El que, en un principi, semblava un
simple degoteig monòton, va acabar sent una fuita constant i
incansable, el preludi de la inundació que negaria cada racó de
la casa. Sense adonar-nos-en, la llar va ser presa per l'aigua calma,
centímetre a centímetre, fins que el sòcol desaparegué i fou
difícil delimitar les parets, els envans, fins i tot les nostres
ànimes.
Aquest matí, finalment, m'he
rendit i he deixat que el meu cos se submergís en la invasió
líquida. Per comprendre-la, potser; potser per comprendre'ns.
Tard o d'hora, suraré, inerta, amb la ganyota de la incògnita no
revelada dibuixada als llavis. Enigmàtica com la podridura humana...
#viernescreativo