18/5/15

Congèneres (o Fal·làcia metafòrica)[#viernescreativo]





Potser sigui així la vida. Néixer a l'ombra del formiguer i créixer fins a l'edat en què els somnis s'han esvaït com sucre en l'aigua i sols resta la grisor d'empènyer els dies amb l'esforç i la suor, esclaus d'una feina que, a la llarga, no omple. Trescar per camins desconeguts i aprendre a evitar els perills. Aventurar-se, junt amb els congèneres, a la recerca de menjar i tornar a encauar-se abans que els capricis incendiaris de quatre polítics ens cremin la llibertat amb el foc i el pes de la llei feta trampa. O potser ens hagin venut la fal·làcia metafòrica de la filera de formigues assetjades per un parell de marrecs per obligar-nos a viure d'aquesta manera esclava. Sense queixes, dins de la gàbia, i muts.

Ràbia (o Anècdotes)[69a Crida de VullEscriure]

Calla però veu absurd fer-ho. Inútil. Com si les paraules ja s'haguessin escapat de la seva gola perquè les opcions de xiuxiuejar, murmurar, parlar o xisclar s'anul·lessin de bon principi i li facilitessin la tasca. La penombra li indica que encara segueix amb vida. I se sent en la cruïlla dubitativa de desitjar la mort o anhelar seguir descobrint la màgia d'un dia més, l'alternança del sofriment i de l'alegria. Això és viure...

Respira però sent que ha d'administrar l'oxigen que li sembla més escadusser en cada nova inspiració. Una claustrofòbica angoixa no l'ha abandonat des de fa hores, que sols ha desaparegut en endormiscar-se. No descansa bé, la feixuguesa d'uns membres quasi immòbils per força li pesa en l'esperit i li llasta l'ànim, tan desinflat com feble. Envoltat per tant de silenci, li costa recordar la fesomia de la seva dona. En canvi, el rostre infantil de la seva filla li torna vívid un cop rere l'altre. Com si li haguessin esborrat capriciosament la memòria i, per martiritzar-lo encara més, li haguessin aguditzat la intensitat dels records de la seva petita.

Intenta no esfondrar-se però les llàgrimes que comencen a aparèixer quan pensa en l'esguard clar i tendre, innocent, d'ella no ajuden massa. Són flaixos d'anècdotes viscudes pels dos, senzilles i personals, per al perllongat gaudi momentani. Una rialla enmig del parc mentre la gronxa i cada nou impuls la sorprèn, un bri de nata que empastifa un nasset graciós i imperfecte, ple de pigues i d'entremaliadures, una becaina amb cames que s'acomoden damunt d'ell, que no aconsegueix descansar però el satisfà tanta pau i tranquil·litat amb no res...

Prem els llavis però no aconsegueix calmar la ràbia creixent. Escolta i discerneix unes veus que, apaivagades, discuteixen. Ja no sent por. No hi ha res que, ara per ara, l'espanti. Només pateix per l'àngel de casa seva perquè ella sofreixi si li ocorre alguna cosa dolenta al seu pare. Dins de l'amagatall on el retenen uns estranys, l'explosió violenta trenca el silenci regnant, amb cops de puny i puntades de peu contra el que sembla una porta, i insults.