La Camèlia estrena
viduïtat i la tasca feixuga de pujar, a partir d'ara tota sola, dos
fills adolescents. Continuarà amb ells al poble del seu difunt
marit, que l'ha acollida sense problemes i que s'ha abocat per
complet d'ençà de la desgràcia. Encara és aviat per llançar-se a
l'aventura de refer la seva vida en una altra banda. L'ajut que
percep de l'assegurança de vida és exigua, perquè les
circumstàncies de l'accident laboral no es van aclarit massa bé.
Per aquest motiu, després dels quefers domèstics i de dur els nens
a l'escola, se submergeix a l'alenada fresca i social de les xarxes,
deixant a banda cabòries i càbales.
Ningú no l'ha refusada
en cap moment per la seva condició de vídua o per haver perdut el
vincle amb el seu món anterior. Sinó perquè la naturalesa humana
és inescrutable i rara. A més, per què no es pot considerar, també
ella, mereixedora d'ocupar aquest espai comú, sense haver-se
d'amagar de les males llengües? Com passa a qualsevol altra banda,
té el seu grup d'amistats confidents i més properes, a l'igual que
hi ha les persones que la ignoren o li restringeixen l'accés a les
seves converses. No es posa pedres al fetge per aquestes rancúnies;
al contrari, s'apressa per enllestir la compra o la neteja i així no
es perd les xafarderies més suculentes. Encara que no gosi posar-hi
cullerada perquè peca de prudent.
La Camèlia feineja i
segueix atenta tant el darrer rumor com el fil de la trama perquè,
enmig de l'emoció de descobrir una infidelitat o d'escoltar els
entranyables records d'infantesa de les ancianes del poble, l'ordit
no se li emboliqui i se li vagi en orris tot el sargit. L'ormeig ha
de quedar perfecte perquè la captura no se'n ressenti, malgrat la
vèrbola de les dones dels mariners.