T'hauria semblat divertit
esmentar que la bufanda feia joc amb la seva llengua, però no era
moment de parlar. Per respecte, sobretot, i perquè la broma ja havia
passat de taca d'oli. També t'hauria semblat absurd fer-se el
fatxenda tot dient que l'havies estat teixint per al teu germà amb
esforç i admiració, però segurament hauries ofès els vostres
pares i tot l'elenc que s'amuntegava al parc. Ara és massa tard
per a disculpar-se, et diria el progenitor, qui no es mossega mai
la llengua. I tindria raó i hauries de callar de nou.
T'hauria semblat coherent
esmentar-los la il·lusió amb què li havies embolicat el regal i
quins ullets feies en veure'l somriure amb sinceritat, però els
esdeveniments no deixaven marge per a paraules tendres, i menys
venint de tu tan ple de culpa. Potser hauria estat millor reconèixer
que havia estat mala idea baixar al parc, però no sabies que les
conseqüències arribarien a ser tan extremes. Per això, mires cap
al terra i t'enterres sota els fonaments d'un edifici imaginari,
ingent.
Inclús t'hauria agradat
abraçar el teu germà un cop més, tot demanant-li perdó perquè
una imatge que corre per la xarxa ja no pertany a ningú, ni a qui
l'ha presa —en aquest cas, l'amic més malparit que es pugui
imaginar— ni a qui hi apareix en ella —la bufanda horrible i el
teu germà, concretament—, però això tampoc no canviaria res del
succeït. Potser hauries deixat caure el comentari graciós sobre
l'anècdota de la fotografia si, anys més tard, un dels vostres
fills la trobés per casualitat, mentre navega per la xarxa.
Però sabies que no era
moment per a les paraules. Només intentaves dissimular el plor,
sobretot en veure que els serveis mèdics el despenjaven del
travesser del gronxador, amb la llengua violàcia a causa de
l'asfíxia, a joc amb la bufanda.