26/3/15

Víctimes (o Intempèrie)[67a Crida de VullEscriure; 2)

Els veig des de l'exterior. Acaben de llevar-se de la becaina i sembla que no només hagin dormit. M'acosto una mica més a la finestra i escolto les rialles d'ella quan ell li palpa els pits mentre es troba enganxat al seu cul. Preparen el sopar. Ell se separa de la seva esquena. L'erecció és notable sota els pantalons curts. Ella duu una samarreta llarga i unes calcetes minúscules. Res més. Els mugrons han enviat senyals d'atenció, igual que el penis d'ell. Sento gelosia. Per força, aquest espectacle em sembla gratuït. Després de tant somicar per part d'ell, dels seus monòlegs de víctima acompanyats per la meva mirada compassiva i entenedora... Ara la que no entén res del que veig sóc jo. Perquè és evident que aquest matrimoni no està en hores baixes ni en crisi. Una flor no fa estiu però és un entusiasme adolescent tan clar...

Em neguitejo en veure'l despullat del tot. Sé cada part del seu cos de memòria. Ella m'és desconeguda en aquest aspecte. Només l'he vista vestida en totes les ocasions. Els seus pits comencen a notar l'edat però es mantenen ferms. Amb habilitat s'ha desfet, alhora, de la samarreta i de les calcetes. El seu pubis depilat em provoca nàusees. Davant de la pica, demana amb paraules dolces que se li acosti més. Li engrapa el penis, completament erecte, i el masturba. La visió del seu sexe ens encén a les dues. Ella pel desig de sentir-lo dins i jo per l'enveja que em provoca que ella estigui amb el seu marit.

Dono un tomb sobre mi mateixa quan la penetra i xiscla. Això ja em sembla exagerat i la ràbia em corre per dins. Em sento enganyada, la seva amant en els dies de crisi de parella i ara arraconada. Finalment, comprenc el punt d'abandó que sofreixo. Vull enviar-ho tot en orris, ja no vull seguir observant-los i tampoc vull que segueixin aquest espectacle tan mesquí. Amb ràbia emeto un lladruc que els faci despertar d'aquest estat eròtic i s'adonin que m'han deixat a la intempèrie del jardí durant tota la tarda.