Latència (o Concuspiscència i nostàlgia)(RepteDCIV)

S'ha dutxat amb parsimònia tot esmerçant-s'hi. Després de tota la tarda a les classes d'arts plàstiques, sols demana aquest ritual per treure's les restes de terrissa d'entre les ungles i per gaudir del silenci i de la calma amb ell mateix. Ja arribaran la cridòria de la quitxalla, les quatre frases comptades entre el matrimoni, el sopar frugal i les combinacions impossibles gràcies a qui tingui el comandament del televisor. Però cada vegada li costa més trobar-se a gust immers en aquest plaer solitari de la dutxa. Si no és una corredissa entre els germans, és una visita inesperada que l'apressa. Tot i que sembla més una justificació pel desencís gradual que se li ha acumulat any rere any, com una desídia incòmoda o un avorriment continu. Per no esmentar la tòpica i típica arribada del desencís, també a la seva llar.

Tem dir allò que sent. Perquè és crua la veritat. Però, d'un temps ençà, les seves mans no li desperten emocions, tampoc no s'esforça per arribar abans a casa i fruir d'una atmosfera relaxada. Inclús amb un cert grau d'excitació, quan existeix el perill de la descoberta, perquè els ulls dels infants sempre són curiosos... Per això, de vegades, davant tants imprevistos i filigranes circenses, prefereix esperar la complicitat nocturna, un cop que els fills ja són allitats i vençuts pel son, quan l'habitació s'impregna de la fragància de l'espígol, deixat a l'armari entre les peces de roba, o les ametlles del gel de dutxa d'ella, o quan les llistes del parquet registren qualsevol moviment. Aquests instants sagrats, però, no l'omplen ja. El que hauria de ser un cúmul de preliminars per suggestionar-lo esdevé un ambient gèlid que no convida a explorar aquell cos tan conegut. El desencís és tan tangible i latent, la química de la concupiscència tan inexistent, que s'olora la nova la derrota.

En la foscor absoluta, amb una certa nostàlgia, palparà el perímetre on descansa la seva dona, detectarà la camisola i les corbes sinuoses de la seva figura i, per uns minuts, fingirà una flama que ja li fa el pes. L'egòlatra prefereix això que acceptar que realment existeix el desamor per ell mateix.