En adonar-se que ja no la podria
estimar com abans de l'accident, em mirà fixament amb ulls de còlera
i d'odi. També, però, hi podia detectar la solitud i la pèrdua més
tangible. Aquella mirada la reconeixeria a pesar que
transcorreguessin dècades sense retrobar-nos. Era la claudicació
que tot havia canviat entre nosaltres. No hi havia motius per al
diàleg i el soliloqui tampoc no podria omplir la buidor que podia
respirar-se en aquella habitació. Al fons, el llit enorme, gèlid,
que encara ens vinculava. No desitjava ferir-la ni ser malmès en
aquella renúncia però jo ja no li podia oferir el mateix. Per molt
que me l'estimés, calia acomiadar-me d'ella, fos com fos. Així vaig
mirar-la, tot reconeixent que seria la darrera vegada. I ho va
entendre. Les seves pupil·les, exhaustes i inertes, llançaren una
mirada crua i terrible i em travessà fàcilment. Vaig notar l'abandó
i la nostàlgia extrema, el batec arítmic del meu cor, que
pressentia la seva presència de la mateixa forma que jo. I, amb el
fred a les entranyes i abans que me n'adonés, també travessà la
porta tancada de l'habitació. Em costava creure que, per un descuit
ínfim, s'hagués convertit en un espectre.