23/10/15

Circumstàncies meteorològiques extraordinàries (o Prehistòria)(53a MiniCrida, de VullEscriure - «Pluja»)

Corro i no sé ben bé per quina raó. Ja faig tard a la feina. Però sempre fa la impressió que, si et veuen arribar amb el fetge per la boca, la falta sigui més lleu. A l'instant de trepitjar la vorera, tot sortint de l'apartament, m'adono que el vestuari i el calçat no són adequats a les circumstàncies meteorològiques. Plou. No un xim-xim sense importància. Diluvia, cau aigua a bots i barrals i, en el temps de dir fava, ja estic xopa fins al moll dels ossos. Esmento família amb paraules gruixudes que no mereixen: l'única culpable d'aquest desastre sóc jo mateixa, ho reconec. Però les malediccions no s'aturen.

Passa l'autobús metropolità. La neurona que resta encara seca dins del meu cap, amb celeritat sorprenent, envia la informació al braç dret, que queda alliberat del llast de la bossa de mà. L'histriònic gest és acompanyat per un xiscle, que es connecta, ipso facto, al peu del conductor del vehicle, que trepitja el pedal del fre temeràriament. En pujar els graons, les mirades són agressives. Les de les dones almenys. Els passatgers masculins, hi incloc el xofer també, no tenen aquesta mirada malèfica al rostre. Més aviat esbatanen els ulls com si els despertadors del món sencer s'haguessin activat alhora.

Pago el bitllet sense queixes de cap mena i provo de trobar un seient lliure. Però desisteixo: crec que seria més fàcil recuperar la virginitat... Els homes, esdevinguts autòmats idiotitzats, no deixen d'observar-me. Diria que d'aquesta forma són capaços de despullar-me però comprovo que, gràcies a la pluja, la meitat de la feina ja està feta. Amb el ridícul a les galtes, el trajecte s'eternitza. Barrino excuses; la visió dels meus mugrons endurits sota la brusa em distreu. Hauré d'explotar aquest vessant en presentar-me al despatx del director. Com que, laboralment, encara som a la Prehistòria, potser en tregui profit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada