Una nova picabaralla i una nova
reconciliació. I ja no sé quantes vegades hem repetit aquesta
història. Després, la mateixa cançoneria llagotera, com una litúrgia: acariciar en
Catàfora, el meu gat, mentre intenta mostrar interès pels meus
llibres, afalagar-me i ensucrar cada frase que pronuncia perquè, a
la nit, accedeixi a les seves carantoines, per no dir als “efectes
de la màgia venèria del poder de l'amor”, parafrasejant-lo sempre
quan es tracta d'acumular barroquisme a la loquacitat.
Com que infal·liblement sempre ocorre
això sense variacions, m'he avançat a l'estratègia redemptora i li
he fet un peluix quasi idèntic a ell, amb aquestes meves manetes
delicades, que tant venera quan hi ha ambient pacífic i afable.
Potser m'hagi sortit un xic més rodanxó del compte però la tela és
del seu jersei preferit, que m'havia negat a rentar-li com a mesura
de resistència i de pressió. Si hagués estat més detallista,
s'hauria adonat que ja no hi és, a casa, ni al cistell de la roba
bruta ni a la lleixa de l'armari.
Li ha agradat aquesta mirada augmentada
per l'efecte òptic de les ulleres, i que hi hagi un floc de cabells
tan realista i tan semblant als seus. M'ha cobert de petons, sense
haver pronunciat una disculpa per breu i inaudible que fos, com també
acostuma a succeir. Després, quan ja se li noti la impaciència del
desig creixent i del dejuni obligat durant l'hostilitat, per segellar
l'armistici, s'alçarà del llit i s'oferirà a preparar el sopar
d'en Catàfora i el nostre. Llavors serà quan realment comenci la litúrgia de la
màgia de veritat, la provocada per l'agulla en travessar el punt que
esculli en el cos del peluix. Sempre és sorprenent i gratificant
trobar, enmig del menú, el plat fred de la venjança...
#viernescreativo