Se sent amb sort avui. Just fa uns dies
que ha sortit de l'Acadèmia, amb la llicència sota el braç, i té
davant seu la millor oportunitat per escriure el primer text de la
seva vida. I de la seva carrera. Ell, que, en opinió de tots, era un
capsigrany, un passerell, un sòmines sense futur ni ofici, es troba
amb la bellesa personificada, la perfecció ben engranada, la
fulgència extrema d'unes corbes estilitzades. S'atura, esmaperdut,
garratibat i bocabadat, per l'emoció de la troballa. Fita a dreta i
a esquerra, per assegurar-se que res no li destorbarà aquest plaer
ni la glòria que ha imaginat durant mesos i exàmens.
Se centra per ubicar-se, necessita la
màxima concreció per ser cregut i que el seu redactat sigui
versemblant i irrevocable. Treu el bloc que utilitza en aquests casos
i comprova que el bolígraf li funcioni. Aquest cop, però, la
comprovació és minuciosa, exhaustiva. No es refia d'aquell primer
traç dubitatiu en què la boleta d'acer no ha deixat el seu rastre
entintat en tot el recorregut. El segon, en canvi, mereix una petita
ovació mental per ferm, llarg i prim. Treu la llengua per la
comissura esquerra, com sol fer quan comença a escriure. Això
l'ajuda a concentrar-se i, almenys, a afinar la sagacitat. Ja que la
punteria no la té tan bona.
Per enèsim cop, consulta el seu Rolex,
regal d'aniversari dels seus pares, que, a pesar que no li hagin dit
mai res, creu que són els artífexs d'aquest expedient immaculat,
excel·lent i irreprotxable. L'hora i la data també són importants
perquè aquest document no sigui refutat. La xardor d'aquest matí de
juny cau amb justícia, i no suporta massa la gorra. Però no perdrà
les bones formes. Tremola lleument la seva mà, també ella sent
l'emoció del moment, la seva importància. Mentre escriu, un
imperceptible somriure se li dibuixa als llavis, tot imaginant la
cara dels seus col·legues en constatar que ell ha estat capaç de
multar un Ferrari Testarossa mal estacionat. I sense caure en la
temptació de fer-se una selfie, ara que estan tant de moda...