Recordo el dia que la vam trobar encarcarada com un
papir. Ja no respirava i, sense necessitat d'un certificat mèdic,
sabíem que era morta. Potser l'abús de sessions de solàrium, tot i
les advertències que no s'exposés al sol de migdia, potser
l'extrema primesa... Era una dona elegant i madura, experimentada i
experta, sobretot. Una puma, que anomenen ara en l'argot del
flirteig. Per a nosaltres, però, s'apropava més al xacal, per
l'esveltesa, al falcó, per la precisió visual i clarivident, a la
lleona o inclús a la cobra, per la infal·libilitat a l'hora d'aconseguir
allò que triava i cobejava. A més, també seguint el nostre parer,
ella tenia i conservava la bellesa ancestral dels faraons, una
Cleòpatra dels nostres temps moderns. I l'admiràvem per això,
inclús podria dir que la veneràvem, com si d'una descendent del déu
Ra es tractés.
En veure el cadàver, lívid i immòbil, ens costava
vincular-lo a l'elegància i a l'aura que ella desprenia poques hores
enrere, l'harmonia en cada mot pronunciat durant les seves
dissertacions quan passàvem sobretaules interminables, tot ordenant
el caos mundial, mentre sacralitzava la cervesa que decantava amb una
cura perfecta. Ara teníem davant nostre un rostre esquelètic, de
mòmia, aliè als cosmètics que, amb assiduïtat malaltissa, emprava
a diari, des de primera hora del matí, tot just despuntar l'alba.
Dies més tard, després de les ingents exèquies, seguides al peu de la lletra, tal com indicava l'últim testament redactat per ella, reconeixíem que
tots nosaltres ja vaticinàvem aquesta fi, degut a una mala praxis vital. Era, com se sol dir, un secret a veus.
I vam ser testimonis de la inutilitat d'anhelar
l'eternitat. Perquè la seva gran obsessió era la joventut eterna,
immutable. A pesar de tantes llegendes i rumors al voltant d'aquesta
dèria contranatural, ella exigia joves verges per seduir i
entabanar, la peça necessària en l'engranatge de lluitar envers el
pas del temps. I nosaltres, encisats per la fertilitat de la seva
influència, com el desbordament d'un gran riu al llarg dels camps
circumdants, li facilitàvem el seu caprici. Noies i nois,
indistintament, arribaven als seus dominis, que, segons es rumorejava, amb el transcurs
dels segles havien minvat i modificat. Però —creiem— mai no en sortien.
Almenys nosaltres no en teníem constància... Tampoc no ens
capficàvem per esbrinar-ho.
Ara, amb la perspectiva dels mesos transcorreguts, i
tot evitant de caure en supersticions, traiem aigua clara de tot
aquest assumpte. Després de gairebé cinquanta anys al seu servei,
avui diem, sense embuts, que la nostra mestressa devia haver signat
un pacte amb alguna deïtat ancestral, llunyana. Mirem cap al terra i
reconeixem que ens provocaven estranyesa els seus deliris tan
reiteratius, l'idioma, indesxifrable i no identificat, que murmurava
enmig d'aquell trànsit, l'ara que, tan sovint, apareixia tacada de
sang, com si s'hi hagués sacrificat alguna bèstia... Inclús jo
havia intentat desxifrar els gravats que el rodejaven, símbols
egipcis que semblaven tan autèntics que m'astorava revelar-ne la
seva possible procedència...