Després d'uns dies d'espera, m'arriba Voluntàries, de Sebastià Bonet
(LaBreu Edicions, 2013). A pesar de la dificultat, formal i lingüística,
no em deixo espantar i l'endego. Desempallegant-me de disquisicions
possibles o generades entre onzenes i matemàtiques combinacions
infal·libles, xiuxiuejo i murmuro cada mot i cada vers, amb una cadència
oculta que es descobreix sense adonar-se'n. En vull més. I llisquen
dins meu sibilants síl·labes i mots rars, perles i safirs d'una llengua
que s'esmercen en maltractar a diari, però les dècades no la malden
perquè, com un Fènix, ella reneix d'entre els incendis alimentats per la
ràbia i la fal·làcia.
Murmuro i xiuxiuejo sense evitar-ho pas, amb la boca tan plena d'èxtasi i de joia que no em faria res ésser catapultat cap a l'espai sideral, fins als confins de la darrera galàxia, si així puc seguir embolcallat pel gaudi de mots raríssims, que recupero gràcies a la carícia de la tinta als meus ulls. Llegeixo voraçment i m'endinso en la selva silvestre i virginal de la metàfora, en el pou irredempt i atziac de la frase tallant però sonora i calculada, i respiro aquest bàlsam abecedari on la fórmula exacta dels càlculs s'entortolliga amb la naturalitat poètica de l'oxigen.
M'endinso i llegeixo els rumbs diversos que pot tenir la combinatòria de lletres, somric l'orfebre invisible, que ha sabut separar llicorelles i còdols de la sorra, i tallar-los perquè esdevinguin gemmes i pedres precios(ist)es, em postro davant de l'arbre genealògic dels orígens de la meva llengua materna i al dels seus cognoms il·lustres i comuns. Recorro camins estranys i agraeixo el matern(al) ventre que m'ha fet d'alberg contra les inclemències, la biblioteca paterna, que va tenir cura de l'infant dubitatiu en la immensitat del món. En l'alquímia del poema, les porcions i les proporcions s'amiden en les pocions de l'estrofa.
Avui, després de l'espera, he sentit l'orgull del poble resistent en versos alletats per l'amargor de la bufetada contínua, i m'he esforçat per obrir els finestrons de viure contra la tenebrosa por. Que la claror inundi el trajecte recorregut i sofert i ens guiï cap al futur a punt d'endegar!
Murmuro i xiuxiuejo sense evitar-ho pas, amb la boca tan plena d'èxtasi i de joia que no em faria res ésser catapultat cap a l'espai sideral, fins als confins de la darrera galàxia, si així puc seguir embolcallat pel gaudi de mots raríssims, que recupero gràcies a la carícia de la tinta als meus ulls. Llegeixo voraçment i m'endinso en la selva silvestre i virginal de la metàfora, en el pou irredempt i atziac de la frase tallant però sonora i calculada, i respiro aquest bàlsam abecedari on la fórmula exacta dels càlculs s'entortolliga amb la naturalitat poètica de l'oxigen.
M'endinso i llegeixo els rumbs diversos que pot tenir la combinatòria de lletres, somric l'orfebre invisible, que ha sabut separar llicorelles i còdols de la sorra, i tallar-los perquè esdevinguin gemmes i pedres precios(ist)es, em postro davant de l'arbre genealògic dels orígens de la meva llengua materna i al dels seus cognoms il·lustres i comuns. Recorro camins estranys i agraeixo el matern(al) ventre que m'ha fet d'alberg contra les inclemències, la biblioteca paterna, que va tenir cura de l'infant dubitatiu en la immensitat del món. En l'alquímia del poema, les porcions i les proporcions s'amiden en les pocions de l'estrofa.
Avui, després de l'espera, he sentit l'orgull del poble resistent en versos alletats per l'amargor de la bufetada contínua, i m'he esforçat per obrir els finestrons de viure contra la tenebrosa por. Que la claror inundi el trajecte recorregut i sofert i ens guiï cap al futur a punt d'endegar!