—...Aquella escala duia cap a les
golfes —xiuxiuejo i, com si li haguessin premut un ressort, el nen
atura el bellugueig i em presta atenció. Per increïble que sembli,
és el primer cop que ho fa després d'haver exigit que li expliqués
un conte abans de sopar. Exigència que ha guanyat per KO tècnic,
amb la tàctica de repetir fins a l'extenuació la breu frase
imperativa, una fórmula tan senzilla com efectiva.
—I què hi havia?
—On? —pregunto jo, com qui baixa
d'Arbeca.
—Tieta... —remuga en Parmènides,
perquè s'adona que li aixeco la camisa —, a les golfes!
—Ja t'ho he dit abans... Les joguines
i les anècdotes d'aquella canalla. Perquè així som, que guardem i
guardem i, tard o d'hora, hi ha un dia en què retrobem la màgia del
temps passat.
—Bufff! Tieta, m'avorreixo...
—Llavors, no segueixo amb el conte?
—Sí però no. No parlis tan estrany
i prou...
—Guaita el marrec... —exclamo i
somric alhora.
—Vaaaa!
Ha arribat el moment que més m'agrada.
Quan el petit Parmènides s'ha clavat a la cadira i no s'immuta per
res del món. Només resta pendent de la història que li explicava a
ningú perquè, a pesar del nom que, capriciosament, li posaren els
seus pares, és tan mogut que sembla bessonada. Llavors farceixo
d'elements fantàstics i màgics el relat que invento mica en mica,
tot alentint-ne la velocitat i abaixant la veu quan el vailet
novament comença a fer més cas a la mosca, que voleia per la sala.
—Dins del bosc, l'òliba reposà
damunt d'una branca —anuncio sense esperar-s'ho.
—Quin bosc? No eren a casa, a les
golfes? —pregunta, estranyat i descol·locat, en Parmènides.
—No pas, sòmines! En obrir el
llibre, l'òliba ha alçat el vol i ha desaparegut a través del
finestró de les golfes...
—T'ho acabes d'inventar, que no
m'enganyes... Que t'escoltava... —replica amb poc convenciment.
Sabem que no ho pot assegurar, i
seguirà el fil argumental com pugui, sense atrevir-se a demanar-me
que repeteixi res. Dins del seu cap, el poti-poti és aclaparador,
n'estic convençuda. Entre les golfes i el bosc, en ple conflicte si
era la quitxalla o l'òliba qui protagonitzava el conte, els seus
ulls em fiten i els peus, immòbils al principi, comencen a repicar
al terra, amb un ritme aleatori i anàrquic. És el moment d'actuar
un cop més...
—La bruixa —proclamo, quasi sense
respirar, amb un atropellament de síl·labes i amb la màxima
efusió— es desprèn de la berruga i es converteix en la reina
perduda que cercava tot el país. Fi.
—Com? Ja? —s'escamna en
Parmènides, mentre joguineja amb el rivet de les tovalles. No li ha
fet el pes la història, ho sé.
—I tant! Què et pensaves, que
havíem d'eternitzar el començament del sopar? A més, ja n'hauràs
tingut prou, d'aquesta bagatel·la... Si creus i sopes ràpid,
t'explico el conte de nou, abans d'allitar-nos, et sembla? —pregunto
amb malícia.
Sé que, així, les bledes
desapareixeran del plat en un tres i no res. Rentar-se les dents i
posar-se el pijama serà bufar i fer ampolles. S'han aliat amb mi la
màgia ancestral de les golfes, la bruixa berrugosa i l'òliba més
sàvia que pugui imaginar...