Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc
clar;
després
hi veurem cara a cara.
Ara
el meu coneixement és limitat;
després
coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.
1
Co. 13.12
I. Cr. 5.52. "Reflection"
Neguitós, tanques el llibre i mires novament el telèfon. Els dígits et
revelen que han transcorregut només dos minuts de l'últim cop que l'has
consultat. El reflex que et retorna la pantalla de l'aparell en
blocar-lo és el d'un rostre demacrat amb bosses sota els ulls,
envermellits pel descans precari que suporten. Tens la sensació que el
temps s'ha aturat capriciosament i la reminiscència d'una immobilitat
que et deixa en el desempar del món. Obres el llibre i continues la
lectura, encara més nerviós.
Les paraules es transformen sobre la blancor de la pàgina i es barregen
entre elles, com si la dislèxia et visités i no et permetés restaurar el
teu sistema. L'enderroc és latent i has entrat en una decadència que
evidenciaries en cada detall si l'analitzessis. Lentament, compons el
trencaclosques del que llegeixes i intentes captar-ne el missatge,
capint les frases lapidàries amb un sentiment feble que cal enfortir.
Sota el tamborineig dels dits, l'escalfor del telèfon et manté en un
assossec inquiet.
Esbufegues en girar el full i trobar-hi indicis dels teus errors. Cada
paraula ressona dins teu i entomes la bufetada quan t'hi veus
representat. Una ínfima tremolor a la mà provoca que canviïs el ritme
dels teus moviments i el dit índex llisqui damunt de la superfície
d'aluminosilicat, tot descrivint el traç del patró de desbloqueig. A la
pantalla, però, no hi ha cap element que t'indiqui una novetat. Només
els dígits de l'hora, que han afegit un minut a l'anterior consulta.
Has imaginat la vibració per desenganxar els ulls de la realitat; te
n'adones. Reconeixes que ets feble i ja és un pas. Una música inexistent
et fa moure la cama esquerra al seu ritme accelerat mentre et duus un
dit als llavis. Te'l mossegues amb ràbia i observes un cop més la
portada del llibre. El cercle, el triangle, la doble a. L'autoria queda
relegada a un segon pla. El que importa és el control. Expires i et
convences que així serà.
Penses en fets de mesos enrere, la sensació de sentir-te llastat,
ancorat a una rajola qualsevol, com si l'estaticisme ajudés a passar les
hores i a empènyer dies. En el cap emboirat i amb una única fixació:
restar minuts en trams cada vegada més curts i la comprovació que la
fita negociada amb tu mateix era fulminada abans d'hora amb escreix.
Optes per activar el so del mòbil i així no hi haurà l'excusa de la
vibració per consultar-lo. Ressegueixes el patró.
Et sents preparat per aguantar durant una hora amb la ment en blanc,
només centrat en la lectura del llibre. El sospeses, corrobores el
número de la darrera pàgina. Són poca quantitat i és farcit de
reflexions que ajuden a agafar les regnes del rumb que és correcte, amb
la gràcia de Déu. Però ets ateu, aquest favor ha de venir d'un ens
superior. Digues-li Natura, digues-li energia. Crearàs un tòtem per
abraçar-t'hi amb força i no naufragar. Fer-ho seria una condemna.
Elimines les imatges mentals d'allò que deleges i les esborres del teu
cervell. Penses en el paisatge que es desplega al teu davant, a través
dels vidres del finestral, i els ulls es claven al rellotge de paret del
menjador. Per l'absència de la busca dels segons, et fa la sensació que
s'ha aturat i agafes el telèfon per confrontar les hores. Tot correcte,
amb una sincronia quasi helvètica. Aprofites per consultar la connexió.
Potser el whatsapp no s'actualitza per estar desactivada.
Sents la gola seca i el remordiment de no ser capaç de focalitzar-te, de
centrar-te. Sense blocar el teclat, deixes l'aparell i tornes a obrir
el llibre. La suor a les mans humiteja la plana que toques i la bufarà
quan canviïs de pàgina. T'alces i vas cap al lavabo. T'eixugaràs amb la
tovallola i agafaràs el paquet de mocadors de paper de la tauleta de nit
de l'habitació de matrimoni. El mirall et delata els llavis clivellats.
Fas tan mala cara...
Tornes al sofà. La brillantor de la pantalla, burleta, et recorda que
els minuts segueixen transcorrent amb una parsimònia exasperant. Regires
la butxaca i n'extreus un caramel. Almenys per salivar i distreure't
l'estómac, que reclama alguna partícula per digerir o per calmar-se.
Però l'embolcall està completament integrat a la massa ensucrada, que és
tova i llefiscosa. Haurà suportat un programa de rentat per una bugada
feta amb presses o la temperatura d'una bateria reescalfada pel propi
ús. Desisteixes d'entaforar-te'l a la boca.
Rebatries qualsevol objecte per trencar la cadena que et té lligat a la
dissort. El llibre, el caramel del dimoni, inclús el telèfon. No li tens
por a la incomunicació ni a l'aïllament. Pitjor és ser un titella.
Escometries contra les lleixes i les peces de cristalleria, seguiries
amb gerros, plats decoratius i souvenirs. D'impotència,
sobretot, per no saber acabar amb aquest sortilegi, que et fa viure
entre la badoqueria i la letargia, un dia rere l'altre sense trobar-hi
cap diferència substanciosa.
Reps la glopada virulenta de fel i comprens els fils que et lliguen a
una dependència que t'aliena, aquest deliri que és tremebund i tremend
com un metrònom gegantí que et martelleja i et polvoritza el seny en
cada nou pas que desitges efectuar. Aquesta amargor àcida et crema per
dins i saps que no hi ha marxa enrere quan se t'enduen la renúncia i la
rendició. No et calen rellotges per conèixer el temps que ha
transcorregut des del darrer cop.
Ets responsable de les teves accions, sí. I d'ignorar quant fa de la
reunió on et comprometies a canviar i a seguir les pautes d'en Bill
Wilson i d'en Bob Smith. El que pots dir amb exactitud és quantes hores
han passat des de la darrera copa. Amb la màxima responsabilitat, com un
autòmat programat per autodestruir-se, et llances a la captura de
l'ampolla de brandy de cuinar. La buidaràs d'un trago i desapareixerà el tremolor i el neguit que no et deixen rumiar.