Somnolència (o Ànima noctàmbula)[Nit de lletres; 4 {Tenir son}]

Badallo i els ulls s'enterboleixen en haver-se omplert de llàgrimes, que no són llàgrimes reals. Són els efectes de tantes nits veient quasi despuntar l'alba. Estic cansat, mort de son, exhaust, defalleixo i no vull pensar en el llit perquè, de fer-ho, cauré en els seus dominis, que esdevindran manta, vànova, cobrellit, llençol, matalàs... Em frego les parpelles amb força i defujo aquesta peresa barrejada amb somnolència. Només és mitja tarda i avui tinc una cita. M'aixeco de la butaca perquè Mark Haddon m'avorreix amb tanta reiteració autista (o en Christopher Boone té la síndrome d'Asperger?) al Curiós incident del gos a mitjanit. M'aguditza aquesta fadiga, que m'afeixuga membres i ment.

Badallo de nou en el trajecte del menjador a la cuina i no veig com obro la porta de la nevera i, tot palpant, en trec un bric de llet de soia, que bec directament. He demanat festa a la feina i me l'han concedida amb unes condicions que m'emprenya recordar. Però arrossego el cansament dels meus hàbits noctàmbuls, a més dels laborals. M'arrepapo de nou a la butaca de lectura i canvio Haddon per les narracions de Saki. Un xic d'humor negre potser m'espavilarà i suportaré aquesta hora escassa que manca perquè tot comenci.

Però novament badallo, entre les impertinències de la Sylvia i en Mortimer Seltoun, com a bon matrimoni i, sobretot, gràcies a la influència de la ploma i la mala bava d'Hector Hugh Munro. I, abans que giri pàgina, sento el vol de libèl·lules i de papallones al meu voltant, la llum crepuscular esdevé cadenciosament més tènue fins que s'enfosqueix del tot. I la fosca continua inclús quan em desperto de cop per la fressa del carrer. Han abaixat la persiana del kebab de sota de casa i això m'indica que és tard. Cerco el telèfon mòbil. Quan la pantalla s'il·lumina amb el rellotge digital de protector, els dígits que n'apareixen em fan esbatanar els ulls i em cauen llibre i ànima als peus. Són  les dues de la matinada, i he deixat escapar la meva cita amb la Nit de les Lletres de VullEscriure...

Pel·lícules (o Aquàrius)[Nit de lletres; 3 {Tenir pipí}]

Recordo aquelles tardes de diumenge al cinema, quan hi havia la sessió doble, amb un intermedi de quinze minuts escassos per carregar llaminadures que, de vegades, burlaven el control de l'acomodador de torn. Com també de vegades, la qualitat de les pel·lícules era massa diferent i passaves d'una de pèssima a una d'extraordinària. O viceversa. Això també passava amb els gèneres. De comèdia a terror, d'aventures a romàntica, sense passar per un sedàs de coherència mínima. Llavors, vaig adquirir el gust per les pel·lícules, com el pare, que és el cinèfil per excel·lència. Arribava a casa, després de quasi cinc hores de fotogrames, i li explicava sinopsis i desenllaços, a la nit, ja al llit, recreava, junt amb les actrius vistes, amors tan intensos com fugaços, i a l'hora de l'esbarjo, al llarg de la setmana, emulava els herois i els espies amb els companys d'escola.

Ho recordo com si fos avui mateix. Igual que recordo la pel·lícula Aquàrius, la que concloïa la sessió d'aquell diumenge. Entre l'atmosfera opressiva d'un teatre de nit i la pluja omnipresent en el gènere del terror, entre les desaparicions amb comptagotes dels personatges i la música que ajudava a endevinar el nou mort i augmentava la meva por... Aquest cúmul de raons van emmudir-me mica en mica fins que van aparèixer els crèdits. Llavors, començava realment l'angoixa. El camí de tornada a casa, amb carrers plens de negra nit i fanals tènues. Caminava amb passa ràpida, que va esdevenir corredissa frenètica, i vaig quedar amarat de cap a peus. En comprovar el rellotge, em vaig adonar que havia tardar la meitat del temps a recórrer el trajecte del cinema a casa. Com també em vaig adonar que no només era suor allò que m'havia mullat inclús la roba.

Encara ho recordo perquè, arran d'aquella nit, vaig amagar durant setmanes els meus pantalons preferits al fons de l'armari. Pudien a pixum i no volia explicar què m'havia passat. Tampoc no vaig obrir boca durant aquell sopar per evitar reviure el mal tràngol del cinema. Com si tenir por fos tant vergonyant com orinar-se al damunt.

Salmòdia (o Cronòmetres)[Nit de lletres; 2 {Tenir pessigolles}]

Amb el cap que em rodola i amb el vòmit a flor de llavis, em parapeto dins del bany abans que la discussió arribi a nivells insospitats. No els vull sentir ja, aquests xarucs que inventen lleis com qui improvisa una peça musical. La setmana passada va ser l'olor de tabac que m'impregnava la roba; fa un mes, les males notes del butlletí trimestral; avui és per arribar més tard de l'hora acordada, com si ells no haguessin sortit mai de festa... Demà qui sap si és perquè sóc heterosexual i voldrien que em centrés en els estudis abans d'embolicar-me amb dones? Ho trec tot, després d'haver corregut el pestell perquè no aprofitin quan estic amb la guàrdia baixa. Rumio un pla entre la cridòria; no vull cedir el terreny guanyat al llarg de la meva rebel·lia adolescent. Ara per ara, dormiré aquí, si cal. I demà ja serà un altre dia. Però no serà fàcil que arribi la calma avui...

Els escolto encara. El so amortit m'identifica les veus i els punts de vista, ara contraposats. Els insults proferits cap a la meva persona, de part del pare; les frases entre somiqueigs, tan plenes d'entesa i de seny, de la mare. Però sé que, si torno a sortir, l'aliança del matrimoni carregarà contra mi de nou. Criticaran els meus cabells, els tatuatges que m'omplen el cos, els pírcings, la música massa alta, la roba, les amistats, que faci el ronso a l'hora d'ajudar-los, els meus hàbits alimentaris... fins a arribar a les drogues i a l'alcohol... Tot és una salmòdia per capar-me una vegada més, l'intent per tallar-me les ales i deixar-me sense llibertat, sota el jou de la dictadura de casa seva.

Que no em facin riure, que a mi no em busquen així com així les pessigolles! Ja no sóc un nen que es xuma el dit, i que diu amén a tot allò que li dicten. A més, quin mèrit té ser un monstre en l'art d'ingerir cerveses i fulminar els cronòmetres i els rècords dels col·legues si no pots dur a ratlla els teus pares?

Gèlida intempèrie (o Màquines impàvides)[Nit de lletres; 1 {Tenir fred}]

M'arrauleixo sota la jaqueta, com si fos una vànova. Premo ben fort la mandíbula i mastego la soledat i el silenci... El fred és tan intens i el fregadís dels peus del monstre de sota el llit, que em visitava quan era un ganàpia, em retorna a les oïdes. Han passat dècades i avui sembla més present que mai, de nou com si no hagués transcorregut ni un segon. Sento por, ho reconec, i tinc la sensació que m'ha engolit un d'aquells malsons que em provocava pixar-me al damunt perquè temia llevar-me i córrer fins al lavabo, per si de cas m'atrapava l'home de dins de l'armari. L'àvia m'havia sembrat el germen d'aquest pànic infundat, entre les arrugues, la dentadura postissa al got d'aigua de damunt de la tauleta de nit i aquella ferum rància, de vell, mentre m'insistia amb faules i llegendes de gent malvada perquè m'acabés un plat que detestava i que, tanmateix, creixia i creixia en cada nova cullerada empassada.

Murmuro una cançó de bressol per tranquil·litzar-me, i visualitzo una foguera, encesa en el meu cervell només, perquè esdevingui amulet contra aquest gebre, que s'escola en el meu cos. La nit serà humida i llarga, i el rau-rau de l'estómac no ajudarà a adormir-me, encara que sigui de forma lleu i a batzegades. Penso en els darrers mesos, tan plens d'errors i de malastrugança, que m'han anat traient el somriure dels llavis, la joia dels ulls, el menjar de la boca. Inclús m'han usurpat els amics i la família. I la feina... la llar... Potser no és bona idea passar aquestes hores nocturnes amb les cabòries que em persegueixen i que m'omplen de llàgrimes els ulls. Ja en tinc prou, de pena, havent de dormir al ras, encabit en un banc públic, en ple mes de novembre. El present és prou negre i acarnissat per rebre'l enmig del plor. Pensaré en l'oficina de treball i en la sol·licitud de subsidi, o en alguna solució més immediata, almenys per aconseguir quatre xavos. I, de pas, evitar de malbaratar-los en una màquina escurabutxaques, com havia fet fins fa poc.