Davant de les imatges televisives dels impactes
dels dos Boeing-767 contra el World Trade Center, imagina els sons
eixordadors de les deflagracions i l'explosió en mil bocins de
finestrals i estructures i el terror de tota la població de Nova York i
sent la claustrofòbia d'aquella persona que, encara amb vida, es veu
enterrada entre el garbuix de l'enderroc i enmig de muntanyes de runa i
no sap com demanar ajuda perquè no escolta la seva veu ni cap altre so
que vingui de l'exterior i s'angoixa amb la idea d'agonitzar a frec de
la salvació i d'aquella mà enguantada del bomber o del civil o del
soldat —perquè és evident que l'exèrcit també ajudarà en les tasques de
salvament—, tant li fa si és plena de brutícia o de pols o de sang, o si
és d'una raça diferent de la seva, només desitja amb totes les seves
forces ser trobada abans que expiri el darrer alè; imagina, embadalit,
el caos extrem i sent el pànic de la munió de gent que, arraïmada en
aquella metròpoli, viu i treballa i passa penúries per arribar a final
de mes amb un sou exigu i que és sorpresa de bon matí per la demència i
el radicalisme i per les flames i la destrossa i això el fa recular en
el temps, fins al dia en què una altra explosió demencial, igual de
terrífica, va sacsejar la vida dels barcelonins i la seva en particular,
perquè allà va perdre el sentit de l'oïda —segons els informes mèdics— i
la mare, i va experimentar, en la inconsciència, l'angoixa de sentir-se
atrapat i tot desitjant una sortida i una alenada d'aire fresc. Almenys
aquesta és la versió dels familiars i d'aquells que el van rescatar del
ventre matern, de forma prematura, aquella tarda del 19 de juny de
1987, al Centre Comercial d'Hipercor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada