4/5/15

Desídia (o [In]Clemència)(RepteDXCIII)

Rodola pel suau pendent que és cada cop més pronunciat fins que, de sobte, apareix el precipici amb la fam més voraç que es pugui imaginar. Quan s'adona que tot el que experimenta és un malson, la imminent caiguda esdevé trontoll i és conscient que no és efecte del somni. Per això, s'agafa ben fort als llençols mentre l'edifici és una amalgama caòtica amb els fonaments assentats en arenes movedisses. Amb un esforç sobrehumà es lleva del llit, damunt d'una superfície que és dura i blana alhora, com si despertés d'una intoxicació etílica que el mareja. La llum del migdia li fereix els ulls, acabats de deixondir, i l'espectacle que descobreix a través de la finestra és apocalíptic. On hi hauria d'haver un carrer míser però ple de persones que traginen paquets a l'esquena, que condueixen vehicles de qualsevol tracció i edat, ara hi ha una munió de runa i de xiscles, corredisses i esparveraments.

L'Hari encara no comprèn per què la seva llar no ha seguit la mateixa sort que les construccions circumdants, però no s'atura a pensar. Es vesteix amb el primer que troba i es calça les sandàlies rònegues que sumen pols i brutícia incalculable amb l'ús més que amortitzat. Vol sortir al carrer abans que les parets que l'emparen s'ensorrin, abans que el sostre es desplomi damunt del seu cap. S'aboca al pom de la porta com si fos un tauló trobat enmig de la mar després del naufragi i obre la porta. Estossega a causa de la barreja de pols i fum que emplena l'atmosfera quasi irrespirable. Els incendis s'alternen amb fuites d'aigua del subsòl, com si la terra volgués empassar-se tot allò que ha construït l'home al damunt de la seva escorça.

En veure tanta destrucció al seu davant i, un cop que se sent sa i estalvi, lluny del ventre d'un habitatge tan precari com insegur, cau de genollons i acluca els ulls amb força. Comença una pregària a un Déu que ara sembla mut, cec, sord, ple de desídia, que ha perdut l'hàbit de tenir clemència per qui encara creu en Ell.