22/5/15

Desgràcia (o Maledicència)[#viernescreativo]






La desgràcia arriba quan ja li ha arrencat el cor, empesa per la gelosia i per la maledicència del veïnat. Callava tota la fel que sortia d'aquelles boques de barjaula fins avui. Perquè, mica en mica, l'amargor s'embaluma al fons de l'ànima i pesa tant... Ha estat fàcil adormir-lo a mitges tot desfent un parell de somnífers a la crema de pèsols. El punt astringent deu ser de la carxofa, ha dissimulat ella. En veure que ja no responia a una simple pregunta quotidiana, ha agafat el ganivet d'escorxar els conills i les gallines i li ha clavat entre les costelles, allà on encara hi podia guardar resquícies de passió, apaivagada en el seu cas, la més fervent si es tractava de l'amant que, segons els rumors, ell tenia i visitava assíduament. La sang, espessa i calenta, no l'ha aturada ni l'ha feta dubtar. Per no caure en la temptació de deixar-ho córrer, ha pensat en els ulls zíngars de qui diuen que li ha pres l'home, en la sinuositat de les seves formes.

Ara, però, es penedeix d'haver mort l'ésser que més estimava en el món, a qui no li ha sabut oferir la llavor del seu ventre, l'únic per qui hauria lluitat contra cel i terra. Acota el cap, mentre l'òrgan sanguinolent i tebi encara segueix bombant. És tard per retornar la vida a aquell cos exànime, a l'home que, amb l'esguard més innocent, li demanava clemència fa escassos minuts. La mateixa mirada que l'havia captivada anys enrere, al ball de la Festa Major, on va sentir la tremolor dels nervis a les cames, la lleu suor a les mans, el pit d'ell ple del batec més sincer que li parlava d'un amor perpetu, immutable, perenne. El glapit que té entre els dits, la sístole i la diàstole que la martiritzaran a partir d'ara que la sang li impregna el vestit de gasa i la consciència i el descans...