Sempre repeteixo la mateixa mirada de misericòrdia i d'agraïment
quan, a la palma, m'hi cau una moneda. Així, la persona que m'ha ofert,
tímidament i fugaç, l'almoina se sent satisfeta per la bona obra i, en
l'aixopluc d'aquesta bona obra, s'espolsa la culpabilitat de trobar tan a
prop la indigència. Mentrestant, la veu de les campanes indica l'hora
exacta. Cal començar a plegar veles abans que es faci més tard. Per avui ja n'hi ha prou,
penso, tot sentint el pes de la xavalla arreplegada al fons de la bossa
de mà. Ja tindré ocasió de desempallegar-me'n al llarg del trajecte cap
a casa.
Avanço feixugament fins al riu —les llambordes no faciliten
l'avanç del carretó— i, mig amagada pel canyar, m'ajupo al voral i em
desprenc de la brutícia que em cobreix i desfigura el rostre, les mans,
el coll. L'aigua gelada em provoca un calfred perllongat, tot i que
m'afanyo a canviar-me de roba. Dissimulo l'embalum rere un reguitzell
d'arbusts i desaparec d'allà amb passes àgils i decidides.
Alliberada de tota càrrega quan travesso el llindar i m'acull l'escalfor de la llar, encara no ha arribat el meu marit. Prendré un bany reconfortant mentre l'espero. Aquesta nit, com cada dijous d'hivern, toca òpera a la llotja particular del Liceu. Demà serà un altre dia per interpretar el paper més reeixit, el més convincent. Enmig del carrer, en un recés per a les ànimes, la pròpia i les alienes. Si no, seria tan avorrida la vida de renda...
Alliberada de tota càrrega quan travesso el llindar i m'acull l'escalfor de la llar, encara no ha arribat el meu marit. Prendré un bany reconfortant mentre l'espero. Aquesta nit, com cada dijous d'hivern, toca òpera a la llotja particular del Liceu. Demà serà un altre dia per interpretar el paper més reeixit, el més convincent. Enmig del carrer, en un recés per a les ànimes, la pròpia i les alienes. Si no, seria tan avorrida la vida de renda...
Misericordia (o Cargas)
ResponEliminaSiempre repito la misma mirada de misericordia y de agradecimiento cuando, en la palma, me cae una moneda. Así, la persona que me ha ofrecido, tímida y fugazmente, la limosna se siente satisfecha por la buena obra y, en el cobijo de esta buena obra, se sacude la culpabilidad de encontrar tan cerca la indigencia. Mientras tanto, la voz de las campanas indica la hora exacta. Hay que empezar a replegar velas antes de que se haga más tarde. Por hoy ya basta, pienso, sintiendo el peso de la calderilla recogida en el fondo del bolso. Ya tendré ocasión de desembarazarme de ella a lo largo del trayecto a casa.
Avanzo pesadamente hasta el río -los adoquines no facilitan el avance del carrito- y, medio escondida por el cañaveral, me agacho en la orilla y me desprendo de la suciedad que me cubre y desfigura el rostro, las manos, el cuello. El agua helada me provoca un escalofrío prolongado, aunque me apresuro a cambiarme de ropa. Disimulo el bulto tras una serie de arbustos y desaparezco de allí con pasos ágiles y decididos.
Liberada de toda carga cuando cruzo el umbral y me recibe el calor del hogar, aún no ha llegado mi marido. Tomaré un baño reconfortante mientras lo espero. Esta noche, como cada jueves de invierno, toca ópera en el palco particular del Liceu. Mañana será otro día para interpretar el papel más exitoso, el más convincente. En medio de la calle, en un receso para las almas, la propia y las ajenas. Si no, sería tan aburrida la vida de renta...
d.
Gracias por traducir....a mi me gustaria poder tener otro tipo de vida a veces...
ResponElimina