La xicra massa plena i massa calenta per dur-la,
sense cremar-se durant tot el trajecte, de la cuina al menjador, i les
manetes de l'Estrella tan minúscules i fràgils, però ella també tossuda,
com bona Àries, i geniüda si se la intentava ajudar perquè, encara que
se li notés el sobreesforç en les ganyotes que desplegava al llarg de
l'interval aqueferat, tot traient la llengua per una de les comissures i
agafant un to violaci el seu rostre de nena, cap membre de la família
no gosava moure ni un sol dit per deslliurar-la del tràfec o
alleugerir-li la tasca en què es veia immersa —ja fos moure el llit per
estirar-ne bé els llençols a l'hora d'endreçar la seva habitació, ja fos
arribar a la prestatgeria dels plats i al calaix dels coberts per parar
la taula (aquestes feines servien perquè la setmanada arribés a la seva
guardiola; si no, res de res...)—, i cada membre de la família callava i
l'observava, amb dissimulada atenció, com qui ha apostat per un cavall a
l'hipòdrom i la cursa va cap a un desenllaç previsible, mentre l'àvia,
que ens guanyava en qüestions de creença i devoció, murmurava alguna
pregària —a la divinitat triada entre el nombrós elenc celestial que
alabava sempre que sovintejava l'església del barri—, perquè la vaixella
continués intacta al final del sopar o la seva néta no s'esllomés en
traginar mobles més pesats que la seva figura infantil i tendra,
vincladissa; però l'Estrella era —i avui encara segueix essent-ne—
llépola i, en haver superat amb excel·lència tots els exàmens de final
de trimestre de l'escola, havia demanat, com a premi pels bons resultats
i com a recompensa pel feixuc període d'estudi extra, una bona ració de
xocolata desfeta amb melindros o amb pa de pessic, o amb totes dues
opcions, i és per això que recorria —amb una lentitud que hauria
exasperat la tortuga i hauria deprimit la llebre de la faula— els
escassos metres, que semblaven multiplicar-se en cada nova passa donada,
que hi havia des del marbre de la cuina —al costat dels fogons, on
encara reposava el cassó que havia servit per escalfar-hi la llet i
barrejar-la, en arribar a l'ebullició, amb les pólvores del preparat per
obtenir una deliciosa xocolata a la tassa, segons resava l'embolcall
del producte en qüestió— fins a la taula del menjador i la tragèdia
s'anava vaticinant —el pare era l'únic que no presenciava, al cent per
cent, l'espectacle circense perquè el resum de la jornada futbolística
l'havia absorbit per complet dins de la pantalla del televisor, però
sentia com l'àvia continuava resant—: del recipient de porcellana,
aparegué una reguera marronosa, fidel a la inclinació conferida al tassó
i a la llei de la gravetat, i aquell degoteig començà a dibuixar, amb
la mateixa fidelitat i, inclús, amb eficàcia, el camí recorregut per la
petita, però, amb total discreció, vàrem desplegar la complicitat
familiar, immòbils com xòanons hel·lènics, i ningú no es pronuncià,
temorosos del mal geni de l'Estrella, ni tampoc opinà sobre aquell
domèstic maremàgnum xocolater.
I així va ser com ningú no va fregar la taca de xocolata.