Només era qüestió d'esperar. Tard o d'hora
s'havia de descuidar les claus dins de casa, perquè és despistat i actua
a la babalà. I és ara quan el pla dóna els seus fruits.
Després que el díptic aparegués a la seva bústia, tot oferint-li feina i ingressos immediats, de rellegir-lo diverses vegades abans d'animar-se a telefonar a l'empresa, i de confegir un currículum per si el trucaven, tot rutllava a la perfecció. Sols calia mantenir-se atent a l'aparell de casa. L'única condició que el fastiguejava: un fix com a telèfon de contacte. A l'era de les telecomunicacions i d'internet?? Però, estant inscrit a l'atur, li suposava poc esforç aquest sacrifici. Des de llavors, poc ha trepitjat el carrer. Però hi ha coses que no es poden eludir. El segell de la targeta del SOC en les dates establertes n'és una.
Precisament avui li cal anar a segellar-la i s'ha angoixat durant tota la nit perquè s'absentarà massa temps i no té contestador. Tot un desastre. El veig a través de l'espiell quan tanca la porta i es maleeix: no duu les claus al damunt. Amb el mòbil a la mà, segueixo observant-lo quan comença a sonar el timbre estrident del seu telèfon. Ha de pensar amb celeritat. El senyor Arístides, que repapieja i sordeja sis pisos més amunt, té una còpia del joc, com que li té una confiança cega des del primer dia...
Premo el botó vermell de la pantalla tàctil i, novament, pitjo la silueta verda que trucarà al darrer número marcat. I, de nou, sona el timbre estrident del seu telèfon. Sense ascensor, és una bogeria pujar per les escales com un «rècordman». Desistirà de fer-ho, i somric. Tan fàcil que hauria estat confiar-me'l a mi, aquell clauer... Però com que li semblo una assetjadora que sempre el controla...
Almenys m'hauria estalviat els díptics i la vigilància.