21/4/15

Buguenvíl·lees (o Delícia[es])[#viernescreativo]





Bona tarda, delícia,

Ho sé, no et trec del meu cap, i tampoc no ho intento. És un esforç més gran aquest oblit que anar amuntegant souvenirs i imatges del nostre París. La Tour Eiffel sempiterna i omnipresent, les Champs-Élysées traçats amb tiralínies infal·libles i perfectes, i tu i jo, amb la fam de mil amants als llavis i als ulls, que no ens adonàvem de res ni de ningú. Qualsevol racó era bo per aturar-te el pas i invadir-te. Sempre ens quedarà París, deies amb un to fúnebre i malenconiós, quan els diners i l'entusiasme escassejaven, degut a aquest parell de maleïdes crisis. L'econòmica i mundial, i la sentimental i particular. Per uns instants, vaig oblidar el Pont Neuf, les llambordes i el Seine, l'Opéra, el Sacré Coeur, inclús els jardins de Versailles. En veure't amb les maletes a les mans i els armaris buidats de les teves pertinences, la demència es va apoderar de mi.

Han passat tres mesos d'aquesta darrera escena i continuo pensant-te, malgrat els maldecaps que m'ha provocat la teva fugida. La policia encara troba massa punts foscos en les teves raons, tampoc no sé amb qui havies xerrat de les nostres diferències. Tot i així, encara guardo tot allò que ens lliga amb la capital francesa. I t'escric cada setmana. Com si fossis lluny però propera. A la llibreta i amb el bolígraf que vas regalar-me, on s'hi perfila la piràmide del Louvre. I, nit rere nit, rego les buguenvíl·lees mentre reso per la teva ànima. En aquell racó de jardí que ningú no ha pensat d'escorcollar.

Teu sempre, i per sempre.


#viernescreativo

2 comentaris:

  1. Buganvillas (o Delicia[s])


    Buenas tardes, delicia,

    Lo sé, no te saco de mi cabeza, y tampoco lo intento. Es un esfuerzo más grande este olvido que ir amontonando souvenirs e imágenes de nuestro París. La Tour Eiffel sempiterna y omnipresente, les Champs-Élysées trazados con tiralíneas infalibles y perfectos, y tú y yo, con el hambre de mil amantes en los labios y los ojos, que no nos dábamos cuenta de nada ni de nadie. Cualquier rincón era bueno para pararte el paso e invadirte. Siempre nos quedará París, decías con un tono fúnebre y melancólico, cuando el dinero y el entusiasmo escaseaban, debido a este par de malditas crisis. La económica y mundial, y la sentimental y particular. Por unos instantes, olvidé el Pont Neuf, los adoquines y el Sena, la Opéra, el Sacré Coeur, incluso los jardines de Versailles. Al verte con las maletas en las manos y los armarios vaciados de tus pertenencias, la demencia se apoderó de mí.

    Han pasado tres meses de esta última escena y sigo pensándote, a pesar de los dolores de cabeza que me ha provocado tu huida. La policía aún encuentra demasiados puntos oscuros en tus razones, tampoco sé con quien habías hablado de nuestras diferencias. Aún así, todavía guardo todo lo que nos ata a la capital francesa. Y te escribo cada semana. Como si estuvieras lejos pero cercana, como si pudieras leerme… En la libreta y con el bolígrafo que me regalaste, donde se perfila la pirámide del Louvre. Y, noche tras noche, riego las buganvillas mientras rezo por tu alma. En aquel rincón de jardín que nadie ha pensado registrar.

    Tuyo siempre, y para siempre


    d.

    ResponElimina
  2. Joder la mató?? Estás muy agresivo, no? ;-)

    ResponElimina