Va sortir, sigil·losa, a estirar les cames, a desentumir els músculs perquè no se li engarrotessin, a dibuixar fàcilment amb el seu cos figures impossibles. En definitiva, a gaudir del moment sense mals de cap i demostrar al món que així succeïa, malgrat la seva serietat i el seu rictus impassible. Per això, la va descol·locar que allò que a ella li semblava normal, una cosa que sortia del seu interior amb naturalitat i gairebé sense esforços, hagués assolit la perfecció. Com així intentaven plasmar els dígits del marcador, també sorpresos com la Nàdia, que es mirava les cutícules, vergonyosa...