26/2/15

Dècimes (o Fèretre)[Lliga de Microrelataires; J4]

Desperto en l'obscuritat absoluta i amb la fressa de vaixella esmorteïda per la porta tancada de l'habitació. Imagino l'hora, perquè el meu cos segueix essent un rellotge, mentre l'olor de cafè acabat de preparar m'arriba al nas. Imagino també la dona feinejant a la cuina, la visualitzo. En breu, vindrà amb la safata de l'esmorzar i evitarà el frec de la meva mà lívida en dècimes de segon. Com si es tractés de la d'un empestat. M'enumerarà el menú d'aquest matí amb la modulació monòtona, de desgana. I, per compromís, m'ajudarà a engolir aquell àpat amb celeritat, absent de diàleg perquè, tot seguit, em deixi sol de nou, amb el televisor inútilment encès.

Sé que ho fa amb malícia, i no li costaria res sintonitzar l'emissora de ràdio que m'agrada. L'adversitat l'ha refredada, també ho sé, i ara es troba lligada a un llast per un sagrament en què encara hi creu, amb visible fariseisme. Mentrestant, i gràcies a les meves cabòries, passaré les següents hores en l'obscuritat absoluta, privat de visió per un glaucoma, i imaginaré la propera safata que em porti, postrat al llit, com un mort en vida dins del fèretre, amb els ulls inútilment oberts.