Desperto en l'obscuritat
absoluta i amb la fressa de vaixella esmorteïda per la porta tancada
de l'habitació. Imagino l'hora, perquè el meu cos segueix essent un
rellotge, mentre l'olor de cafè acabat de preparar m'arriba al nas.
Imagino també la dona feinejant a la cuina, la visualitzo. En breu,
vindrà amb la safata de l'esmorzar i evitarà el frec de la meva mà
lívida en dècimes de segon. Com si es tractés de la d'un empestat.
M'enumerarà el menú d'aquest matí amb la modulació monòtona, de
desgana. I, per compromís, m'ajudarà a engolir aquell àpat amb
celeritat, absent de diàleg perquè, tot seguit, em deixi sol de
nou, amb el televisor inútilment encès.
Sé que ho fa amb
malícia, i no li costaria res sintonitzar l'emissora de ràdio que
m'agrada. L'adversitat l'ha refredada, també ho sé, i ara es troba
lligada a un llast per un sagrament en què encara hi creu, amb
visible fariseisme. Mentrestant, i gràcies a les meves cabòries,
passaré les següents hores en l'obscuritat absoluta, privat de
visió per un glaucoma, i imaginaré la propera safata que em porti,
postrat al llit, com un mort en vida dins del fèretre, amb els ulls
inútilment oberts.