La desgràcia arriba quan ja li ha
arrencat el cor, empesa per la gelosia i per la maledicència del
veïnat. Callava tota la fel que sortia d'aquelles boques de barjaula
fins avui. Perquè, mica en mica, l'amargor s'embaluma al fons de
l'ànima i pesa tant... Ha estat fàcil adormir-lo a mitges tot
desfent un parell de somnífers a la crema de pèsols. El punt
astringent deu ser de la carxofa, ha dissimulat ella. En veure que ja
no responia a una simple pregunta quotidiana, ha agafat el ganivet
d'escorxar els conills i les gallines i li ha clavat entre les
costelles, allà on encara hi podia guardar resquícies de passió,
apaivagada en el seu cas, la més fervent si es tractava de l'amant
que, segons els rumors, ell tenia i visitava assíduament. La sang,
espessa i calenta, no l'ha aturada ni l'ha feta dubtar. Per no caure
en la temptació de deixar-ho córrer, ha pensat en els ulls zíngars
de qui diuen que li ha pres l'home, en la sinuositat de les seves
formes.
Ara, però, es penedeix d'haver mort
l'ésser que més estimava en el món, a qui no li ha sabut oferir la
llavor del seu ventre, l'únic per qui hauria lluitat contra cel i
terra. Acota el cap, mentre l'òrgan sanguinolent i tebi encara
segueix bombant. És tard per retornar la vida a aquell cos exànime,
a l'home que, amb l'esguard més innocent, li demanava clemència fa
escassos minuts. La mateixa mirada que l'havia captivada anys enrere,
al ball de la Festa Major, on va sentir la tremolor dels nervis a les
cames, la lleu suor a les mans, el pit d'ell ple del batec més
sincer que li parlava d'un amor perpetu, immutable, perenne. El
glapit que té entre els dits, la sístole i la diàstole que la
martiritzaran a partir d'ara que la sang li impregna el vestit de
gasa i la consciència i el descans...