Espero. No sé pas què, però sento
que aquesta és l'única tasca que em resta fer. O la sensació que
m'aclapara després del darrer bes, el del comiat. Les paraules
d'ell, sempre construïdes al voltant de promeses que s'ajornaven,
m'han xiuxiuejat el nom, acompanyat d'un “fins després”
raquític, l'enèsima mentida que havia de creure per no despertar la
tempesta del seu humor. Recito, entre murmuris, els poemes que,
enjogassats, m'acariciaven l'oïda, com ho feien els capcirons dels
seus dits sota la faldilla. Així, espero i evito que les llàgrimes
m'inundin els ulls, aquests espectres tristos que tant em costa
mantenir oberts. Així, em mantinc desperta i la son no amenaça el
mecanisme amb què em reté.
Espero. I enyoro les primeres vegades
en què hi abundaven les seves paraules tendres, i passejàvem, lluny
de les mirades indiscretes, i ell no permetia que la inclemència del
sol em ferís la pell, blanca com un glop de llet, i, mica en mica,
va apoderar-se de la meva consciència i me la convertí en
papallones a l'estómac, en deliris de dona al cap, en refugi contra
la intempèrie, en llibertat segrestada en nom del compromís i de
l'amor. Potser sí que era amor allò que sentia per ell. Però era
recíproc? Volia creure que sí. Ara ja sé la resposta, que mai no
arribarà a pronunciar ni l'...
...espero. Em burxo el pit amb les
ungles esmolades, que no han parat de créixer al llarg del captiveri
que dura massa. Sincerament, viure amb el cor a la mà serà menys
dolorós que observar l'immutable recinte que m'envolta. Dissimularà,
almenys, la lividesa de les rajoles. Inclús, si m'hi animo, de les
parets grises com l'ànima literària que he descobert. La mateixa
que jugava amb mi a escacs i em narrava històries de meravelles i de
mons delícia on el temps corria amb passes de conill, fugisser, i
travessava miralls i somnis i m'hi embotia, entre l'entusiasme i la
follia, entre reialmes i caus on créixer i minvar era tan fàcil com
ingerir líquids i sòlids. Tants somnis trencats en mil bocins
esdevinguts malson empaperat per lligalls de notes dements, on el meu
nom es repetia tant com s'esborrava el meu món.
Espero. En silenci, mentre m'assetja el
darrer “Alícia, fins després”, que es multiplica en ressons
infinits en el meu cervell electrificat.
