecte.
El vell
Professional no creia el que veia. El
Carnaval
Sempre portava sorpreses però fins a
aquell
Nivell mai no havia arribat: el nas
s'havia
Mimetitzat amb el de roig làtex, de
pallasso
Que, orfe de circ i de públic, vaga
tot el dia
Per carrers i avingudes xiuxiuejant un
«passo
De la gent i dels rumors; tinc decència
suficient
Per suportar revinclades, plantofades i
coeficient
Quasi nul. Aquest nas no me la farà
perdre mai.»
Però això no hauria desembocat en
aital esglai
Perquè el jove no era professional,
sols un episodi
Temporal per participar a la rua i, tot
seguit,
Gaudir d'un sopar romàntic amb
espelmes i un codi
Inherent en aquestes cites a cegues
d'una sola nit.
Què pensarà la desconeguda, de mi,
pensava mentre
S'aproximava l'hora de la vetllada i
aquell nas
Seguia adherit i fixat com un apèndix
propi al centre
Del seu rostre transformat i el
maquillatge no cedia pas
Un centímetre per esdevenir normal.
«És Carnaval!»,
Cridava la gentada i volia que, la
frase, ell també la repetís.
I, empès per aquella rècula, travessà
la porta del local
I els ulls d'ella eren un poema en
veure'l amb un somrís
D'energumen, palplantat al seu davant.
«Hola, sóc en Marçal»,
Digué amb decisió i el xiscle ressonà
pertot arreu, i xics
I grans varen observar-los, i també
veieren com la perruca
Policroma li era arrencada de soca-rel
i no calien raigs X
Per saber que se l'havia feta empassar.
El doctor el lluca
Mentre li recepta un laxant líquid i
un complex emètic.
«Almenys sortirà per baix o per
dalt», diu amb sorna
I torna a la feina i en Marçal recull
les receptes amb aire patètic...