Corro i no sé ben bé per quina raó.
Ja faig tard a la feina. Però sempre fa la impressió que, si et
veuen arribar amb el fetge per la boca, la falta sigui més lleu. A
l'instant de trepitjar la vorera, tot sortint de l'apartament,
m'adono que el vestuari i el calçat no són adequats a les
circumstàncies meteorològiques. Plou. No un xim-xim sense
importància. Diluvia, cau aigua a bots i barrals i, en el temps de
dir fava, ja estic xopa fins al moll dels ossos. Esmento família amb
paraules gruixudes que no mereixen: l'única culpable d'aquest
desastre sóc jo mateixa, ho reconec. Però les malediccions no
s'aturen.
Passa l'autobús metropolità. La
neurona que resta encara seca dins del meu cap, amb celeritat
sorprenent, envia la informació al braç dret, que queda alliberat
del llast de la bossa de mà. L'histriònic gest és acompanyat per
un xiscle, que es connecta, ipso facto, al peu del conductor
del vehicle, que trepitja el pedal del fre temeràriament. En pujar
els graons, les mirades són agressives. Les de les dones almenys.
Els passatgers masculins, hi incloc el xofer també, no tenen aquesta
mirada malèfica al rostre. Més aviat esbatanen els ulls com si els
despertadors del món sencer s'haguessin activat alhora.
Pago el bitllet sense queixes de cap
mena i provo de trobar un seient lliure. Però desisteixo: crec que
seria més fàcil recuperar la virginitat... Els homes, esdevinguts
autòmats idiotitzats, no deixen d'observar-me. Diria que d'aquesta
forma són capaços de despullar-me però comprovo que, gràcies a la
pluja, la meitat de la feina ja està feta. Amb el ridícul a les
galtes, el trajecte s'eternitza. Barrino excuses; la visió dels meus
mugrons endurits sota la brusa em distreu. Hauré d'explotar aquest
vessant en presentar-me al despatx del director. Com que,
laboralment, encara som a la Prehistòria, potser en tregui profit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada