Dorm, tros de quòniam, merda seca, rodatavernes, plàcidament. Demà
despertaràs i les carabassoneres no es podran recuperar, amb les arrels
rosegades del tot, inservibles. Maleiràs els conills voraços, els
ratolins de camp subrepticis, mentre cerques una solució al disgust
previsible de la teva filla. Ho intentaràs perquè el seu cor no es
trenqui de desil·lusió a la seva edat tendríssima i complicada, i perquè
s'acabi, d'una vegada, aquesta anèmia que se l'apodera, que et
trasbalsa dia rere dia i que fa viure amb l'ai al cor la seva mare.
Dorm,
cap de suro malgirbat, marfanta, càgola, que el panorama nefast ja et
farà esbatanar els ulls, empassar saliva i maquillar el desastre
imminent, les llàgrimes de la teva filla, que encara és enmig del somni
dels justos. Malgrat la seva extrema primesa, no oblidis que ella és
intel·ligent i llesta i rumia més del que penses, i coneix millor que tu
la fauna i la flora que us envolta. Inclús et podrà dir que han estat
els talps els artífexs d'aquest moviment de terra i la subsegüent ratada
de radicel·les de les cucurbitàcies. Potser així aprendràs a no
confondre mamífers.
Ara, però, dorm, sòmines, cagamandúrries. Ja
mouràs cel i terra per trobar carabassons al mercat, abans que la petita
es llevi, els col·locaràs entre les plantes com si es tractés de
garlandes nadalenques i, com qui no vol la cosa, et faràs el graciós
perquè ella accedeixi, amb una ombra de disgust, i accepti com a vàlides
aquestes hortalisses alienes. Tal volta et creus que li podies aixecar
la camisa tan fàcilment? Ella, per sort, no ha heretat la teva
malaptesa, bufanúvols, llardufa, capsigrany; et dono la meva paraula de
tàlpid barroer, renegaire i malparlat.