Voluntàries (o Alquímia i èxtasi)(RepteDCX; 2)

Després d'uns dies d'espera, m'arriba Voluntàries, de Sebastià Bonet (LaBreu Edicions, 2013). A pesar de la dificultat, formal i lingüística, no em deixo espantar i l'endego. Desempallegant-me de disquisicions possibles o generades entre onzenes i matemàtiques combinacions infal·libles, xiuxiuejo i murmuro cada mot i cada vers, amb una cadència oculta que es descobreix sense adonar-se'n. En vull més. I llisquen dins meu sibilants síl·labes i mots rars, perles i safirs d'una llengua que s'esmercen en maltractar a diari, però les dècades no la malden perquè, com un Fènix, ella reneix d'entre els incendis alimentats per la ràbia i la fal·làcia.

Murmuro i xiuxiuejo sense evitar-ho pas, amb la boca tan plena d'èxtasi i de joia que no em faria res ésser catapultat cap a l'espai sideral, fins als confins de la darrera galàxia, si així puc seguir embolcallat pel gaudi de mots raríssims, que recupero gràcies a la carícia de la tinta als meus ulls. Llegeixo voraçment i m'endinso en la selva silvestre i virginal de la metàfora, en el pou irredempt i atziac de la frase tallant però sonora i calculada, i respiro aquest bàlsam abecedari on la fórmula exacta dels càlculs s'entortolliga amb la naturalitat poètica de l'oxigen.

M'endinso i llegeixo els rumbs diversos que pot tenir la combinatòria de lletres, somric l'orfebre invisible, que ha sabut separar llicorelles i còdols de la sorra, i tallar-los perquè esdevinguin gemmes i pedres precios(ist)es, em postro davant de l'arbre genealògic dels orígens de la meva llengua materna i al dels seus cognoms il·lustres i comuns. Recorro camins estranys i agraeixo el matern(al) ventre que m'ha fet d'alberg contra les inclemències, la biblioteca paterna, que va tenir cura de l'infant dubitatiu en la immensitat del món. En l'alquímia del poema, les porcions i les proporcions s'amiden en les pocions de l'estrofa.

Avui, després de l'espera, he sentit l'orgull del poble resistent en versos alletats per l'amargor de la bufetada contínua, i m'he esforçat per obrir els finestrons de viure contra la tenebrosa por. Que la claror inundi el trajecte recorregut i sofert i ens guiï cap al futur a punt d'endegar!

Termodinàmica (o Indústria metal·lúrgica)(RepteDCX; 1)

A Miquel ADAM.

En l'alberg silenciós que m'ofereix la matinada, engego l'ordinador i obro un document en blanc en el processador de textos. Cansat de tants relats mig perfilats amb una insípida Verdana, escullo la tipografia Gabriola. És un nom curiós i visualment suscita l'interès mentre convida a ser llegida. És una bona carta de presentació, si més no. Això em garantirà algun lector mig despistat. O també aquell que ja estigui fins als mateixos dels títols dobles se sentirà atret per la novetat estètica, com si aquest canvi anul·lés tanta cançoneria esdrúixola. Però el problema ja està en el tema del Repte. Què puc elogiar? O com ho puc fer perquè aquest elogi no sigui un cúmul de llagoteries i prou?

Amb aquestes preguntes retòriques a l'aire, consulto el comodí de la llista de paraules que, en cas d'incendi neuronal, cal tenir a l'abast. Almenys així m'asseguraré un títol amb cara i ulls per no ofendre la brins, que proposa aquest Repte. El seu periple relataire i reptaire és impol·lut i no es mereix el fruit de la manca d'inspiració. Les paraules que hi trobo, però, afegeixen sorra al feixuc embalum del full en blanc que estic carregant. I si, com afegitó, miro la convocatòria i hi veig les tres intervencions de rigor de la Mena Guiga —cadascuna millor que qualsevol que avui pugui redactar un servidor—, em desinflo com un globus i veig com es tanquen de cop els finestrons que s'entreobrien dins del meu cervell. I així és impossible desempallegar-se de la tenebra provocada per l'absència de les muses.

El pampallugueig del cursos, tan intermitent com inexorable, cronometra el temps que esmerço en rumiar. Seria més fàcil escriure de forma laudatòria sobre fissió nuclear o termodinàmica. Ho crec... però em rendeixo abans que claregi el dia. Premo la creueta blanca requadrada en vermell de la part superior dreta i, amb sornegueria, el sistema m'informa que

El document “Sense títol 1” s'ha modificat.

Voleu desar els canvis?

Torno al Times New Roman de la realitat més crua i premo Descarta amb certa amargor i desgana. Demà ho intentaré novament...

Brúixoles (o [Ne]Ces[s]ària)[#viernescreativo]

 ©Sydney Sie

Des de sempre, la dificultat d'escollir el camí correcte l'ha perseguit. Com un mal inevitable o a condició necessària per adonar-se de l'error. Inclús el part fou complicat i, per això, s'optà per la cesària. No hi havia forma que el seu cos agafés la direcció adient, que hagués facilitat tant la tasca de metges i infermeres. Ara, però, no es tracta de néixer ni de caminar. Sols ha d'estimar-la, sentir el seu cos com una part del seu Univers. L'escalfor li servirà de brúixola en l'absència de la llum. I, quan vulgui besar-la i no sàpiga com desempallegar-se de l'influx de les seves cames, les intentarà separar amb tendresa. Així, centímetre a centímetre, cediran terreny perquè les seves mans arribin a alguna banda. Encara que no siguin els llavis que, en un principi, desitjava trobar i torbar.


#viernescreativo 

Insòlita panoràmica (o Màgia)[Niporepte150]

La porta es bada

Al bell mig del paisatge.

De sobte, l'herba,

El vent, la llum... La vida

Màgica en travessar-la.

Renúncia (o Còlera)[Jamming Lounge Setembre'15]

En adonar-se que ja no la podria estimar com abans de l'accident, em mirà fixament amb ulls de còlera i d'odi. També, però, hi podia detectar la solitud i la pèrdua més tangible. Aquella mirada la reconeixeria a pesar que transcorreguessin dècades sense retrobar-nos. Era la claudicació que tot havia canviat entre nosaltres. No hi havia motius per al diàleg i el soliloqui tampoc no podria omplir la buidor que podia respirar-se en aquella habitació. Al fons, el llit enorme, gèlid, que encara ens vinculava. No desitjava ferir-la ni ser malmès en aquella renúncia però jo ja no li podia oferir el mateix. Per molt que me l'estimés, calia acomiadar-me d'ella, fos com fos. Així vaig mirar-la, tot reconeixent que seria la darrera vegada. I ho va entendre. Les seves pupil·les, exhaustes i inertes, llançaren una mirada crua i terrible i em travessà fàcilment. Vaig notar l'abandó i la nostàlgia extrema, el batec arítmic del meu cor, que pressentia la seva presència de la mateixa forma que jo. I, amb el fred a les entranyes i abans que me n'adonés, també travessà la porta tancada de l'habitació. Em costava creure que, per un descuit ínfim, s'hagués convertit en un espectre.

Parmènides i la màgia (o Síl·labes indòmites)(RepteDCVIII)

—...Aquella escala duia cap a les golfes —xiuxiuejo i, com si li haguessin premut un ressort, el nen atura el bellugueig i em presta atenció. Per increïble que sembli, és el primer cop que ho fa després d'haver exigit que li expliqués un conte abans de sopar. Exigència que ha guanyat per KO tècnic, amb la tàctica de repetir fins a l'extenuació la breu frase imperativa, una fórmula tan senzilla com efectiva.

—I què hi havia?

—On? —pregunto jo, com qui baixa d'Arbeca.

—Tieta... —remuga en Parmènides, perquè s'adona que li aixeco la camisa —, a les golfes!

—Ja t'ho he dit abans... Les joguines i les anècdotes d'aquella canalla. Perquè així som, que guardem i guardem i, tard o d'hora, hi ha un dia en què retrobem la màgia del temps passat.

—Bufff! Tieta, m'avorreixo...

—Llavors, no segueixo amb el conte?

—Sí però no. No parlis tan estrany i prou...

—Guaita el marrec... —exclamo i somric alhora.

—Vaaaa!

Ha arribat el moment que més m'agrada. Quan el petit Parmènides s'ha clavat a la cadira i no s'immuta per res del món. Només resta pendent de la història que li explicava a ningú perquè, a pesar del nom que, capriciosament, li posaren els seus pares, és tan mogut que sembla bessonada. Llavors farceixo d'elements fantàstics i màgics el relat que invento mica en mica, tot alentint-ne la velocitat i abaixant la veu quan el vailet novament comença a fer més cas a la mosca, que voleia per la sala.

—Dins del bosc, l'òliba reposà damunt d'una branca —anuncio sense esperar-s'ho.

—Quin bosc? No eren a casa, a les golfes? —pregunta, estranyat i descol·locat, en Parmènides.

—No pas, sòmines! En obrir el llibre, l'òliba ha alçat el vol i ha desaparegut a través del finestró de les golfes...

—T'ho acabes d'inventar, que no m'enganyes... Que t'escoltava... —replica amb poc convenciment.

Sabem que no ho pot assegurar, i seguirà el fil argumental com pugui, sense atrevir-se a demanar-me que repeteixi res. Dins del seu cap, el poti-poti és aclaparador, n'estic convençuda. Entre les golfes i el bosc, en ple conflicte si era la quitxalla o l'òliba qui protagonitzava el conte, els seus ulls em fiten i els peus, immòbils al principi, comencen a repicar al terra, amb un ritme aleatori i anàrquic. És el moment d'actuar un cop més...

—La bruixa —proclamo, quasi sense respirar, amb un atropellament de síl·labes i amb la màxima efusió— es desprèn de la berruga i es converteix en la reina perduda que cercava tot el país. Fi.

—Com? Ja? —s'escamna en Parmènides, mentre joguineja amb el rivet de les tovalles. No li ha fet el pes la història, ho sé.

—I tant! Què et pensaves, que havíem d'eternitzar el començament del sopar? A més, ja n'hauràs tingut prou, d'aquesta bagatel·la... Si creus i sopes ràpid, t'explico el conte de nou, abans d'allitar-nos, et sembla? —pregunto amb malícia.

Sé que, així, les bledes desapareixeran del plat en un tres i no res. Rentar-se les dents i posar-se el pijama serà bufar i fer ampolles. S'han aliat amb mi la màgia ancestral de les golfes, la bruixa berrugosa i l'òliba més sàvia que pugui imaginar...

Amnèsia (o Reminiscències bàsiques)(REC de la Cadena Ser IX; 001)

En obrir el contenidor, es va adonar que estava començant a oblidar el nom de les coses, fins i tot les més quotidianes i bàsiques. Quedava en el seu cervell el pòsit d'una reminiscència però sense un vincle concret. Tot i això, el seu estómac no deixava de queixar-se. La fam semblava un element més ancestral i costava perdre'l en un descuit qualsevol. Entre negres bosses i efluvis pestilents, trobava restes rebutjades que semblaven comestibles, cosa que corroborava en clavar-hi un mos. També semblava no recordar quin aspecte tenia el menjar. Per això, va defugir la dona que li oferia una ampolla de llet i un paquet de magdalenes. L'amnèsia també li havia esborrat la part de l'agraïment.

Efemèride (o De tècniques i brutícia)(divertimento)

Amb els anys, el seu perfeccionament en les tècniques emprades ha assolit nivells extraordinaris. Ara ja pot dir que, en la seva feina, no hi deixa ni un sol indici que pugui esser analitzat per desentrellar motius o mòbils que l'inculpin. A excepció d'avui, en què es veu imbuït per les conseqüències d'una celebració d'aniversari més etílica i entusiasta del que era d'esperar. El reguitzell de felicitacions i de fotografies, penjat a facebook per les seves amistats —sobretot la que el presenta en plena bufada de les espelmes del pastís—, seria inofensiu, inclús hilarant. Però les restes de crema cremada per damunt del cadàver contenen tanta deixadesa i tanta informació...