5/9/15

Parmènides i la màgia (o Síl·labes indòmites)(RepteDCVIII)

—...Aquella escala duia cap a les golfes —xiuxiuejo i, com si li haguessin premut un ressort, el nen atura el bellugueig i em presta atenció. Per increïble que sembli, és el primer cop que ho fa després d'haver exigit que li expliqués un conte abans de sopar. Exigència que ha guanyat per KO tècnic, amb la tàctica de repetir fins a l'extenuació la breu frase imperativa, una fórmula tan senzilla com efectiva.

—I què hi havia?
—On? —pregunto jo, com qui baixa d'Arbeca.
—Tieta... —remuga en Parmènides, perquè s'adona que li aixeco la camisa —, a les golfes!
—Ja t'ho he dit abans... Les joguines i les anècdotes d'aquella canalla. Perquè així som, que guardem i guardem i, tard o d'hora, hi ha un dia en què retrobem la màgia del temps passat.
—Bufff! Tieta, m'avorreixo...
—Llavors, no segueixo amb el conte?
—Sí però no. No parlis tan estrany i prou...
—Guaita el marrec... —exclamo i somric alhora.
—Vaaaa!

Ha arribat el moment que més m'agrada. Quan el petit Parmènides s'ha clavat a la cadira i no s'immuta per res del món. Només resta pendent de la història que li explicava a ningú perquè, a pesar del nom que, capriciosament, li posaren els seus pares, és tan mogut que sembla bessonada. Llavors farceixo d'elements fantàstics i màgics el relat que invento mica en mica, tot alentint-ne la velocitat i abaixant la veu quan el vailet novament comença a fer més cas a la mosca, que voleia per la sala.

—Dins del bosc, l'òliba reposà damunt d'una branca —anuncio sense esperar-s'ho.
—Quin bosc? No eren a casa, a les golfes? —pregunta, estranyat i descol·locat, en Parmènides.
—No pas, sòmines! En obrir el llibre, l'òliba ha alçat el vol i ha desaparegut a través del finestró de les golfes...
—T'ho acabes d'inventar, que no m'enganyes... Que t'escoltava... —replica amb poc convenciment.

Sabem que no ho pot assegurar, i seguirà el fil argumental com pugui, sense atrevir-se a demanar-me que repeteixi res. Dins del seu cap, el poti-poti és aclaparador, n'estic convençuda. Entre les golfes i el bosc, en ple conflicte si era la quitxalla o l'òliba qui protagonitzava el conte, els seus ulls em fiten i els peus, immòbils al principi, comencen a repicar al terra, amb un ritme aleatori i anàrquic. És el moment d'actuar un cop més...

—La bruixa —proclamo, quasi sense respirar, amb un atropellament de síl·labes i amb la màxima efusió— es desprèn de la berruga i es converteix en la reina perduda que cercava tot el país. Fi.
—Com? Ja? —s'escamna en Parmènides, mentre joguineja amb el rivet de les tovalles. No li ha fet el pes la història, ho sé.
—I tant! Què et pensaves, que havíem d'eternitzar el començament del sopar? A més, ja n'hauràs tingut prou, d'aquesta bagatel·la... Si creus i sopes ràpid, t'explico el conte de nou, abans d'allitar-nos, et sembla? —pregunto amb malícia.

Sé que, així, les bledes desapareixeran del plat en un tres i no res. Rentar-se les dents i posar-se el pijama serà bufar i fer ampolles. S'han aliat amb mi la màgia ancestral de les golfes, la bruixa berrugosa i l'òliba més sàvia que pugui imaginar...

Amnèsia (o Reminiscències bàsiques)(REC de la Cadena Ser IX; 001)

En obrir el contenidor, es va adonar que estava començant a oblidar el nom de les coses, fins i tot les més quotidianes i bàsiques. Quedava en el seu cervell el pòsit d'una reminiscència però sense un vincle concret. Tot i això, el seu estómac no deixava de queixar-se. La fam semblava un element més ancestral i costava perdre'l en un descuit qualsevol. Entre negres bosses i efluvis pestilents, trobava restes rebutjades que semblaven comestibles, cosa que corroborava en clavar-hi un mos. També semblava no recordar quin aspecte tenia el menjar. Per això, va defugir la dona que li oferia una ampolla de llet i un paquet de magdalenes. L'amnèsia també li havia esborrat la part de l'agraïment.