Un dels guaites ens avisa de la
proximitat d'una nau espacial i, marcialment i ordenada, ens ubiquem
als refugis construïts per a aquesta finalitat. Però no ens
aclapara el pànic: seria contraproduent el resultat obtingut. La
imprevista aparició d'aquestes andròmines ens agafa sempre un xic
desprevinguts però, com que han estat anys d'indicis de les seves
visites esporàdiques, hem ideat estratègies per esdevenir
invisibles als seus ulls. L'amagatall ens fa desaparèixer per
complet i anul·la un possible atac, si els individus se sentissin
amenaçats per la nostra presència. Tot i així, no dubtem que
estiguin al cas de la nostra existència, que, sense saber-ne el
motiu, creuen hostil i bel·ligerant. Hi ha rastres que no es poden
esborrar d'immediat.
El temps transcorre amb una lentitud
que exaspera i els més menuts somicaran en qualsevol moment. Però
els calmem amb promeses a curt termini, però efectives. Esperarem
fins que els motors s'apaguin i potser aquesta vegada no siguin només
rònecs aparells per mesurar i prendre mostres del nostre planeta, i
puguem, finalment, demostrar als nostres fills com són els individus
que hem trobat al llarg de dècades de vigilància periòdica al
Planeta Blau i que, en la seva llengua, anomenaríem humans.